Vist l’èxit que Manolo ha tingut en un post tant breu i fútil vaig a provar jo.
Aquell dia pareixia que anava a ser un dia més. A pesar de faltar dos dies només per acabar les vacances no tenia res decidit per fer. L’oratge no incitava a eixir de casa. El cel estava gris i amenaçava pluja. Quan anava a dutxar-se va sonar el telefon…
Manolo com a propietari del bloc tens l’honor de continuar la història. Després decideixes tu qui continua. Lectors anònims manifesteu-vos. Jo passaré el resultat final en un nou post. El miracle dels pans i els peixos, 2 x 1.
ACTUALITZACIÓ: No val passar el torn al creador del post, jo mateix, ni a un altre fins que les persones habituals no hagen escrit una vegada.
Per a quin joc es necessita “cogudejar-se” més, els escacs o a les dames?
Una resposta, un poc embrollada tot s’ha de dir, per una de les ments més obscures ( i psicotròpiques) de la literatura universal, la trobareu a continuació.
(Llegeix més…)
Dilluns toca examen… no massa xungo pero hi ha que aprovar-lo (o plorar la compensació curricular si suspenc, esperem que no)… Per la por a suspendre i perquè demà no treballe, hui m’he quedat estudiant fins tard…
(Llegeix més…)
Le pidió a su madre unos colmillos nuevos, más largos esta vez. Su madre, potresista dental, no tuvo inconviente en fabricarle de nuevo los cuatro incisivos que quería.
(Llegeix més…)
Es temps de contes de Nadal, pero la veritat es que… (blufff mental) havia estat pensant en escriuren un, inventat, un parida, pero no ha pogut ser (sé que alguns ho deplorareu) tinc el disc dur un poc cremat, i no me ix res de res. Havia estat pensant també en ficarne un, pero buscant i fent memoria resulta que no en conec cap ni un. No son lo meu els contes nadalencs, per això a tots aquells que els done grima els Nadals no vos importará que copie este “conte”, está biografia, esta petita vida “imaginaria” (una de les meues favorites) del capitá Kid, del llibre “Vides imaginaries” de Marcel Schwob, que res te a vore amb els Nadals. (Tan sols te a vore amb la crueltat de que fa gala el Capitán Kid, que es queda de parbulari davant la crueltat estética de qui me fica les llumetes nadalenques al meu carrer. I al tio dels megáfonos que fica villancicos a tot volum el mate. El Capitán Kid penjava a este tio en un plis).
Alguns de vosaltres ja la coneixeu, la historia, ja ho sé, pero la relectura dels clasics (com este) produiex regocijo (joia), i més amb Marcel Schwob (amb una asombrosa i deliciosa traducció de Julián Pérez Millán).
No cal que gaste en vano adjetivos y palabrería (parauleria?) fútil i superflua per a dir qui era Marcel Schwob, pero hi ha una anécdota que parla per ella a soles de la categoría humana e intelectual de este escriptor francés: el dia del seu entarrament, on van acudir totes les grans figures intelectuals del París de fin de segle, Alfred Jarry va apareixer vestit de rigurós luto (tan afectat per les llágrimes que pareixía que s’havia pixat); el mateix Alfred Jarry que va apareixer vestit de dona, amb perruca inclosa el dia que van enterrar a Apollinaire (sí, el que estava en les trinxeres sopensant qué tenia més categoria poética si el txitxi o el forat de cagar).
Amb categoria poética vos felicite els Nadals: a tots aquells que entren per ací, tant els que diuen algo com els que no, que vos donen per la novena puerta celestial!
(Llegeix més…)
Vale, cada loco con su tema. Més contes. Evidentment me podeu votar, pero jo no puc evitarlo açò. Jo vaig començar- per a bé o per a mal- a llegir (literatura bona, de nivell diga’m) amb Borges; i de la mà de Borges vaig anar descobrint o redescobrint altres escriptors, sudamericans els primers -Julio Cortázar, Alejandra Pizarnik, Garcia Marquez, J.J. Arreola, Octavio Paz, etc.- i després escriptors anglosaxons (els seus volguts Kipling i Stevenson) i francesos, com ara Marcel Schwob. I açò va ser com una vola de neu que va creixent o un camí que es bifurca i es bifurca, perque cada escriptor et porta a un altre escriptor, i més o menys es així com trie o em venen les meues lectures. I ara porte un temps amb escriptors polacos i txecos i altres de “països del est”. Me faig carrec de que ja coneixeu a Milan Kundera.
Així que ja se me perdonará o se me fusilará per anar foten amb contes, com si no hi haguera altres coses en la vida.
He decidit posar dos contes: el primer que vaig llegir de Cortázar -Continuidad de los parques- i també el primer de Borges -Los dos reyes y los dos laberintos-. I es que amb estos dos contes vaig començar la “andadura” per la literatura i de ahí la meua afició irracional pels contes.
El meu desig feliç (amén de ficarli la mà a un puesto a una xica -este desig, sense intenció de menysprearvos, te prioritat davant l’altre-) sería que estos contes desperten en vosaltres un mínim de curiositat i començareu una aventura literaria fascinant, ja siga de la mà de Borges o de la mà del inefable cronopista Julio Cortázar -o de qui siga (llavors ja me direu!)-.
(Llegeix més…)
He encontrat el conte definitiu que agradará a aquells que, alçan-se tots el dies de matí per anar al curro, algo interior els desgarra i un troset d’ells -del somni- els abandona. Per a tots estos tipos que esperen el dissabte amb candeleta per a entregar-se i enredrar-se amb plaer entre els llençols tot el matí, i observar peresós com transcorren les hores del matí lentament, minut a minut entre lo real i la duermevela.
També per aquells que encara no tenen un cul al que agarrarse cada matí quan es desperten (o, un altre cul més apetitós (mengívol) amb el que somien).
(Llegeix més…)
Vale, contes curts. Este conte de J.J. Arreola no entra dins dels contes curts de dos línees, pero val la pena. Un conte que a mí em tenía fascinat desde fa molt i que he rellegit molt.
Sempre quan el llisc me imagine a Borges (que li profesa gran admiració) tot tremolós llegint-lo en la penumbra de la seua habitació.
(Llegeix més…)
