Manolo | Històries personals, La vida mata | dv., 2008/oct./10 — 14:54

Anem pel 8% de caiguda, ara per ara i només avuí.

Ens ix un somriure nerviós al passar pel costat de les entitats bancàries on tenim els nostres estalvis.

Ja s’està dient que les properes en caure seran les asseguradores.

En les noves revisions de les préstecs hipotecaris te poden pujar 60 € més al mes!

El món s’acaba. Abandoneu-vos, benvolguts amics. Abandoneu-vos a les baixes passions.

xD

Manolo | Històries personals | ds., 2008/set./20 — 15:50

M’he descollonat mentres escoltava la televisió, fent altres coses, quan he sentit a Rajoy dir:

—Porque, señor Zapatero, la crisis de las Supremes…

Sí, JL, yo me lo guis. XDDD

Manolo | Històries personals | ds., 2008/set./13 — 13:38

No, no m’agrada copiar i pegar però no puc resistir el fer-ho, paraula per paraula, amb aquest article de Jaime Rubio Hancock. No recordava que m’hagueren entrevistat i que ara estiguera estés al terra damunt un toll de… Bé, llegiu, llegiu…

Un tipo que quiere permanecer en el anonimato: “Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas”

Hay gente odiosa en este mundo que habitamos. Gente a la que uno desea, por ejemplo, agarrar por las orejas para golpear su cabeza repetidamente contra el borde de una mesa. Hoy me veo obligado a entrevistar a una de esas personas. Lo hago no por el morbo de recrearme en lo abyecto, en lo inmoral, en lo feo —porque además es feo—, sino a modo de aviso. Porque la gente así existe. No es otro temor vano e informe de los más alarmistas, no es sólo el producto de la imaginación enfermiza y asustadiza de los más catastrofistas, no es sólo otra apesadumbrada queja de los más pesimistas. Y es bueno que todo el mundo lo sepa y esté avisado y tome las medidas oportunas, aunque eso suponga llevar siempre un arma encima y, por supuesto, disparar antes de preguntar.

Porque hoy entrevisto a un tipo repugnante que, como es natural, prefiere mantener su nombre en el anonimato y que confiesa —por favor sentaos todos y si estáis ya sentados, poneos de pie y sentaos de nuevo. ¿Ya? ¿Puedo seguir? Gracias. No sé cómo habéis tardado tanto. En serio. Tenéis las rodillas de un octogenario—, que confiesa, insisto, que… Oh, cómo me gustan los puntos suspensivos… Que asegura que a él no, repito, no, es decir, NO le gusta el fútbol.

“Lo intenté —explica, mientras reprimo mis deseos de agarrarle por las orejas y etcétera, etcétera contra el borde de una mesa—. De niño jugaba de delantero. Y decía que era del Barça. Les pedía a mis amigos que en el campo me llamaran Stoitchkov. Pero en realidad, cuando llegaba el momento de ver un partido por la tele, siempre prefería jugar a algo. Una vez incluso leí”.

Le digo que la lectura y el fútbol no son incompatibles —ahí están el Marca y el As para demostrarlo—, pero contesta, reconozco que con cierta lógica, que hacer las dos cosas a la vez es bastante complicado.

Este desgraciado explica que lo peor es el ostracismo social en el que vive: “Los días de partidos importantes voy al cine y no puedo divertirme haciendo cola durante tres cuartos de hora. O a lo mejor voy a cenar y resulta que ni siquiera tengo que reservar, cuando todo el mundo sabe que eso es lo más divertido de las cenas, sobre todo si es una decisión de última hora. Un horror”.

A pesar de que sus orejas son enormes y me cuesta, pero de qué manera, contener mis ganas de agarrárselas y etcétera, etcétera contra el borde de una mesa, intento razonar con él, si es que algo así es posible. Le hablo de la belleza plástica de ver a los representantes de tu nación humillar con el poder de su hombría y la magia que nace de sus botas en forma de regates a otras naciones enemigas. Le explico lo emotivo que es ver cómo el equipo de tu ciudad remonta un resultado adverso para llevarse a casa una copa. ¡Una copa! ¡Una copa grande! ¡Un copón de mucho cuidado! ¡Con lo pesado que es limpiar el polvo de esas cosas! Le hablo de ese suspiro contenido mientras la pelota surca el aire, gira producto del efecto y toca la red, rozando el palo y haciendo que cientos de miles de personas griten al mismo tiempo. Le digo esas cosas y muchas más hasta que la erección que se inició con mi discurso hace que me duela la etcétera.

