Fa una estona, estava jo emparrat en l’aula informàtica de la caixa rural pensant en lo be que pillaria el llit per haver-me despertat a les 2:30 h. i no haver ja pogut agarrar la sonera [1] quan, de sobte, em fixe en que un dels usuaris de l’aula estava mirant una pàgina web que em semblava familiar:

—Collons!— he sentit dir, sense adonar-me fins uns segons més tard que eixe esclat provenia de mi mateix.

I una llagrimeta ha lliscat la meua galta mentres veia que el xic somreia mentres llegia Cogudes Mentals.

[1]: Com podeu vore, he aprofitat altra vegada per a acabar de fer-li un llavat de cara al blog.

PS: No havia reconegut de seguida el blog perquè el xic estava emprant el puto Internet Explorer, que feia que es veiés tot descolocat. Mira tu per on també m’ha servit per a retocar quatre coses per a que se veja (per ara) millor amb l’IE. No em cansaré de dir-ho: Amics, feu el favor de ni obrir l’IE! Això va sobre tot per a tú, usuari del lloc número 8 .

Feia temps que volia compartir amb vosaltres una pàgina web, la d’un grup rocker —un de tants— de Vila-real. Ells son Imperfecto. Al menys, la cançò escollida per a la pàgina web no està mal, no? Per a qui estigau enterats del que se meneja per ací i que pentineu ja alguna caneta que altra, dir-vos que abans eren els Bardos.

El cas és que el bateria és el meu tete Jose Vicente i donat l’èxit d’aquest blog —shhh… no vull sentir res!—, tenia el deute de donar-los a conèixer ací xDDDD. Com que he tardat en posar l’enllaç i ja sabeu com són els grups de música, voldria… Teteeee (o algú dels germans que visiten esta pàgina :-D), el grup encara està en actiu, no? Jejeje…

Vos deixe una de les cançons que tenen en la seua web: Afiladas agujas.

Salut!

PS: Com que la meua conexió a Internet és una caquita, he tingut que reduir la qualitat de la cançò… :-/

PS2: En la foto, el meu cosí es el del mig.

El proper 28 de decembre, dia dels innocents i sense ser una innocentada, actuarà Riki López a Vila-real, al teatre del Sindicat, de vades.

M’he trobat amb aquest test a Internet. A mi m’ha ajudat —com fan tota esta mena de tests per a que sàpigues cóm eres si és que no saps com eres— molt… La traducció és meua així que segur que he posat la gamba.

Més d’una vegada hauràs pensat que estàs diví però, ho ets? Respon aquest test i esbrina-ho.

1. Descobrixes que un tipo amb molt mal humor anomenat Herodes pensa assassinar a tots els xiquets menors de dos anys del seu país. Què fa?
a) Avisa al seus conciutadans per a que agafen mesures.
b) Alerta tan sols al seus veïns.
c) Se’n va a Egipte sense avisar a ningú.

2. Necessita imperiosament enviar un missatge a la humanitat. Què via de comunicació elegix?
a) Com a Déu Totpoderós que és, s’apareix a tota la humanitat simultaneament.
b) Com a Déu Totpoderós que és, intercepta la senyal de la televisió en horari de màxima audiència.
c) Com a Déu Totpoderós que és, s’apareix a uns joves pastors analfabets als que ningú va a creure.

3. Si se plantejara tindre un fill…
a) El tindria amb una/la seua dona.
b) L’adoptaria.
c) Demanaria a una paloma que fecundara a una verge.

4. Demana a un tipo que rescate al seu poble d’un secular cautiveri en Egipte amb una travesia de 40 anys pel desert. Quan arriben a la terra promesa…
a) Li dona una paga extra.
b) Li felicita pel seu treball.
c) Li anuncia que ha decidit que se morga i que mai arribe a la terra promesa.

5. Té un fill, personificació de la bondat i la justícia absoluta, l’envia a la terra i, sembla, tots l’aclamen com a llider d’una societat justa i igualitària.
a) El convirteix en president de la República.
b) El convirteix en rei.
c) Deixa que el crucifiquen.

6. Els seus seguidors han fundat una religió: Què opina de la resta de creencies?
a) No em considere una persona religiosa.
b) Les respecte.
c) Hauria que matar-los a tots en una yihad, guerra santa o misió culturitzadora, segons el cas, i així li ho faig saber als meus representants en la terra.

7. A la llum de les injustícies socials, decideix…
a) Como a Déu Totpoderós que soc, corregir les desigualtats.
b) Donar almoina als pobres.
c) Deixar les coses com estan.

8. Anem a supondre que fora realment l’únic Déu de la creació, permetria que existiren altres religions?
a) Soc ateu/agnòstic.
b) Sí, però deixant clar que aniran a l’infern.
c) Sí, però demanaria als meus representants en la terra que invadiren els països dels infidels per a assassinar-los i violar-los en una guerra santa o yihad. Després els enviaria a l’infern.

9. Creu en la igualtat de la dona?
a) Sí.
b) No, però admitisc la possibilitat de que tal vegada tinga ànima i inclús se la puga calificar com a ser humà.
c) No. Son inferior i així ho faig vore en la meua doctrina.

