Era el pes que marcava la bàscula del bany. L’havia comprada a una web especialitzada en Física. Una veu, remasteritzada de l’única gravació que feu Madame Curie amb el gramófon d’Edison, jovial i impetuosa llegia amb veu entretallada i un pèl massa alta, la xifra: mil nou-cents quaranta-nou amb seixanta-set newtons.
Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.
No es podia fer res. Tant si ho intentés com si no tant es valia. Decidí seure’s a pendre una altra cervesa.
L’home que no dormia des de que havíen decidit canviar el matalàs es passava les nits en vetlla. La dona, que dormia al seu costat —atenta tan sols al dring robòtic del despertador— no notava les carícies del seu home, baix els llençols, que intentaven despertar-li el desig.
(Llegeix més…)
La mare llig subtitolat a Bush al televisor i es mira unes gràfiques que van cap avall i d’altres que van cap amunt. La mare es gira cap al fill, que fa cara d’endormiscat:
—Jo no entenc què passa…
El fill badalla. A la pantalla comencen a parlar, tot seguit, del derbi Espanyol-Barça. Ara una bengala puja; ara baixa. La llum roja torna a descriure un paràbola ascendent, ara molt lentament. El fill es mira a sa mare, que s’ha incorporat sobre el sofà:
—No sé perquè passa el que passa. Tot va bé, i de moment, tot va mal. Jo no entenc res! Tu saps què està passant al món?
El fill fot cara de no tindre ni idea de la resposta, però li contesta el que li ha constestat el director del banc quan li ha preguntat eixe matí.
—La banca americana, d’in-ver-sió — fa ací el fill una pausa, idèntica i expectant com la del director de la sucursal —ha estat fent locures, i les conseqüències les patim tots; per això ara pagues 50 euros més d’hipoteca.
—I per lo que fan uns altres mal o hem de pagar ací? Jo no entenc res de lo que està passant.
El fill arronsa els muscles i es tornen a mirar la tele. Ara el vol de la llum vermella es captada des d’una altra càmera, d’eixant darrere un estel de fum que, degut a l’excesiu zoom del pla, emboira tota la pantalla.
Mireu.
La tele.
Voreu.
Un grapat.
De paraules.
seguides d’un punt.
final.
sense.
cap.
trellat.
Xinxa.
Ràbia.
de.
publicitat.
Fins fa unes dies no m’havia donat compte, i pensava que era només algun cas aïllat: devia tractartar-se d’algun ciclista que circulava amb presses, acurtant de camí a casa o al treball. Però d’ençà he vist que el nombre de casos ha anat en augment als carrers del poble, i la veritat , que ben mirat, és molt bona solució - ara que el carril bici ha esdevingut inviable - ; tant bona, que no caldria cap ordenança de l’Ajuntament que la regulés, ficant-hi el nas allà on la població ha trobat una forma d’anar fent de manera efectiva i senzilla. Simplement, és tracta de laissez faire a la cívica ciutadania i, mentrestant, que la Policia Local s’hi acostumi.
El problema als carrers del poble era que s’hi trobaven ciclistes, ocasionals i amateurs, junt amb un creixent nombre de conductors, acalorats per tantes cues, dins els seus vehicles a motor. Aquest usuaris de la bicicleta s’han adonat que a Vila-real més val la pena deixar-s’hi el cotxe aparcat, i anar d’ací cap allà pedalejant, però fent-ho de la forma correcta: els ulls són per mirar el que tenim al davant! Com poden vore el cotxe que els empaita per darrere si no és forçant el coll, i mirant de reüll el que tenen per davant? La solució era òbvia. Cal circular de cara al cotxes. Igual que es recomana al peatons quan circulen per la carretera. Si veus vindre el cotxe tens més temps per reaccionar; una volta el cotxe ja ha passat, cada volta està mes lluny. És perfecte! Quin mal pensar voler que ciclistes i xofers en general compartisquen sentit de circulació. Ben mirat era un desgavell que ja havia durat massa anys.
(Llegeix més…)
Conta Quim Monzó, a El tema del tema, una frenada que va viure una coneguda seua, que en plena morrejada amb un senyor mentre passaven la porta de l’habitació de camí al llit, ella va tindre l’ocurrència de dir-li que no s’esglaiara si xisclava molt. Quim argüeix que la imatge d’una persona que es desfà de gust pot ser molt suggestiva, però que en aquella ocasió al senyor de la seua amiga no li ho va semblar gens ni miqueta. Qui sap en què va pensar. En els xisclets de la histèria, en un escorxador de porcs, en els ultrasons d’un ovni? El cas és que l’amiga de l’escriptor i el seu acompanyant no acabaren de creuar al dormitori i mentre la situació es reconduïa cap al rebedor el senyor va acabar proposant-li d’anar a sopar fora.
Quim s’interroga sobre quin mecanisme de mandra o avorriment s’activa per renunciar de cop al que fins aleshores s’havia anhelat. Acaba Quim: Quants polvos perduts per culpa d’una figureta de Lladrò o un llibre de Paolo Coelho a la tauleta de nit!!
En acabat de llegir el divertit article m’he preguntat, ¿i jo, he tingut mai alguna frenada? M’he sorprés contestant-me afirmativament.
(Llegeix més…)
Un dels amics de Mafalda —perdoneu però no he trobat la tira— li deia que els colors dels països al globus terraqui estaven malament: que la Xina hauria d’estar pintada de groc, o de roig i no de verd. Mafalda suspirava aliviada “Por suerte, Miguelito, por suerte!”.
Però sembla que ja no; ha aconseguit canviar de color.
I de passada canviar el del poble. Es quedarà el poble blanc quan passen festes de setembre o la lliga li tornarà eixe color groguet tan intens que aclarirà les negres hipoteques de moltes famílies?
La Gemma Font preguntava hui qui era eixe grup que sonava de fons durant el seu programa radiofònic. Era Revolver i el insofrible —l’adjectivació és meua— Carlos Goñi, li han aclarat, des de control i confirmant,de passada, el meu disgut. Sempre m’ha semblat que el nom de grup semblava exageradament impactant davant la desgana del seu cantant. Karlos Goñi. Goñi, goñ… el cognom sí li cau que ni pintat!!
[diàlegs ficticis]
—Mare, estic fatal, vinc del metge.
—Estàs tota blanca, filla! Vine sentat, què t’ha dit el metge?
—Que tinc un kharlosgoñius viral
—Ai, si! Diuen que hi ha passera!
—I tinc el ventre moll.
—Ugh, pobra. Jaç, prente la lleteta calenteta.
—Gràcies mare.
(Llegeix més…)
“Ayer recordé aquella época gloriosa en que creía que moriría sin darte siquiera un sello; me parecía algo tan triste…
Pero más tarde caí en la cuenta de que podría haber ocurrido algo mucho más horrible y mucho más triste: podría haber muerto sin haber sentido nunca la necesidad de larmerte.”
