La seqüencia és de la peli “La cosa más dulce” (i no sé ben bé a quina cosa es referia la peli, la veritat) que el diumenge passat van passar per la graella de Canal9_Bufa’m_un_ou: una estrafalària peli que, sens dubte, agrairia el turmentat espectador després de patir els avatars de la vida que atabalen, com si d’una plaga de mals guionistes es tractara, a eixe poble de la fàbrica de llimonades, que ara ves tu per on, ha tancat definitivament: l’espenta de la Coca-cola imagine; La chispa de la vida, que deia aquell savi xilé peregrí, enginyer de futbolistes.

La peli, que va aconseguir mantindre’m despert – jo, encara que a l’atur, continue mantenint els horaris d’aquell que treballa i per tant, si fa no fa, quan falta mitja horeta per a la mitjanit, ja estic embolicat amb la flassada de llit – em semblava tindre un guió d’aquells que dius, apitxant d’allò més: “Xe! Però quina xuminà és ésta!”. Però, de fet, quasi que si faig allò tan literari de tornar la vista enrerra, ha estat lo millor d’una setmana plena d’aigua, fang i embussos que començava – com si d’un mal presagi es tractara – amb els debats televisats des de les Corts Valencianes a doble pàgina. Quin dia que dificilment oblidaré! El diluvi regional de Noé contra els vidres de casa i el Sr.Camps tot el mati en viu directe i repetit com un malson, a C9 i Punt2, enginyosament xispenjant amb la seua loquacitat castellana contra el vidre del televisor! Ai! Com era allò? Si no vols caldo…

Home, si bé ho penses, no es difícil esbrinar les inquietuds dels directius de la tele de casa: “El presidente hablará hoy en las Corts [dit amb la "o" ben tancada]; va a hablar del estado de la región para todos los valencianos. Daremos una cobertura total: las dos señales televisivas que cubran el evento”. “No, no! – diria, qui ho sap!, el sr. Costa – No hace falta: con salir en C9 y luego en las noticias como los grandes ganadores del debate es suficiente”. “No se preocupe, señor mío, que esa deferencia con sus señorías hace años que la observamos; yo, como director de Canal Nueve que soy, su retransmisión total voy a dar, que otra cosa no puede caber aquí: no hay que morder la mano que me da de comer, como dijo aquél”. “En ese caso, me pondré la camisa fit slim que me realza los pectorales”. “Como lo estime su diputada excelencia”. “Así sea”.

I així va ser, mentre les emissores de ràdio anunciaven l’hecatombe en forma de gota freda per estes terres, la tele del President s’encegava a difondre la propaganda política prèviament acordada: eixos són uns dels instruments mediàtics dels nostres governants; els altres, les aparicions nocturnes en el Casal Fallero de Burriana amb les promeses de grans ajudes econòmiques i subvencions per a tos els afectats valencians.

Ja vorem, si hem de fer mínimament gala de la paciència d’aquells no que poden fer-ho; però, els cas és que a mi cada dia em costa mes creure el que ens vol fer creure esta gent.

Leonard Cohen – I_m Your Man

Havíem arribat de Viena eixe mateix dissabte: faltaven menys de tres hores per al concert, i l’únic que sabíem era que el concert era a Praga, eixa mateixa nit. Podríem encara comprar entrades per veure en directe a Leonard Cohen? Mentre Sílvia ho mirava per internet vaig veure eixir de l’hotel un tipo amb la camiseta de la seua gira mundial. Va ser com un mal presagi: massa tard, a Internet ja no podreu comprar-les.

Desesperats, la dona de recepció ens va enviar a preguntar a un estanc (?) al tombar el carrer; de l’estanc del carrer ens van enviar a la parada de metro (?) baix els nostres peus; i allà, en un quiosc de l’estació subterrània, un quiosquer – que s’assemblava terriblement a una morsa – ens va dir, després de consultar una maquineta, que sí, que encara hi havia entrades. Després de convertir el preu a euros, vam agafar les dos mes barates. L’alegria per la sobtada sorpresa es va trencar quan li vam dir al quiosquer que, amb les presses, ens havíem deixat les corones txeques a l’hotel, que ara de seguida li pagàvem. Aleshores la morsa va arrufar el nas, s’impacientà, es mirà el rellotge, i mentre es transformava en lleó marí, en avisà que en 5 minuts tancava la paradeta.

Però finalment ho havíem aconseguit! Teníem dos grans paperots, llargs com dos tiquets de compra del Mercadona, on deia que en algun lloc de l’immens Arena de Praga teníem dos seients per al concert d’eixa nit!

El palau estava estranyament mig buit un quart d’hora abans del concert. On estava tota aquella gentada que havíem vist a l’entrada? On havia d’estar? Fent provisió d’una fantàstica cervesa per gaudir com Déu mana del concert!

- Anem?
- Anem, que encara tenim 15 minuts!!

Jo no sé si va ser la cervesa, o la veu assossegada i gravíssima de Leonard Cohen, o l’atmosfera que allí es va crear amb un públic entregadíssim, però vos promet que mai havia estat tant lluny d’un cantant i l’havia sentit tan a prop. Semblava que et cantés com qui canta al saló de casa, acompanyat d’amics; que el cantant que allí veies era l’home tal qual era; que no semblava haver en ell cap impostura o gest forçat; que senzill i obert es delectava en cada cançó, en cada vers, en cada acord.