10. A més d’or, què li demanaria als Reixos Mags?
a) Un pis i un contracte indefinit.
b) Una Wii i un iPhone.
c) Incens i mirra.

SOLUCIONS
Majoria d’A: Definitivament, no ets Déu.
Majoria de B: Apuntes maneres. Reuneixes algunes qualitats per a convertir-te en el déu de qualsevol religió monoteista, però te falta contundència.
Majoria de C: Definitivament, ets Déu Totpoderós.

Resultats?

PS: Primera posada de gamba. A primera vista, ja he vist que no he traduït be allò de Déu. Canvieu-ho per MEV. Gràcies.

El puto iPhone (wikipedia), que encara no se pot adquirir a Espanya, és el nou mòbil d’Apple. Tots els pijorros porten mesos —manxant— esperant-lo per ací.

La veritat és que hi ha molts mòbils amb una millor relació qualitat/preu però, vist de prop, tinc que reconèixer que és molt cuco. Molt! Saben molt de disseny a ca’n Apple, i més encara de marketing.

Si vos paseu pel Mediamarkt de Castelló podreu vore’l i toquejar-lo. N’han comprat dos a l’extranger i se’ls han dut cap ací. Com que no té botons —la seua pantalla és tàctil— i la gent és molt limpia, fa un poc de pena vore’ls amb tantes ditades. Però després de torcar-los un poc, fan molt més goig. I com que tenen wi-fi, els han connectat a la xarxa de Mediamarkt per a que així se puga navegar per l’aparatet. Clar, no podia anar-me’n sense deixar als favorits el nostre benvolgut blog. Mireu que be pinta CogudesMentals.net a un iPhone!!!

Doncs és ben fàcil, per a tornar-nos bojos de diverses formes:

• Fins que no t’acostumes al canvi, quan arriba la vesprada vas marejat. Necessites mirar-te el rellotge de tant en tant per saber quina hora és.
• Si no aprofites el día des de les 7 del matí, trobes a faltar la llum del dia. Tot i això, quan arribes a casa, tot deprimit, necessites plantar-te la cara davant del flexo.
• És una forma molt cruel de recordar-te que ve la foscor, el fred i els refredats. Al menys tinc que agraïr a Carrefour, a no sé quina ciutat del nord d’Espanya que va eixir en totes les cadenes de televisió i a uns quants establiments que em creue tots els dies que m’hagen recordat molt abans que el canvi d’hora que ja ve tot això junt al Nadal, les compres, els embusos, la massificació dels carrers i les tendes… Hosti, que estem en octubre!
• I si ets un tant friki i tens eixos rellotges que canvien l’hora automaticament (ja siga al mòbil, a l’ordinador, despertador o be de polsera), diumenge a mig dia quan t’alces del llit tot marejat i amb la boca pastosa, tens que anar al caixò de l’armari a agarrar el rellotge d’agulles per a assegurar-te de quina hora és realment, sempre que tingues un poc de sort i el rellotge no s’haja quedat sense piles.
• Ah, i clar, tens que anar per casa, un per un, canviant l’hora de tots els rellotges “perquè ets el jove de casa i el que ho farà millor”…

Al menys t’alegres que el canvi siga en la matinada del diumenge per a poder disfrutar d’una hora més del que et done la gana, a no ser que estigues currant a torns, vaja.

Collons, què amb tant mal ús energètic que fem tots els dies, de res serveixen estos canvis! Cóm se deuen fregar les mans els psicòlegs quan arriben estes dates…

PS: Cóm trobe a faltar la caloreta de l’estiu!

José Luis, Carlos i jo estem a punt de vore per primera vegada en directe a Les Luthiers! Actuant ací, al costat de casa, una oportunitat així no se podia desperdiciar —llevat dels 52 € que ens costen les entrades per barba— tenint en conter les arrugues que se gasten els xiquets.

Intentaré fer alguna foteta i, si se pot, alguna penjat del coll del Marcos Mundstock. xDDD

Video a YouTube

Ho han grabat tooot!!! Quina canya de treball serà això d’anar càmera en mà a tots els puestos…

Un matí em vaig despertar i tot seguit em veia cercant les novetats als RSS, els nous correus-e i la gent connectada a la missatgeria instantània sense haver ni tan sols desdejunat. Per la nit xarrant d’açò i d’allò per la missatgeria instantània passaren les hores mortes. Al tancar-ho tot i recular em va envair una sensació de total desperdici.

La nit següent vaig arribar a xkcd gràcies a la sinyo servidora[1], on vaig vore aquesta tira:

Aiii la humanitat… Ens creiem tant diferents a la resta del món i de sobte veiem que no ho som tant. Les vegades que haurem dit allò de —Hosti, açò donaria per a un article!!!— mentre rèiem. O pitjor encara, que ens callarem alguna cosa perque ens ha donat una bona idea per al blog i ens esperavem a desenvolupar-la com calia[2]. I per què ho fem? Fonamentalment, esperem compartir idees o experiències que ens poden semblar interessants amb amics, o be per a augmentar el nostre ja excessiu ego.

