Em demanava l’altre dia un alumne el significat de la paraula buit, l’absència de matèria, o quantitat de matèria per unitat de volum inferior a un cert valor. Un horror vacui és la sensació que es té quan per raons de força major, el naiximent d’un fill, Ander, en qüestió d’hores o dies, crec que ho és, justifica el no anar-hi a la boda d’un amic que coneixes des de que tenies 6 anys.

Així que hui, en escassos minuts, ens devíem reunir almanco 4 dels coguts que contribuïm a l’escalfament de cap que és el blog. Espere que el dimarts a Palma siguem 1 més els reunits.

Com a Javi sé que li agrada molt la literatura li regale esta resposta d’un ex-futbolista que desconeixia les seues aficions literàries. No sé si ell s’identificara en la resposta però no li costara molt trobar un absent conegut:

Cuando en la soledad de las concentraciones usted disfrutaba con la lectura de César, Cioran, Mario Vargas Llosa, Borges…, ¿le veían como un «bicho raro»?

-Yo creo que en la literatura todo aquello que es sospechoso de poco control siempre inspira mucho recelo. No es que me pasase a mí, yo creo que le pasa a todo el mundo. No le ocurre solamente a la gente del fútbol con la gente del fútbol que lee. Cualquier persona que vaya con un libro en la mano o debajo del brazo, y que dé muestras de ensimismamiento o de estar en otro mundo que no tiene nada que ver con la realidad cotidiana, siempre parece que es sospechoso, o sea, que no se sabe muy bien por dónde va. Yo he llevado muy bien mi condición de tipo algo extravagante, y nunca le he prestado mayor importancia porque para mí jugar al fútbol o leer han sido las dos caras de una misma inquietud: hacer algo creativo, algo que me llenaba de satisfacción.

Que ho passeu molt bé i tot vaja bé!!!

P.D.: Com ho llegireu després espere que tot haja anat molt bé.

Quan havia acabat de contestar al comentari fet per Javi al meu post Innotisible, he pensat que la meua resposta podia ser un nou post. Ací vos la deixe:

(Llegeix més…)

Lo sucedido ya no era noticia sino que empezaba a ser lo de siempre.

Va succeir el dissabte de fa tres setmanes. (Com ha passat de ràpid el temps i jo encara sense postejar-lo!)

Encara estava al llit, en aquell moment dubitatiu però plàcid d’alçar-se o quedar-se uns minuts més. Potser era la segona o tercera vegada que havia pensat en romandre un minutets més. No obstant, és veritat que a l’estiu la incertesa és més fàcil de resoldre que a l’hivern.

(Llegeix més…)

L’esdeveniment científic de l’any o l’esdeveniment milenarista que no mineralista de l’any?

Aquesta cancó m’ha fet recordar que els cataclismes i hecatombes són vox-populi periòdicament.

Vimos luz,
oímos truenos
y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.
Y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.

Vimos muertos Yotube al gore caminar
y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.
Y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.

Siete ángeles
y trompetas.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta,

Y habló Él,
blanco y oro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro

Y dijo: “¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
El Caído la supo
conquistar”.

Ya no hay hambre,
ya no hay sed,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer.

El 21 d’Octubre de forma positiva eixirem de dubtes i especulacions. Ací un informe que refuta clarament les previsions més pessimistes:

Mentre podem cantar i ballar al ritme d’aquest rap:

La divulgació científica també adopta noves i eficaces formes a finals de la primera dècada del S. XXI.

El grito, el crit, una suggerent forma d’expressar estats d’ànim: dolor, angoixa, desesperació, emoció, plor, plaer, etc.

El pintor Edvard Munch va intentar visualitar “un crit” en un sèrie de quadres molt famosos amb el mateix títol.

Una figura andrógina en primer plano, que simboliza a un hombre moderno en un momento de profunda angustia y desesperación existencial
Aquesta és la interpretació que apareix a la Wikipedia

(Llegeix més…)

És el que Patti Smith ens va recordar el divendres per acabar el seu concert.

Una cosa que hauríem de recordar tots els dies i no només en dies com hui.

Vist l’èxit que Manolo ha tingut en un post tant breu i fútil vaig a provar jo.

Aquell dia pareixia que anava a ser un dia més. A pesar de faltar dos dies només per acabar les vacances no tenia res decidit per fer. L’oratge no incitava a eixir de casa. El cel estava gris i amenaçava pluja. Quan anava a dutxar-se va sonar el telefon…

Manolo com a propietari del bloc tens l’honor de continuar la història. Després decideixes tu qui continua. Lectors anònims manifesteu-vos. Jo passaré el resultat final en un nou post. El miracle dels pans i els peixos, 2 x 1.

ACTUALITZACIÓ: No val passar el torn al creador del post, jo mateix, ni a un altre fins que les persones habituals no hagen escrit una vegada.

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Així de clar ho ha expressat un galerista mallorquí en una entrevista que li han fet amb motiu de ARCO.

Hui és un dia “raro”. Dia lliure, el temps pareix que s’atura. Malenconia. “saudade” Sentir l’entrevista em fa recordar algun dia que no “ritornerà più” a l’EACC, amb el tipet i dos germans. Assidus coguts per ací. Moltes coses per fer, entre elles, en el llunyà horitzó, la quimèrica empresa d’arribar a 50 posts que deuria d’haver escrit abans de Nadal.

Tornant al fil del motiu d’aquest post, ahir vaig assistir a una xerrada sobre l’origen de la modernitat. Un origen que va suposar el trencament, la falla, entre humanistes i artistes versus els científics. Una divisió que el conferenciant va situar entre dos estils de pensament, els primers els de l’opinió i els segons els que intenten explicar la realitat. Aproximadament aquest “cisma” fou entre el S. XVI i XVII. No es pot posar una data. Ningú va dir mai: “Proclame que des de de hui som moderns”. Copèrnic, Galileu, Newton, les reunions de la Royal Society i Colón —no sé si coneixereu que es pensa que era mallorquí, de Felanitx i més recientment que era eivissenc— i el descobriment d’Amèrica entre els protagonistes. Des d’aquell moment qüestions polítiques, artístiques, religioses es pretenien que quedaren fóra del debat i que només l’observable i l’objectivable fóra al centre de la discussió. Vol dir això que l’activitat científica és neutral? Posteriorment s’ha discutit molt sobre això. El conferenciant ho va deixar conscientment fóra del discurs per no fer una xerrada maratoniana.

Per concloure amb l’inici i tornant a citar un pensament que no és meu:

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Hi ha que sentir l’art o hi ha que entendre-lo? El que sí que he entés molt bé al final de l’entrevista és que els galeristes volen una major implicació de les institucions. Implicació? Quinés són les prioritats de les institucions, l’educació sentimental?

A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!

You have to wait until 5:02.

(Llegeix més…)