Una faena tenint en compte que visc al sisè… farem cames, quin remei… el que m’ha faltat fer és una foto del replanell, serà divertit demà baixar/pujar sis pisos entrant la panxa cada volta que passe pel costat de la porta de l’ascensor a cada pis, perquè als replanells no cap ni un bonsai…

En qualsevol cas, anirem amb compte amb els xiquets, que amb el colocó de l’oloreta de pintura no es sap mai com poden reaccionar (i amb los ‘demas’ també anirem amb compte, per si de cas)…

‘NO ASOMARSE, PUEDEN CAER AL VACÍO’… i jo estava pensant: encara que l’ascensor es pare, el ‘hueco’ seguix allí excepte per a la porta on l’ascensor estiga parat, tenint en compte que estem donant a les portes 17 hores per a secar-se… realment és necessari deixar-les obertes??? Que per ahí dins no corre l’aire o qué?? Vaig a preparar-me la motxilla amb el paracaigudes, nanit…

Es diu que quan menys temps tens és quan més creatiu estàs, potser per això (potser per alguna altra cosa) fa cinc minuts se m’ha ocurrit una historieta mentre em rentava les dents. Ahí va:

Una xica, posem que A, compartia pis, entre altres amb… posem el senyor M, cal afegir que no tan sols compartien pis, sinó (molt important) també una de les parets que conformaven les seves respectives habitacions.

Un bon dia, el senyor M, anuncià que ell (i les seves nombroses hormones) anaven a rebre la visita d’una vella amiga. Una notícia d’allò més normal per a qualsevol, però no per a A. A recordava com feia poc va descobrir de forma pràctica,gràcies a M, com s’escatimava en la construcció dels anys 60, especialment en allò referent al gruix de la tabiqueria… del mateix mode havia pogut comprovar com un soroll periòdic no té perquè ser sedant, ah no! I una última conclusió important d’aquella nit va ser que els tapons d’escuma que venen per a estudiar filtren fatal les baixes freqüències… una nit molt instructiva aquella…

Encara que A era ben previsora, des de la seva experiència religiosa, no havia pogut acumular suficients oueres de cartró com per a forrar la paret/paper de fumar divisora (per la part de M, clar)… la única cosa a planificar era la nit d’estudi: per la vesprada becaeta, després estudi estándar, fins que es fera tard, aleshores começaria a estudiar amb música, per augmentar la capacitat d’estudi, per supost…

Allà a la una i pico, A va sentir la porta de casa que es tancava. Ja flotant amb el tio Calamaro, les espirals i les comunicacions òptiques, li feia prou igual qui entrara o ixquera del pis i (a banda de comentar algun post) es va centrar en l’estudi…

Poc abans de les quatre, el cervell d’A ja no donava molt més de sí i demanava descans. Va ser en aquell moment, en el precís instant en que es treia els auriculars (pensant que ja tothom dormia al pis) quan (oh horror!) va sentir com la porta del pis es tancava de nou. Era el senyor M acompanyat, potser a la una només havien passat a deixar una maleta…

Coneixedora de la poca eficàcia dels tapons d’escuma, la única solució que se li ocorregué a A va ser tornar a encendre l’ordinador. Sense un mal capítol de Futurama amb el que passar l’estona (de tan previsora, A havia fet neteja de disc dur en el moment més inoportú), més música i escriure a cogudes mentals va ser la mesura d’aïllament escollida…

Tooooootal… que en 3, 2, 1 li done a ‘Publish’ i apague (bateria del portàtil només al 10%), desitjeu-me sort (una volta més)…

3

2

1

.

.

.

:-) ja no es sent res…

La convocatòria era per a les dotze i mitja d’aquest migdia. Arribem en punt (val, potser dos minuts tard) i ja no ens podiem ni sentar, el saló d’actes d’industrials a tope de gent, total que ens quedem drets al fons de la sala junt amb unes 30 persones més.

Dos xiques i un tipet a la tarima. Comença a xarrar una xica en anglés americà, tots amb cara de ‘entre-que-no-llevas-micro- y-que-desde-cou-no-oía-inglés- me-voy-a-poner-a-hablar-con-mis-amigos’, als cinc minuts para, i bé per solidaritat o per fer-li creure que hem entés alguna cosa comença un tímid aplaudiment (no ens hem enterat de res pero ens sap mal: ‘plasplasplas’).