Su respuesta… No me atrevo a… Fue… Dijo que… Me cuesta respirar. Pero tengo que hacerlo. Lo escribiré… Aunque duela… Y no hablo de la etcétera… Dijo: “Pues a mí me aburre”.
“A mí me aburre”.

Sí, yo también sentí que todo a mi alrededor daba vueltas, que mi estómago se encogía hasta hacerse tan pequeño como una aceituna, que las uñas se me desprendían de los dedos y caían al suelo haciendo clic-clic-clic. “No sé —añadió, insistiendo en su crueldad—, veinte tíos en calzoncillos, pasándose el balón en el centro del campo… Pf… Casi nunca pasa nada. Si casi todos los partidos acaban cero a cero. Van caminando por ahí. Trotando de vez en cuando. A veces chutan de lejos y fallan. Mira que las porterías son grandes. Serán miopes o algo, ¿no? Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas. ¿Te has fijado en que están todos gordos y tienen cara de gañán? Los hinchas, digo. Además, la mayoría son tíos. Es un mundo como muy gay, ¿no?”

Ahí ya no puedo contenerme. Le agarro de las orejas y etcétera, etcétera contra el borde de la mesa. Me limpio la sangre en su camisa y me marcho a comprar cortezas. Me ha tocado comprar las cortezas para el partido de esta noche. Muy gay… Pero si el fútbol le gusta hasta a las mujeres. Y hay cerveza. Y cortezas. A mí me aburre. Anormal. Diviértete ahora recogiendo tus sesos. Qué asco de gente, de verdad. Suerte que son pocos.

26 de junio de 2008

Libro de Notas
Dos puntos comillas — por Jaime Rubio Hancock
Un tipo que quiere permanecer en el anonimato: “Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas”.

Manolo | Històries personals | dg., 2008/jul./27 — 11:54

(Intentaré estalviar-me el típic “hace tieeempo que no escribo naaadaa y…”)

De xicotet mirava “El guernica” i m’era complicat comprendre’l (visualment parlant): Tanta imatge junta deformada i quasi sense cap referència de profunditat. Les noves tecnologies ajuden ara a vore amb una nova perspectiva —literalment— aquest famós quadre. Bé, tot és una excusa per a penjar aquest video que m’ha semblat interessant :-P .

Via Libro de Notas.

Manolo | Històries personals | dj., 2008/juny/05 — 20:22

…excepte jo, que vaig a lo meu. ;-)

Manolo | Històries personals | dv., 2008/maig/16 — 00:14

Una bona amiga m’ha enviat aquest enllaç que no té desperdici: Onda a la Valenciclopèdia. Aquesta xica és oriünda del mateix poble i s’ha fartat de riure —com supose que ho haurà fet l’autor de tan genial pàgina del wiki Valenciopèdia— però amigues seues i companyes blaveres no li han trobat la gràcia. No ho entenem. Per la meua part només desitjaria que Marsala llegira aquesta petició: Fes el favor d’escriure les entrades dels pobles veïns i si comences per Vila-real, molt millor!

La darrera perla que vos deixe és aquesta entrada sobre el membre més prolífic del clan dels Fabricios.

Manolo | Històries personals | dv., 2008/abr./25 — 16:28

Estavem a setembre de l’any 1984. Els meus pares havien decidit feia un any que junt a quatre parelles més serien els clavaris del barri del Crist de l’Hospital. Al mateix temps, també decidiren embotir-me en un vestidet negre lluent amb calcetins blancs fins els genolls i faixa roja que em feia pareixer una botifarreta negra. No contents amb això, em van fer pegar llargues caminates en les processons, sempre acompanyats per pasodobles. Si em psicoalitzaren, supose que arrivariem a la conclusió de que el primer brot d’asocial deguera ser llavors… Fart de processons, d’aguantar dret, de la gent al voltant mirant-me, de la calor i del vestidet, em posava a plorar com un desesperat amb la manida excusa de “Me faaaan maaal eeeels peeeeuuuus!!!” i la pobra de ma uela no tenia altra opció que agarrar-me, soltar un “Sí, és el meu net…” i dur-me a casa.

