Supose que tinc la rara costum de lleguir tan sols els obituaris i les tires cómiques en els periodics, mira, cadascú te les seues preferencies. I en la més humilde opinió en el periodisme actual lo millor son els obituaris i les tires comiques. Se escriuen obituaris fantástics! (Qué diu este tipo?) Son com xicotetes biografies.
De tots el obituaris que porte lleguits enguany el que més m’ha sorprés de tots, encara que parega mentira, es el de Steve Irwin. Havia lleguit feia unes semanes la mort de Syd Barret i la veritat es que no me va afectar per a res; pensava que era mort feia molt de temps, en sentit figurat, claro, pero també sentit real, pues Syd Barret ens va abandonar ja feia molt un bon dia en el que la seua ment va saltar (despegar) del seu tarro per a fer un viaje intercósmico per a no tornar mai més. Pero la veritat de que no me afectara la seua mort es que no era un personatje que jo m’estimara molt. Tampoc l’odiaba. Simplement, pese haver escoltat algunes cançons seues, no el coneixia. Sin embargo tampoc puc dir que m’estimara a Steve Irwin… per lo menos fins ara. Pues la veritat es que després de lleguir fa uns dies la sorprenent noticia -encara que molts podrien dir que no tan sorprenent, “tanto va el cántaro a la fuente…”- de la seua mort, he estat molt de temps pensan en éll. La veritat, no sé perque. Simplement m’ha sorpres. No era ningú. No era músic. No era escriptor. No era ningún actor. Simplement era un caçador de cocodrilos. Jo ara tindria més motius per a parlar de Glenn Ford que d’este tipo australiá. Pero la mort d’este “naturalista” m’ha afectat més de lo que jo me esperava. Més que la de Glenn Ford. Vull trovar rao concreta que explique la meua sorpresa i el per que m’ha afectat tant (dins d’un cert límit).
(Llegeix més…)
Ja sabem tots aquella terrible dictadura de Hollywood per la qual una vegada t’ha eixit una arrugueta en la galta ja la portes clara- olvidat de fer de femme fatal o de gigolo, tot lo més que te donarán será un paper de jubilat cascarrabias o abuela moderna, en plan Susan Sarandon. Cada vegada més les películes son protagonitzades per pipiolos impubers, açò no es res nou, claro, pero últimament la cosa ha arrivat a un punt força estrany, per no dir increíble o extravagant.
(Llegeix més…)
Un dels autors contemporanis que més m´ha impresionat es W.G. Sebald. En la meua dispar, feliç i fortuita lectura mai he lleguit, crec, més de dos o tres llibres seguits d´un mateix autor. Increíblement, reflexionant-lo ara, com si no m´haguera adonat dels llibres que han caigut a les meues mans últimament podem contar entre ells les quatre noveles del escriptor alemá. Una explicació vaga de esta absorció es la impresionant e hipnótica veu de Sebald, que m´ha tingut hipnótic durant les últimes semanes.
Una de les coses que més sorpren (al principi) de les quatre noveles de Sebald (Vértigo, Los emigrados, Los anillos de Saturno y Austerlitz) que han anat polulan per casa son els dibuixos, fotocopies de documents i fotografies que hi han en ells. En casa tots curiosejaven els llibres preguntantse o preguntantme qué eren aquelles imatges.
Al final del capitul IV de “Los anillos de Saturno” llegueixo açò:
(Llegeix més…)
De vegades es produeixen unes coincidencies en la vida que et fan pensar. Tals coincidencies pareixen ser, se donen la maña, més ficció novelada o película de celuloide que realitat. I u pensa de vegades, quan es testimoni directe de estes coincidencies, que no poques vegades la ficció s´ha nutrit de la realitat o que la realitat es més ficció que la ficció propia: encara que es cert que no hem vist mai, per lo menos a mí me consta així, a un tipo amb calçotets rojos volan per ahí fent de altruista(1). En el rutinari trajecte que faig de casa a la biblioteca i de la biblioteca a casa m´ han ocorregut tres d´eixes coincidencies que et fan pensar.
(Llegeix més…)
Tinc un company de feina que fa “cuglup, cuglup, glups” quan menja. L’altre dia estem almorçant tant tranquils quan de sobte em sent un “glups cuglups” i Jo, tot parat, pensant d’on venia tal fastidiós i idiosincrátic ruido, mirava amunt i abaix, als costats: a dreta i a esquerra, quan em done compte que aquell “cuglups cuglups” venia del gaznate del meu company. El tipo tot serio, amb una cara de palo, de estatua india que ni el Gran Jefe Indio Gran Cara de Pino ni menejava els carrillos! La meu cara tenia que ser un poema, aquell tipo feia el típic “glups glups” dels dibuxos aminats. Gluuuups, Gluuupsss! Pareix Popeye el tipo quan es fot les espinaques… una cosa masa. I no vejes quan s’arrea la Coca-cola, ni fet aposta, tú! Glu-glu-glu-glu-gluips! Ni Garfield menjan lasanya.