Escoltaves les seues cançons, cançons que per primera volta que sentia, i semblava que les conegueres de sempre; amb unes lletres carregades de poesia i de sentiments viscuts al llarg d’una vida. Teníem davant (allà davant!!) un home que parlava de l’amor a quasi totes les seues cançons. Un home que havia estimat i que encara creia en l’amor. Em va encantar.

- I will promise you that tonight I will give you all I’ve got – ens digué i no vam dubtar que ho faria.

Tres hores de concert, amb una pausa ben calculada per aconseguir altres dues cerveses, bisos, poemes, aplaudiments, agraïments, i la sensació d’haver assistit a un concert extraordinari i d’haver gaudit de la gran vitalitat i sentit de l’humor d’un gran home.

Si tens ocasió, este més torna de gira a Espanya. No ho dubtes: és el teu home! Mentrestant, ací podeu anar fent boca.

[...] A la primavera el món damunt els arbres era un món nupcial: els esquirols s’estimaven amb moviments i xiscles gairebé humans, els ocells s’aparellaven batent les ales, fins i tot les sargantanes corrien unides, amb les cues lligades en un nus; i els porcs espins semblava que s’havien tornat tous per fer més dolces les seves abraçades. Els gos Ottimo Massimo, gens intimidat pel fet de ser l’únic basset d’Ombrosa, festejava grosses gosses pastores, gosses llobes, amb un coratge de milhomens, refiant-se de la simpatia natural que inspirava. Alguna vegada tornava baldat per les mossegades; però en tenia prou amb un amor afortunat per sentir-se pagat de tots els fracassos.

El baró rampant, d’Italo Calvino

Asentimos con la cabeza, incapaces de comprender semejante drama. Muchos de nosotros preferíamos la cerveza al vino.

Yuri Andrujovich: El último territorio

El viatge al transbordador ha estat molt suau, sense cap entrebanc. He vist, a través de la finestreta de l’aeronau, com ràpidament guanyàvem alçada, i com la meua esquena i el seient es fonien en tot un. He premut fort els ulls, i en tornar a mirar, he vist Formentera allà baix, rodejada tot de blau. A l’illa te la seu l’empresa, i quasi la meitat dels viatges surten d’allà baix.

Ara travessem s’estratosfera: nebuloses d’immensitat. S’estratosfera té molt d’ambient, els nous bars de copes sempre estan plens. Fem una aturada, de deu minuts, diu l’hostessa, per comprar algun souvenir. A sa Lluna són més cars, ens comenta el comandant mentre xupla amb complicitat el pot de resfresc de llimona que li servix la seua rossa companya.

Finalment m’he comprat una disfressa d’extraterrestre. A l’hotel-spa hi tindrem una nit de carnaval, i aquesta està força guai. És un extraterrestre molt original: una mena d’aspiradora és el seu nas! Un rètol lluminós ens avisa que prompte allunitzarem, i que ho farem a només 200 metres d’on ho va fer l’Apol·lo no se quants…Ens han dit que al casino de l’hotel el re-besnet d’aquell astronauta americà s’encarrega de fer la tirada inaugural de la bola sobre la ruleta. Que comencin les apostes!!

S’hotel-transbordador és al·lucinant. Totes les habitacions són exteriors, amplies, i pots triar la decoració mitjançant un comandament. També tenim tarifa plana telefònica per si en volem comunicar amb Terra. He deixat les maletes al robot, Madison, m’ha dit que era el seu nom. Ell se n’encarregaria d’ordenar totes les coses. M’ha recordat que no es pot fumar ni tan sols als passadissos. Li he preguntat on era el bar i m’ha indicat amablement el camí mes curt. M’ha semblat molt simpàtic, i no m’ha permès donar-li cap propina.

Al bar hi havia ja molta gent. Sobretot molts alemanys riallers entre pintes de cervesa, i japonesos gravant tot allò que veien. Són gent molt educada els japonesos, et graven i després fan una profunda reverència. Hi ha havia a un racó un grup d’uniform. Eren tot homes, amb la seua gorra de comandant ben visible i lluïen un afaitat impecable. Un d’ells, era el comandant Armand, que m’ha saludat fent-me l’ullet. M’he apropat per saludar-lo. Segons sembla estaven esperant unes noies: unes amazones selenites! Són les millors hostesses que podràs trobar ací d’alt, m’ha explicat amb complicitat: pots follar-te-les una darrere s’altra. Li he dit, tot alçant-me indignat, que s’equivocava de bon tros amb mi, que jo no era d’eixa classe de calanya: no m’involucri, que un turista és humanista i no un pirata!

S’han apagat de sobte les llums, i al compàs d’un forta música, han començat a projectar unes imatges:

Mentre la sala reia, i jo encara indignat per gent tan miserable, no podia parar de maleir: comandant Armando Rampas, mal te matis! incinerador dels arbres, violador de ses altures.