El que entonces era un horror per a mi, ahir va ser una alegria al dur mon tio a casa un DVD on havien gravat la cinta VHS d’eixes festes. Em pisava de la risa al vore’m com pujava a l’escenari, tot nerviós, durant la presentació dels festerets, festeros i clavaris. De seguida em va vindre la idea de pujar-ho a Internet. Bé, eixa idea i la de trencar el DVD… però com que estava maníac, el resultat és aquest:

He deixa’t al video el festeret que anava davant de mi… —Primooooo, que reguapet que eres de xicoteeet!!! Xaaa, t’apuntaves a tot!!! Quin desparpajo, tu!— I el de les ulleres de Bill Foster (Un día de furia) soc jo. Encara recorde lo nerviós que estava: Tenia que donar-li dos besets a la festera damunt d’un entablao i davant de tot el món!

Després de vore’m (era el que més m’interessava) me vaig fixar en les pintes de la gent. Com ja he dit, corria l’any ‘84 però si m’hagueren dit que això és la postguerra m’ho haguera cregut (el que estiguen tocant pasodobles ajuda molt). Com pot canviar tant la moda en… en… ja fa 24 anys d’allò? El temps corre i no t’espera.

Manolo | Històries personals | dl., 2008/feb./18 — 11:22

Només una prova. No llegir. No comentar. No parlar-ne…

Manolo | Històries personals | dj., 2008/feb./14 — 14:54

Alguns sabeu que fa poc vaig adquirir una bonica imitació de Fender Stratocaster, que sona com el cul, decidit a aprendre a tocar la guitarra (amb un cost assequible :-P). Bé, per a deixar constància de la poca constància, ací deixe una ristra de riffs e intents de tocar alguna cosa. Llevat del primer, que és una roda típica de blues, deixe per al lector l’intent de descobrir què redimonis estic tocant!

1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.

Pista: Està ordenat pel nom del grup i peça.

Alguna groupie? xDDD

—Ei, que açò no va! Redeu!
Ja estem altra vegada… El què no va?
—Hostia, açò! Li done al esplorer i no va!
—Jo que estic fart de dir-te?
—No sé.
—Pfff… Acabes d’arrancar l’ordinador. És un ordinador vell. Encara que veges l’escriptori, si mires la llum taronja de la torre veus que no para d’encendre’s. Recordes que volia dir?
—No sé que del disc dur, això ja ho sé!!!
—Ah, llavors?
—Es que li done al botó del esplorer i no va!
Este tio és bobo… Val t’ho intentaré explicar una altra vegada. Si el Windows està arrancant l’antivirus, a més d’estar acabant de carregar tot el que li fa falta, i tú, impacient, no t’esperes un poc i li dones al puto botonet quaranta-mil vegades, l’únic que fas és sobrecarregar més l’accés al disc dur que ja de per si és prou lent.
—Què?
—Hostia, que t’esperes a que la llum taronja estiga apagada abans d’obrir cap Explorer!
—Val, val, tampoc te poses així…
Clic, clic, clic…
—Què fas?
—Mira, açò no va. L’apague a lo bruto i torne a començar.
—X_x

—Mira, encara està en la pantalla negra de “Windows está iniciando”.
—I?
—Que va molt lento!
—A vore, son ordinadors vells. Saps que són lents. Què remugues?

Clic, clic, clic…
—Jo parle per a la pared? Què fas donant-li tant al botó del ratolí!?
—És que ja ha aparegut l’escritoriii…
—Pofale.

—Què curiós, veritat? T’acaben d’apareixer quatre finestres de l’Internet Explorer…
—¬¬’

—Ei! Internet no va!!!
—No sé si t’has donat conter que l’ordinador encara està accedint al disc dur. I molt, perquè si te fixes en eixa careta d’os panda…
—Ja sé que és l’antivirus!
—Ahm… També saps, per lo vist, que si se meneja eixe cercle vol dir que està examinant tot el sistema…
—brffbfbrbbbfb… Però que té que vore en que no aparega la pàgina de iajú!?
—Que te jugues a que apareix de colp… Ui, mira-la, tu, què bonica!
—Ah, ja va!
—Si, clar, ja va.

—Ehhh, si vols accedir al hotmail, per què ho poses en la barra de cerca de google i no dalt?
—Què?
—Res, res…

—Mira, me canvie d’ordinador perquè Internet va molt lento en este. Té que ser el antivirus…
—Clar.

Pàgines 1 2 3 4 5 6 7 8 ...11 12 13 Següent

Funcionant amb el WordPress