L’home que no dormia des de que havíen decidit canviar el matalàs es passava les nits en vetlla. La dona, que dormia al seu costat —atenta tan sols al dring robòtic del despertador— no notava les carícies del seu home, baix els llençols, que intentaven despertar-li el desig.

(Llegeix més…)

La mare llig subtitolat a Bush al televisor i es mira unes gràfiques que van cap avall i d’altres que van cap amunt. La mare es gira cap al fill, que fa cara d’endormiscat:

—Jo no entenc què passa…

El fill badalla. A la pantalla comencen a parlar, tot seguit, del derbi Espanyol-Barça. Ara una bengala puja; ara baixa. La llum roja torna a descriure un paràbola ascendent, ara molt lentament. El fill es mira a sa mare, que s’ha incorporat sobre el sofà:

—No sé perquè passa el que passa. Tot va bé, i de moment, tot va mal. Jo no entenc res! Tu saps què està passant al món?

El fill fot cara de no tindre ni idea de la resposta, però li contesta el que li ha constestat el director del banc quan li ha preguntat eixe matí.

—La banca americana, d’in-ver-sió — fa ací el fill una pausa, idèntica i expectant com la del director de la sucursal —ha estat fent locures, i les conseqüències les patim tots; per això ara pagues 50 euros més d’hipoteca.

—I per lo que fan uns altres mal o hem de pagar ací? Jo no entenc res de lo que està passant.

El fill arronsa els muscles i es tornen a mirar la tele. Ara el vol de la llum vermella es captada des d’una altra càmera, d’eixant darrere un estel de fum que, degut a l’excesiu zoom del pla, emboira tota la pantalla.

Mireu.
La tele.
Voreu.
Un grapat.
De paraules.
seguides d’un punt.
final.
sense.
cap.
trellat.
Xinxa.
Ràbia.
de.
publicitat.

L’esdeveniment científic de l’any o l’esdeveniment milenarista que no mineralista de l’any?

Aquesta cancó m’ha fet recordar que els cataclismes i hecatombes són vox-populi periòdicament.

Vimos luz,
oímos truenos
y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.
Y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.

Vimos muertos Yotube al gore caminar
y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.
Y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.

Siete ángeles
y trompetas.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta,

Y habló Él,
blanco y oro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro

Y dijo: “¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
El Caído la supo
conquistar”.

Ya no hay hambre,
ya no hay sed,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer.

El 21 d’Octubre de forma positiva eixirem de dubtes i especulacions. Ací un informe que refuta clarament les previsions més pessimistes:

Mentre podem cantar i ballar al ritme d’aquest rap:

La divulgació científica també adopta noves i eficaces formes a finals de la primera dècada del S. XXI.

La Gemma Font preguntava hui qui era eixe grup que sonava de fons durant el seu programa radiofònic. Era Revolver i el insofrible —l’adjectivació és meua— Carlos Goñi, li han aclarat, des de control i confirmant,de passada, el meu disgut. Sempre m’ha semblat que el nom de grup semblava exageradament impactant davant la desgana del seu cantant. Karlos Goñi. Goñi, goñ… el cognom sí li cau que ni pintat!!

[diàlegs ficticis]

—Mare, estic fatal, vinc del metge.
—Estàs tota blanca, filla! Vine sentat, què t’ha dit el metge?
—Que tinc un kharlosgoñius viral
—Ai, si! Diuen que hi ha passera!
—I tinc el ventre moll.
—Ugh, pobra. Jaç, prente la lleteta calenteta.
—Gràcies mare.

(Llegeix més…)

“Ayer recordé aquella época gloriosa en que creía que moriría sin darte siquiera un sello; me parecía algo tan triste…

Pero más tarde caí en la cuenta de que podría haber ocurrido algo mucho más horrible y mucho más triste: podría haber muerto sin haber sentido nunca la necesidad de larmerte.”

Amics, duc unes setmanes molt feliç d’haver descobert a l’increible Richard Feyman. Si encara vos queden algunes dies per disfrutar de les vacances no dubteu en llegir el seu divertidíssim llibre “Està Ud. de broma Sr. Feynman?” Me’l podeu demanar, que encara no li l’he tornat al meu germà

Feyman fou un apassionat de la Física, de les dones i, en particular, de la musica brasilera . Li fascinava el vertiginós ritme de la samba. Tan desorbitada era la passió en tot allò que feia que acabà vivint davant la mateixa platja de Copacabana i forman part d’una xaranga carnavalesca, on tocava la frigideira, un instrument de percussió. Feynman, pese a ser d’alma caxonda, es prenia tot amb extrema dedicació. He trobat un inesperat video del premi nobel on assaja, en camisa i corbata, amb uns bongos:

Altre cogut descobriment ha estat l’autor de 4′33″, obra de música clàssica per a ser interpretada per orquesta simfònica al complet per a més guassa. John Cage, compositor i pare de la criatura, investigava sobre el futur de la música. Si recordeu aquell assaig de Joan Fuster, un retorn al silenci sembla que sí és possible.

(Llegeix més…)

En la aceituna las mujeres y los hombres se relacionan con una soltura que no existe en ninguna otra circunstancia, se gastan bromas procaces que estarían prohibidas en la vida normal, y a veces, de las gavillas de mujeres arrodilladas, se levanta un escándalo de risas provocadas por historias que a algunas de ellas las hacen enrocejer y que los niños no entienden, o por una copla pícara que entonan a coro varias voces agudas:

En tiempo de la aceituna
se hacen las bodas.
La que no sale al campo
no se enamora.

(Llegeix més…)

El grito, el crit, una suggerent forma d’expressar estats d’ànim: dolor, angoixa, desesperació, emoció, plor, plaer, etc.

El pintor Edvard Munch va intentar visualitar “un crit” en un sèrie de quadres molt famosos amb el mateix títol.

Una figura andrógina en primer plano, que simboliza a un hombre moderno en un momento de profunda angustia y desesperación existencial
Aquesta és la interpretació que apareix a la Wikipedia

(Llegeix més…)

La música és sublim, canta el Sisa dins els cascs del meu reproductor. I tant que ho és!! Pot transportar-te en uns segons a un estat sensorial com només ho poden aconseguir les drogues.

Allò li devia haver passat a una noia, punkie, amb un cap rapat coronat amb una inverosímil cresta blava: tota una esculptura de set punxes. Davant l’escenari, asseguda a terra, amb les cames creuades sobre unes botes militars —uns quatre número més grans— vestia una camiseta fosca, de la què s’havia despenjat un tirant, i una falda de pany, molt curta —o arromangada, qui sap!. Tenia el ulls tancats mentre escoltava el concert. Amb un rostre de tensa concentració duia el ritme amb la punta dels dits! Dits que contorsionaven amunt i avall el seu sexe al descobert. Un frenètic solo final de guitarra li va fer alcançar el cel del mortals!!

Tota una fan de la música, qui ho dubta! Qui negarà el poder de suggestió de la música en viu? Visca el Vila-rock!!