No he investigat a fondo el tema, pero en paraules del meu germà hi ha una cantitat enorme de gent que es dedica a la ensenyansa. Em pregunte a qué es deurá. Crec trovar una de les raons, de la qual no es parla. La raó es que no es vol abandonar la vida d´estudiant; no es vol abandonar l´escola. No es una broma. Hi ha que pensarlo a fondo; la majoria de esta gent es tira fins els 27 o 28, inclús els 30 anys seguint una rutina. Antes això no pasava, no? La gent als 15, als 18, als vinti poquets ja habien acavat de estudiar. Afrontrar la vida, i quan més tard pitjor, prop dels 30 deu de costar molt; desacostumbrarse del horari de estudiant, de les festes senyalades, de les vacacions d´estiu (3 mesos), i de sobte tindre que canviar d´horari, d´ambient, d´altre tipo de responsabilitats, encara que siguen remunerades, costa molt. Molts d´ells després d´una curta experiencia en el món laboral decideixen tornar a l´escola o (l´institut) de l´única manera que poden; recuperar el horari i l´ambient del que venien, un ambient ben familiar, que coneixen desde l´infancia, es el seu desijt més profund.
El que pasa ara, i no saben ells, es que en unes poques generacions l´ensenyansa a canviat molt; de fet pareix haver sofert un gir de 180º; pues son ara els estudiant qui repartisen els calvots (als profesors) i no al revés. Açò a provocat un sinfín de baixes per depresió.
(Llegeix més…)
L’altre dia pasant per la plaça Maria Agustina se me va gelar la sang al sentir eixa horripilant gravació (de no sé quin predador alat: deu ser una especie de berraco prehistóric o la horripilant gravació d’una dona (prou gorda (osti com estem últimament amb el gordos (gordes per a ser exactes)) me imagine (ho dic més que res per “el poderio de su caja torácica”)) prou enfada amb el seu perruquer (perque este no li ha fet la permanent com ella volia, i per a eixes coses no vejes com son elles) que ahuyenta a les palomes (i de paso també a les persones (pero no als rumanos, vejes tú per que)) vaig pensar irremediablement amb una cosa curiosa (cóm no) que va escriure el nostre amic Henri Michuax sobre les palomes, per a ser exactes els palomos; i com ja fa temps que no savieu res d’éll pues ala:
(Llegeix més…)
Recorde que están en la platja vaig bromejar amb el meu germà al vore una gorda eixir de l’aigua. Jo, imitant a la gorda que s’arrimava al seu home que estava estés sobre la toalla playera, vaig dir amb veu planyidera:
-Mira Alberto, m’han arponejat!!- portanse la mà a l’esquena, tratan de traures patéticament el doloros arpó.
Van haver rises, per supost. Desde entonces totes les gordes, curiosament son gordes i no gordos, quan eixen de l’aigua han sigut arponejades (accidentalment, per supost, e imaginariament, per supost). Espere que el col·lectiu dels gordos (gordes) no s’haja sentit ofés (no vull morir aplastat). Si s’han sentit ofesos tinc que recordarlos una cosa que deia m’abuela (que era molt guasona) a ma mare, quan ésta se faltaba i se burlaba de algún coixo o de algú que estiguera tort i ma mare la reprenia dient-li que això no estava bé:
-Tu no ho sap filla, que mitj món s’enriu de l’altre mitj?
(Llegeix més…)
Es disco del mes en Ruta 66 el nou disc de Scott Walker “The Drift” i así en Xano-xano, per lo menos per a mí, es la crítica que li fa Ignacio Julià la del mes (si encontreu una crítica millor (de qualsevol disco) meu feu saber, per favor). No vaig a pretendre que el nou disc de Scott Walker siga así, en Xano-xano, disco del mes, ja l’escoltareu vosaltres mateixos (si voleu o teniu estómag suficient) i jutjareu, pero la crítica la teniu ja así per jutjarla -ja vos heu dic antes que res, no fa falta escoltar el disc per a jutjarla, vos ho asegure. Podreu estar d’acord o no amb ella una vegada escoltat el disc que la crítica continuará sent magnífica-. Si voleu saber per que Julià es el meu crític favorit no més teniu que llegirla. Impagable:
(Llegeix més…)
La música com a banda sonora, com a acompanyament al moviment, tant de passejos a peu com de viatjes en cotxe, en tren o en qualsevol mitjá de transport (inclús l’avió si et toca el seient al costat de la finestreta) en la nostra vida quotidiana resulta més estimulant -a vegades- que si estás estés en el llit del teu dormitori (dic el teu perque si no es el teu ja es una altra cosa: la simple imatge d’un cos nu, semitapat, seguint el moviment acompasat de la respiració, suau, tranquil…) o en el sofá del comedor escoltant-la. Ja tan sols la contemplació de moviment, encara que tu estigues parat, desde una terrassa per exemple, ja resulta aquell quadre quotidià més sugerent e inclús moltes vegades divertit si aconsegueixes encontrar la banda sonora adecuada -i ja veus que tan sols es tracta de gent passejan-se pel carrer- i la música ademés guanya més força, ja siga lírica o descriptiva.
(Llegeix més…)