El següent que fan (ja per a anar explicant-se) ens posen un video sobre l’event (que hauria pogut ser un videoclip tipo ‘amo a laura’ perque només es sentia musiqueta) : imatges de València , vull dir, de la ciutat de les arts que és l’únic que ara sembla que té València, un castellet de focs, barquets per tot arreu i ni paraula (ni menció al papa! com s’entere Camps rodarà algun cap…), hmmmmm, taaaaan explicatiu…

Per fi prenen la paraula els dos que xarren espanyol, però el primer que diuen ja ens fa riure a tots (per lo bajini, pero riem): “si estas imágenes os han puesto los pelos de punta, entonces estáis en el lugar adecuado”, els següents cinc minuts els passen dient-nos com en son de guais, como molan sus polos y sus chinos, que seremos muy afortunados si conseguimos llegar a trabajar con ellos y todas esas cosas (no tenen uela , no…).

Després de tanta floritura ens expliquen de qué va el programa de pràctiques i el programa de voluntariat: si eres becari en pràctiques treballaràs jornada completa, durant els dies que es facen els diferents actes de lamericascap hauràs de treballar 10 dies seguits: de divendres fins el diumenge de la setmana següent fins l’hora que s’acabe tot, sense cap compensació econòmica per supost, però són tan bons que igual te donen algun dia lliure i tot… tot açó per a que després de quatre mesos d’absolut puteo ja no te necessiten per a res, perque clar, lamericascap s’acaba i si te he visto no me acuerdo (fent pràctiques en una altra empresa sempre pots tindre l’esperança de que al final te contracten).

Però en el fons són més considerats que totes les coses i potser, encara que no pugues estar-te allí 20 hores diàries disfrutant del teu treball, pots col.laborar com a voluntari i fer menys hores. Si és que és normal, perquè ells són una ONG amb un pressupost limitadíssim (el luisvuiton este no deu facturar massa a l’any, tat?) i necessiten personal gratuït que els ajude a portar a terme tot. Pots triar entre (bé, realment crec que no pots triar, te trien ells a tú): estar-te a un punt d’informació (has de parlar anglés prou bé o no te pillen) aguantant-te els teus trenta molts graus amb un somriure i fer feliç a tothom; com que van a muntar-se un parc d’atraccions per als xiquets (“porque el puerto se va a llenar de familias”, em pregunte si s’omplirà de totes les famílies que vulguen anar o hauràs de presentar la declaració de patrimoni per entrar al port…) necessiten voluntaris que ho coordinen tot, xe, si t’agrada fer de cangur no està mal, però clar, has de parlar anglés perfectament, perque els xiquets estrangers que vinguen no crec que hagen aprés el nostre idioma per a l’event…

El millor ha sigut l’impacte de les paraules en els assistents: “el inglés tanto hablado como escrito es imprescindible para cualquiera de las dos modalidades (becario o voluntario)” , unes 20 persones abandonen la sala; “y ahora, pasaremos a explicar el programa de voluntariado”, desbandada general, Manolo i jo per fi podem seure, “el periodo de colaboración será fundamentalmente de febrero a julio, y sólo admitiremos estudiantes”, Manolo i jo s’unim al grupet que s’alça de la sala (ens havia fet palo anar-se’n abans, i necessitava un poc més de material per a poder escriure el post…).

Qué on vull arribar? (Josevi diria que a cap lloc, per supost) Doncs que un event tan elitista com és aquest, amb uns patrocinadors tan podrits de pasta com són aquests, pague sous de merda als becaris i sol.lucione el treball brut amb (700?) voluntaris (que seran compensats amb una festeta a la platja i un estupendo uniforme de voluntari) em pareix mooooooolt fort.

I el problema no és que siguen cotilles, el problema és que s’amaguen darrere la cortina quan em gire cap a la finestra… vol dir aixó que em miraven a mi?? Quina por…

Durant sis anys he viscut a un primer pis d’un carrer poc transitat, una meravella perque als pisos de davant quasi mai es veia ningú, i la gent que va pel carrer no té el costum d’anar mirant les finestres de dalt, així que intimitat total sense cortina, persiana ni res…

Ara estic a un sisé, amb el que jo pensava: ‘els del carrer impossible, i els de davant… només deuen tindre certa visibilitat els dels dos últims pisos, una altra volta intimitat total amb la persiana pujada…’, pero mira, no.

