Posiblement per a poder compendre millor la idiosincracia de les fotos de Manuel Font Colonques haurien fer cas de allò que va escriure en un artícul titulat “Xicotetes alegries” Hermann Hesse ara fa més de cent anys, a saber: “…El que se ha detenido alguna vez a observar los juegos de la luz sobre una superficie monocolor, por ejemplo sobre el muro de una casa, sabe de las satisfacciones y goces que los ojos pueden proporcionar… Un trozo de cielo, una tapia de jardín desbordada de verde ramaje, un brioso caballo, un hermoso perro, un grupo de niños, un bello rostro de mujer… son espectáculos que no debemos dejar escapar”. La serie de coses que Manolo no pareix dispost a deixar escapar es pareguda — te la seua propia, prou condicionada pel entorn. Encara que no está molt clar el perqué de la seua mania persecutoria en traure bellesa a sèquies, reguers, tot tipo de postes telegráfics i de la llum, bucòlics camins rurals, cases de llauradors o les restes de estes, finestres penetrades per les diverses llums del dia (pareix obstinat a demostrarnos que la llum del matí no es la mateixa que la del mitj dia: i no ho es, clar, ho sabem tots, pero, ens parem en estes delicioses minucies?), en traure la gracia geomètrica dels espais i els objectes, encara que açò es una característica prou comuna en els fotógrafs, i finalment un retrat d’ell i la seua familia prou escuet — a retalls. S’ha d’agrair i es notable que en la seua evolució haja deixat de rotocar d’una manera tan alarmant les seues fotografies i haja deixat pas, com si se encontrara més a gust amb ell mateix, a una naturalitat menys impostada.

“…Encontraréis que cada día posee su luz y cada alero de tejado su encanto especial. Demoraos un poquito en la contemplación, y os proveeréis para todo el día de un mínimo de bienestar y de comunión con la naturaleza. Paulatinamente se va educando el ojo, sin esfuerzo, para servir como mediador de muchas pequeñas sensaciones, para la contemplación de la naturaleza, de las calles, para captar la gracia innumerable del diario acontecer. De ahí hasta la visión educada para el sentido artístico resta sólo el trecho más corto del camino; lo principal es el comienzo, el abrir los ojos”. Ahí es nada, ni que el tito Herman t’haguera escrit la crítica.

Per supost, com está de moda, he fet un video… per a la gent mandrosa, no faltava més.

Juliol, i nosaltres encara amb la capçalera d’hivern!! Quina calor!!

Propostes per a la nova capçalera d’estiu ‘06:

a) Vist l’èxit obtingut l’any passat, fer-ne una de nova, on Alis mostre alguna part del seu bikini (mireu com Manolo, traïdorament, sembla dir que Sí amb el cabet).

b) Oblidar-nos de complexos, i amb el valor necessari repetir la foto al caixer de Bancaixa sense camisa ni camiseta. Només Manolo, per raons de simetria, haura de dur la bandolera.

c) Com no, estem oberts a altres propostes!!

Tinc un veí que que treballa a una taulellera i al pobre se li veu la cara d’agobiat sempre que torna a casa. Tindrieu que vore’l, tot ell és un drama. Arriba amb unes ulleres com per a tropeçar amb elles. Té el pel tot rebolicat de tant que se’l grata. La seva pell és d’un color blanc malaltís i és que entre taulells i festes de cap de setmana passa la seua vida. Sí, aneu encaminats si penseu que és el típic masca-xapes que tant li fa reventar els altaveus del cotxe (i de paso, el descans dels veïns) amb makineta, reageton o… Camela [1].

(Llegeix més…)

Perdó Dani i demés companys valencians, si és que els hi ha. Com se pot posar eixe nom a un carrer? I a sobre, amb l’aclaració “cantant”, que no se sap mai… Ah, i el carrer és “d’ell”!

Dimecres 12 d’octubre, després d’una llarga caminada pel llit vell del Túria (Quanta gent fent esport! O, al menys, fent-ho veure) i de vore com l’estupendo Calatrava no té que netejar les xorreres dels seus edificis (Algú sap si cada cop que anuncien els edificis apliquen a les imatges cap filtre de balanç de blancs? Osti tu, per la tele ixen sempre tan blanquets…) Ali i jo vam sentir la necessitat de fer la fotografia:

Tema d’article per a xano-xano…

Xé nano! No tot té que ser cultura per aquests indrets!

Espere que els demés autors d’aquest blog seguisquen la coguda. En el meu cas, ho he fet per sadisme, obviament…

Actualització: Alis, Josevi, ja vos tinc reservat l’espai per a les fotografies :-D. Javi, Agus i demés gent satisfeta amb la seva cuitor, vos esperem!

(Llegeix més…)

He estat d’exàmens i la pinya s’en va prou, lo suficient per a fer aquesta coguda visual:

Ja feia dies que no escribia res per ací així que m’he vist en la necesitat: Què posar? Què posar?…

Recordeu en Murphy? Cooorrecte, el de les lleis. Doncs be, la barana de la terrasa del maset ha estat tot l’hivern bruta de terra i merda. Aquest cap de setmana els meus pares l’han limpiada (junt amb la resta del maset). Doncs per ahí hi ha un pardalet cabró que se veu que ha trobat massa blanca la barana, i aprofitant el fang fet per la ploguda del dilluns ha deixat el seu grafiti:

(Llegeix més…)

Aquest comentari m’ha pillat les puntes dels dits. No sé què he fet amb unes fotografies preses a la meva piscina amb uns cosos danone convenientment tapats amb unes camisetetes rojes molt ben perfilades gràcies a un programari informàtic anomenat The Gimp (vamo, una cosa semblant al Potochop). Be, si sé què he fet: les he borrat. Però quan? Per què? Vergonya supina?

El fet de buscar-les i no trobar-les m’ha donat una idea perquè he estat veient fotografies de l’estiu pasat preses a la piscina. El resultat és aquest (perdó per adelantat :-D):

(Llegeix més…)

Tota la culpa la té aquest comentari (ho senc però t’ha tocat acceptar les conseqüencies :cool:). Dit i fet, com que soc un xic obedient (un poc mandrós, també és veritat) ací tenim el resultat. Què siga del vostre gust!

Assidus coneguts

Ah, i no és per a tant, que ixiu tots molt guapos!

PS: Dalt de la plana, apareix l’enllaç corresponent, al costat de “Autors” i de “Cites”.

Avuí, després de passar el dia a la UJI, he decidit tornar a pegar una volta amb el cotxe pel simple fet d’obtenir noves cogudes visuals. Una volta de 10 minuts escasos doncs hi havia feina al arribar a casa.

Sí Javi, altra vegada he fet fotografies als reguers. Serà veritat lo de la obsesió?