El grito, el crit, una suggerent forma d’expressar estats d’ànim: dolor, angoixa, desesperació, emoció, plor, plaer, etc.
El pintor Edvard Munch va intentar visualitar “un crit” en un sèrie de quadres molt famosos amb el mateix títol.
Una figura andrógina en primer plano, que simboliza a un hombre moderno en un momento de profunda angustia y desesperación existencial
Aquesta és la interpretació que apareix a la Wikipedia
No us asusteu amb el títol. No anem a resoldre cap equació diferencial.
Només us posaré la següent equació visual:
+
Una imatge diuen que val més que cent paraules, ací vos fartareu de vore la confusió entre realitat i ficció. El mite de la caverna del S.XXI, el món Matrix.
=
http://www.nextlimit.com/realflow/img/videos/realflow_showreel2007_externalsonido.html
El més sorprenent és que els creadors de l’enginy tècnic són espanyols. El seu currículum impressiona, com també la humiltat de Víctor González, el director executiu i fundador de l’empresa Next Limit, al que ahir vaig conèixer assistint a una conferència a Palma. A més aquesta mateixa setmana han sigut guardonats amb un premi técnic de l’Academia de Hollywood. Poc a poc esperits emprenedors ens fan oblidar a Unamuno i el seu crit desgarrador de lamentació: ¡Qué inventen ellos!
Ja feia molt de temps que no escrivia, i això que ho havia promés a més de un cogut des de feïa temps. Com una imatge diuen que val más que cent paraules…
Divertidíssim llibre de Bohumil Hrabal del qual es va filmar l’any 1967, tant sols dos any després de la seua publicació, una fidedigna i oscaritzada pel.lícula amb el mateix nom que la novel·la de l’autor txec. És després del nostre amic Kundera, el segon txec de qui he llegit una obra. I la veritat, són uns caxondos estos txecos!!
Magnífica és la introducció que fa l’autor de la família del personatge principal: un virginal aprenent de ferroviari durant l’ocupació alemanya, qui intenta llevar-se la vida tallant-se les venes dins d’una banyera després de no haver pogut fer-li l’amor a la seua xicona. Narra la fatal disfunció amb una memorable frase “yo era un hombre cuando me metí en la cama con ella, era un hombre cuando nos besábamos, pero cuando se puso encima de mí me mustié como un lirio“.
Tant el llibre, com la pel·lícula, comencen contant-nos la feliç vida del besavi del nostre jove amic:
Hi ha que vore cóm pasen els anys. Molt poca gent pot asegurar que no li preocupa eixe fet. Està dins el mateix sac de mentides que tot el món diu sense cap problema, tant comunes que quasi s’ho acaben creient:
- No veig els programes de cotilleo.
- No m’importa el meu pes.
- No m’importa el pas del temps.
- Què dius, jo soc progre!!
Doncs no senyors, a mi m’importa el pas del temps, i molt! I assumisc les altres, tret d’una! No, de dos… Mmm… d’una i mitja, va, que certs programes poden arribar a ser molt divertits 
!
- Així que la Leti està apunt de petar?
- Ufff, els llongos i les mones de pasqua, com se noten!
- Merda de noticia, com pot fer tant de temps?
- Jijiji, papà, vine que te vull contar un acudit que he rebut hui per correu-e…
Llegia ahir a la premsa escrita -que bé m’ha quedat, des de que tinc pipa pròpia sóc un tipo elegant que llig premsa al matí, ataviat amb la bata i amb tota la fleuma britànica del que sóc capaç- que havia mort Iwao Takamoto, el pare d’Scooby-Doo. El meu cor va patir un trasbals, colpit com havia quedat. El pare de la criatura havia mort de vell, amb un llapis 2H, de punta fina, que des de feia uns quaranta anys, tenia atravessat al bascoll. En una emotiva i sorprenent roda de premsa, el cap dels metges que l’havia assistit afirmà:
-Si en comptes de 2H, haguera sigut HB li haguerem pogut salvar la vida. Se’ns va anar de les mans - i trencà a plorar.
Bon any xiquets i amiguetes. Teniem guardaet el Making Off de El Café i ja no podiem esperar més a amollar-lo, jejeje… que arribe prompte l’any nou, que arribe prompte… i mira tú que ja ha arribat!! I ganes que en teniem d’encetar-lo amb un vídeo!! Esperem, de tot cor, jejeje, que vos agrade.
Salut i bon any per a tots!!
Esta setmana te lloc el Festival de Curtmetratges de Vila-real. Com ja sabeu cada nova edició supera a l’anterior en el nombre de cintes presentades i, si fem cas als organitzadors, en la qualitat de les mateixes.
Diumenge va ser la presentació en societat del festival a l’auditori del poble amb més de 1000 assistents. Bárbaro, tu!! que diria aquell…Ocasió que no va desaprofitar el sinyo Vilanova per amollar una matxà davant de tots: “Açò mos costarà 24.000 euros”. Tranquils, - semblava dir - que açò ho pague jo!! En fi…ja sabeu com som els de poble. No haguera estat de més que algú li hagués preguntat, aprofitant la sinceritat de l’alcalde, quant ens constarà a tots la reforma del camp de futbol - deute encara pendent, que pagarem en terra edificable, ja ho veureu - o el parking de marres de la plaça major. També ho pagarà el sinyo alcalde? 24.000 eurets a bon segur que podria pagar-los de la seua butxaca; per a la resta de pagaments… Aii, millor que no els conega la gent del poble! Faltaria més!!
Total - que m’enrede xicuelos - que amb la vena dels curts he decidit penjar al youtube la meua primera estrena cinematogràfica!! Olé! Què bonico m’ha quedat - la frase, dic!!
Aquesta obra està sota una llicència Creative Commons.
Funcionant amb el WordPress
