Escric el meu primer post de l’any nou sense, la veritat, tindre res a dir, i esta no es una manera molt bona de començar un post, pues si el lector es espabilat pensará acertadament que per a qué dimonis ha de continuar llegint si el tipo éste no te res a dir. Es cert, tan sols unes poquetes coses: qui vullga comprarse el nou nº de Ruta 66 d’este mes disfrutará no tan sols d’un magnífic “artícul de pupitre” dedicat a Neil Young, una entrevista a fondo a Marah (Springteen es fan absolut), la revisió del “St. Peppers” el mític disc, ja que es publica el llibre “Vida y milagros de St. Pepper’s” (per a qui siga fan d’este álbum, s’entén), sino que també disfrutará de la columna d’opinió de I. Julià, el qual parla d’una carta que li va enviar un lector. Ho dic mes que res perque no vaig a penjar res d’això.
Una altra cosa, que no te res a vore, es que he estat rumiant sobre la nova polémica d’això del llamado “canon digital” amb es que es grava la compra de CDs, DVDs i altres suports, pues la gent, que es molt dulentota, copia les creacions artístiques dels artistes i el gobern ha decidit compensarlos. Dic que ho he estat rumiant per que, ara que Manolo s’ha comprat una guitarra i vol ser artista pues… bueno, he estat pensant que deu de estar preocupat. Sempre m’agradat l’expresió: “Andar preocupado”. Esta sería la correcta: “Manolo anda preocupado”. I es llavors quan es llig aquesta frase quan el cervell fa la reveladora relació i s’imagina a Manolo donant voltes per la seua habitació tot cap fica’t, es a dir: caminant, andando!!!. Bueno, després d’esta parida, com anava dient, he estat rumiant i he arrivat a la conclusió de que la gent creu sincerament, o es de l’opinió, de que tot el que está relacionat amb la cultura ha de ser gratis. Hi ha una cosa que em pareix del tot injusta i si ens pasara a nosaltres posarien “el grito en el cielo” pero tractanse d’artistes: pintors, músics, escriptors, cineastes, etc, pues bueno, bah… Estic parlant de que transcurrits 70 anys de la mort d’un autor l’obra d’éste pasa a ser de domini públic(1). I ésta es una cosa que tan sols pasa en el ámbit artístic, per que a nosaltres, fills de no-artistes, quan heredem el que els nostres pares ens legen: treball dur durant anys i anys: una casa, diners, terres, etc, éstes coses heredades no pasen a ser de domini públic quan es complisen els 70 anys de la mort dels nostres pares, i per lo tant si fora així els nostres fills, els nets del autor, es quedarien sense casa o terres o pasta. Així que si jo fora Manolo també estaría preocupat, donant voltes per la habitació, pensant si seria moral fer-se artista (rocker en el seu cas) donat les circunstacies injustes de que els teus fills i nets es vorien per llei desheratats.
(1) Es certament una cosa que a la gent li pareix de meravella i no li pareix injust: qué la obra sea de todos, por Dios!!!