Els lectors estaran acostumats a llegir un munt de blogs però com que la seua aparició és recent encara podem trobar a coneguts que ens miren com a bitxos per publicar alguna cosa:

—Xe Manolo, què escrius?

—Res mare, es per a publicar-ho al blog.

—A Internet? I per què?

—Pseee…— Collons la dona, té tota la raó. Per què?

Tant estranys som que necessitem escriure aquestes xorrades a Internet? Tampoc és per a tant. És el mateix que se fa a les xerrades amb amics: Contes coses que t’han passat i sempre apareix aquell a qui no aguantes i que sempre vol tindre la raó . Tan sols fas que el radi augmente de forma que arribes a més gent i més lluny.

—Xa, però estàs davant l’ordinador, no davant d’eixos amics.

Ai, la dona! —Un cop t’has acostumat al món virtual veus més avantatges que no pas inconvenients, sempre que no et tanques a l’habitació. Ja he acabat el que volia fer i mira, puc xarrar un poc amb els amics. Què me diries si estiguera a estes hores al bar de xarreta amb els amics?

—Que eres un borratxo ¬¬’ .

Les mares i les seues idiosincràsies… Després d’açò, ja no em pareix un desperdici de temps, sempre que t’ho agarres amb certa mesura i et poses algunes regles[3]:

• Si no esperes un correu-e important no cal que mires si t’han arribat de nous cada 10 minuts. El que t’ho ha escrit podrà esperar-se. D’altra forma t’haguera tocat per telèfon.
• Posat un límit, segons el teu temps lliure, al nombre de fils de subscripció que vols seguir. Tot i llegir un article d’un blog que no coneixies en el que t’has pisat de riure, pensat-ho dos vegades abans d’afegir-lo —Eiii, amb l’excepció d’aquest!!!—.
• No tot el que apareix al Menéame és interessant. Qui té massa temps lliure, poca vergonya i coneixements de la xarxa? Els nanos. Així apareix a portada el que apareix. Tens que aprendre a filtrar les notícies quasi amb l’instint en aquestos llocs. Anar ràpid. Obligar-te! I el mateix passa amb els planets. Exemples: Blocs vila-realencs (per pertinença —involuntaria, eh Javi?—) i Planet Castelló (per proximitat).
• Vols estar informat? Ves en conter amb la guerra de la premsa a Internet per veure qui actualitza més a sovint, qui escriu més continguts, perquè tu pots ser la víctima. Quan va aparèixer la televisió, salvant les distàncies socio-polítiques-i-culturals, aquesta era la font de la veritat suprema (”¡Lo han dicho en la tele!”). Doncs sembla que ara passa el mateix però amb Internet. Quàntes notícies s’han demostrat falses per no corroborar-les? Açò donaria per a tota una sèrie d’articles.
• Quants amics teniu als vostres conters de missatgeria instantània? Si sou molt xarradors, pensa en quan vas a obrir el programa, que costa concentrar-se en una feina en concret si no pares de sentir sons i finestretes emergents.
• I el més important: Si vols rendir al dia següent, posa’t un temps màxim. Si se fan les dos del matí, no serà hora d’anar tancant la paradeta?

Per cert, no podia aguantar xarrar de la vinyeta a un article al blog .

[1]: Gracias, maja, por los cromos…

[2]: Nota mental: Estic fatal.

[3]: Reflexiu: A vore si aprenc d’una vegada!

S’apropen els exàmens i a u li entra —com ja sabreu els assidus— les ganes de fer de tot excepte el que toca. Be, que podeu vore que Cogudes Mentals ha tornat a canviar de cara, però aquesta vegada, a fons. Per què? Doncs a banda de lo dit abans, perquè estava fart del gran desperdici d’amplada que tenia el tema d’abans. Ara que cada vegada tenim més resolució a les pantalles, ja no té sentit centrar la informació en menys de 800 pixels d’amplaria. Deixe unes mostres amb imatges per a la posteritat :-D:

Així que, sense massa esforç, he modificat el tema més clàssic del gestor de continguts d’aquesta plana, el wordpress. En part, la decisió ha estat per seguir el bloc d’en Ricardo Galli, co-autor del menéame. I ja que estic, diré que el seguisc des de que fa temps me va entrar la curiositat per vore que era aixo del linux i buscant informació vaig arribar a Bulma on, entre altra gent defensora del programari lliure, estava aquest professor de la UIB. I vaja, que, en part, gràcies a la química de la llista de correu de bulma, a la passió dels membres i als seus raonaments tècnics i ètics sóc fidel defensor del programari lliure. I per a acabar amb la concatenació d’idees per a descriure vagament el meu apropament al programari lliure i, tornant a l’inici, ací vos deixe una lectura molt recomanable, escrita per Ricardo, per a descobrir el per què això del programari lliure és més una qüestió ètica que no pas una cosa de friquis penjats…

A tot açò, vos agrada la nova cara del blog?