Hui estudiant a l’habitació em gire cap al carrer i veig a l’últim pis unes cortines que es mouen, em fixe, i es veia algú darrere, imaginacions meves… al minut torne a girar-me i una tipa mirant descaradament que torna a amagar-se darrere les cortines, així fins que he baixat la persiana.

I és que és normal, perque deu donar un morbo total vore com una altra persona estudia, un gustaso deu ser… tú tocant-te les boles sense res que fer i disfrutant mentre un altre penca. M’agradaria saber perqué la veïna de davant contemplava com m’estava pegant amb els apunts de GPS a l’hora que mirava cada 5 minuts si havia eixit la nota de microones (que per cert, un mes després de l’examen encara no ha eixit).

VEÏNA DE DAVANT: Si tens uns prismàtics i pots llegir el que escric ara mateix, posa un comentari a xano-xano descrivint-nos el plaer del ‘finestreo’, és més: t’agrada el meu quarto? vols llogar-me’l per a la visita del papa? necessites informació de GPS (ahi no puc ajudar-te massa)? també estas esperant la nota de micro i tractaves de llegir-la al meu ordinador? Si és l’últim cas, entenc la teva desesperació, jo també ho hauria fet…

Crec que vaig a comprar-me unes cortines, que no vull aparèixer a pilladoshaciendocomokestudian.com…

Primer fan un capítol de ‘Medium’ , tots els capítols són iguals: ella somnia amb algun crim que ha ocorregut o que està per ocòrrer, com que és superprofessional es passa hores i hores al curro i a l’home li toca quedar-se amb les tres filles rubietes clòniques així que acaben tenint bronca, però sempre acaba solucionant algun crim. Resumint: somni-xiquetes-bronca-finalfeliç, ja comença a avorrir…

Després va ‘Cuarto milenio’, parlen de fenòmens paranormals que si aparicions a les fotos (iniciació al photoshop), que si psicofonies (com traure-li partit al teu karaoke) i crims morbosos variats: últimament s’estan dedicant a crims de principis de segle. Anit van explicar els assassinats de ‘la sacamantecas’ de Barcelona, del ‘hombre del saco’… i clar, en eixes fotos en blanc i negre els perturbats estos fan una pinta que no entens com un crio se’n podia anar confiadament amb ells, per a que diguen que els xiquets d’abans teníen més sentit comú…

En general ho adornen prou, la secció de pelis ‘maleides’ va ser total: que si mentre feien poltergeist va morir nosequanta gent, que si amb la de Freddy Crugger la va cascar la dona que netejava els esquitons de sang, tot està relacionat… El presentador que ara mateix no recorde com és diu s’ho passa bomba, deu ser el programa de la seva vida perquè està tan feliç allí al plató que pots vore com es fa un fart de riure mentre comenta les fotos d’ovnis que li han enviat la última setmana. Deu estar pensant ‘collons, si açó no s’ho creu ningú i a mi em paguen per contar-ho!!’…

I per a acabar d’arreglar-te la nit posen una peli de por de lo més cutre que te pugues imaginar, pero vamos, que tot i aixó a mi m’acaben emparanoiant, que quan me’n puge al quarto a dormir pose un peu a l’escala i ja estic pensant en poltergeist. Si és que en el fons jo m’ho crec tot…

Tot este rotllo (a banda de perque ganes d’estudiar no en tinc massa) ve a propòsit d’un SMS que em va arribar en gener, un matí mentre estava estudiant al pis:

Que en principi el veus i penses: ‘Mira, a garrafone se li ha fastidiat la cobertura per un moment…’ i quan el mires bé ja no saps si enviar-li-ho al Iker (acabe de recordar el nom del presentador) o anar a que te pegue l’aire, que tant d’estudiar acaba per provocar-te visions…

Per un moment te sap mal i tot: ‘Manolo que volia felicitar-me l’any nou i m’arriba el missatge amb 28 anys de retràs’, en la vida he vist una previsió com eixa, dos anys i pico abans de naixer i ja estic rebent missatges al mòbil, en aixó si que no se m’ha avançat ningú…

Després penses que a vore si no estarem en una espiral espai-temps, i realment he rebut una cridada del 1978 en plan ‘Frequency’, quina castanya de pel.lícula, eh? La pena és no haver despenjat, a saber qui em contesta…