La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!
—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.
—Estàs segura? Mira que és forta…
—I tant que n’estic!— rigué la Laia.
(Llegeix més…)
A las 16:30 empezó a pelar patatas.
Aquest matí m’ha arribat un correu-e que no puc més que compartir amb tots vosaltres. Sense acritud! 
VALENCIANS I VALENCIANES, AÇÒ HO EXPLICA TOT! LLEGIU AMB ATENCIÓ:
Diuen que, quan Déu va crear el món, perquè els homes prosperaren, els va concedir dos virtuts. Així:
- Als suïssos els va fer ordenats i complidors de la llei.
- Als anglesos, flegmàtics i estudiosos.
- Als japonesos, treballadors i disciplinats.
- Als italians, alegres i espontanis.
- Als francesos, cultes i patriotes.
Quan va arribar el torn dels valencians, Déu es girà cap a l’àngel notari i li digué:
-Els valencians seran intel·ligents, bones persones i del Partit Popular.
Quan va acabar de definir la creació, l’àngel li diu a Déu:
-Senyor, li heu donat a tots els pobles del món dos virtuts i als valencians tres! Això farà que prevalguen sobre tots els altres pobles de la Terra.
Déu respongué:
-Xe, tens raó… Però bé, com les virtuts divines no es poden llevar, farem que cada valencià només en puga tindre dos.
Es per això que hi ha tres tipus de valencians:
- Les bones persones i del Partit Popular, no poden ser intel·ligents.
- Els intel·ligents i del Partit Popular, no poden ser bones persones.
- Les bones persones i intel·ligents, no poden ser del Partit Popular.
Paraula de Déu.
Sigueu bones persones i intel·ligents sempre, però més quan vinguen les eleccions.
REENVIA AQUEST MAIL IMMEDIATAMENT, O NO TORNARÀS A MENJAR MAI MÉS PAELLA NI A BEURE MISTELA AMB ELS AMIGATXOS, NO SE’T LLIGARÀ L’ALLIOLI I ET CAURÀ UNA PEDREGÀ EN EL BANCAL.
Érase una vez en un hombre que nació en 1942 en Garnant, una industriosa zona de Gales. Sus estudios de piano le llevaron a Londres y posteriormente a Nueva York. Allí conoció una bulliciosa y animada ciudad donde la gente trabajaba de día y de noche no dormía. Quizá esta mezcla ambientes de piano y aterciopelados de día, y de ambiente subterráneos y crápulas por la noche esté en los orígenes del grupo cuya portada con fruta fálica ha sido calificado como uno de los discos de rock más influyentes de la historia. Han pasado casi 40 años de esto. Por el medio una carrera de experimentación que le ha tenido siempre en un segundo plano.
P.D.Ayer el dinosaurio todavía estaba allí. Vivito, coleando y dando guerra. Un lujo que un jubilado deleite con casi dos horas de espectáculo. Sin concesión a la nostalgia y con un repertorio dónde mostró sus habilidades al piano, órgano, violín y guitarra, acompañado de 3 músicos que sonaban a estudio. Distorsiones de voz, guitarra, acordes asonantes y mucho, mucho volumen, sorprendiendo al que esperaba un concierto pausado y intimista.
Moraleja: Si en Fahrenheit 451 aparecen unos curiosos personajes, los hombres-libro nuestro dinosaurio sería el hombre-rock.
Endivina, endevinalla
Com es nom* el dinosaure?
*Forma mallorquina de dir Com es diu.
Ho sent però no hi ha premi 
Mola açò de fer de profe!
Dóna fins i tot per a fer un post!!
Le pidió a su madre unos colmillos nuevos, más largos esta vez. Su madre, potresista dental, no tuvo inconviente en fabricarle de nuevo los cuatro incisivos que quería.
(Llegeix més…)
De vegades es produeixen unes coincidencies en la vida que et fan pensar. Tals coincidencies pareixen ser, se donen la maña, més ficció novelada o película de celuloide que realitat. I u pensa de vegades, quan es testimoni directe de estes coincidencies, que no poques vegades la ficció s´ha nutrit de la realitat o que la realitat es més ficció que la ficció propia: encara que es cert que no hem vist mai, per lo menos a mí me consta així, a un tipo amb calçotets rojos volan per ahí fent de altruista(1). En el rutinari trajecte que faig de casa a la biblioteca i de la biblioteca a casa m´ han ocorregut tres d´eixes coincidencies que et fan pensar.
(Llegeix més…)
I de sobte li va vindre el dubte. Després de portar tant escrit, després d’haver despullat els seus pensaments i d’intentar cobrir-los de nou, només hi havia una pregunta que li resonava al cap i el mateix buit li donà la resposta: Sé que cap d’estos escriuria mai res!!!
Però ell estava equivocat i una seqüència de bits el contrarià: Clar que escriurien… Escriurien un SMS a la seua dóna dient-li que fan falta més xulles per a torrar!!!
Ja més tranquils, se n’anaren a dormir.
Recordeu el llibre d’en Pere Calders “Invasió subtil i altres contes”? Quan ens el van fer llegir a BUP, el que més em va agradar va ser els contes breus del final del llibre. Tinc que reconèixer la raó: Perquè no m’agradava llegir i preferia obres breus, quant més, millor.
Ha passat el temps. Ara m’encisa la forma en que una obra tan breu puga fer brotar sensacions tan aclaparadores. Així que m’he decidit a crear les categories “contes” i “contes breus” per a que els amics de xano-xano puguen gaudir d’aquests.
Josevi se m’ha avançat. Ara és la meva amb alguns dels contes breus d’en Pere Calders:
(Llegeix més…)
I parlant de Monterroso. Segur que coneixeu el seu famós conte del dinosaure. Ben, pero que ben curtet. Este tipo es un dels meus idols. Ja me’l imagine davant de la fulla en blanc pensant de mala gana que te que escriure una intriga, i tot distret mirant els núvols que corren pel cel sense presa i amb el batín posa’t decideix que la intriga la posen els lectors:
(Llegeix més…)
