Fins fa unes dies no m’havia donat compte, i pensava que era només algun cas aïllat: devia tractartar-se d’algun ciclista que circulava amb presses, acurtant de camí a casa o al treball. Però d’ençà he vist que el nombre de casos ha anat en augment als carrers del poble, i la veritat , que ben mirat, és molt bona solució - ara que el carril bici ha esdevingut inviable - ; tant bona, que no caldria cap ordenança de l’Ajuntament que la regulés, ficant-hi el nas allà on la població ha trobat una forma d’anar fent de manera efectiva i senzilla. Simplement, és tracta de laissez faire a la cívica ciutadania i, mentrestant, que la Policia Local s’hi acostumi.

El problema als carrers del poble era que s’hi trobaven ciclistes, ocasionals i amateurs, junt amb un creixent nombre de conductors, acalorats per tantes cues, dins els seus vehicles a motor. Aquest usuaris de la bicicleta s’han adonat que a Vila-real més val la pena deixar-s’hi el cotxe aparcat, i anar d’ací cap allà pedalejant, però fent-ho de la forma correcta: els ulls són per mirar el que tenim al davant! Com poden vore el cotxe que els empaita per darrere si no és forçant el coll, i mirant de reüll el que tenen per davant? La solució era òbvia. Cal circular de cara al cotxes. Igual que es recomana al peatons quan circulen per la carretera. Si veus vindre el cotxe tens més temps per reaccionar; una volta el cotxe ja ha passat, cada volta està mes lluny. És perfecte! Quin mal pensar voler que ciclistes i xofers en general compartisquen sentit de circulació. Ben mirat era un desgavell que ja havia durat massa anys.

(Llegeix més…)

Un dels amics de Mafalda —perdoneu però no he trobat la tira— li deia que els colors dels països al globus terraqui estaven malament: que la Xina hauria d’estar pintada de groc, o de roig i no de verd. Mafalda suspirava aliviada “Por suerte, Miguelito, por suerte!”.

Però sembla que ja no; ha aconseguit canviar de color.

I de passada canviar el del poble. Es quedarà el poble blanc quan passen festes de setembre o la lliga li tornarà eixe color groguet tan intens que aclarirà les negres hipoteques de moltes famílies?

Amics, duc unes setmanes molt feliç d’haver descobert a l’increible Richard Feyman. Si encara vos queden algunes dies per disfrutar de les vacances no dubteu en llegir el seu divertidíssim llibre “Està Ud. de broma Sr. Feynman?” Me’l podeu demanar, que encara no li l’he tornat al meu germà

Feyman fou un apassionat de la Física, de les dones i, en particular, de la musica brasilera . Li fascinava el vertiginós ritme de la samba. Tan desorbitada era la passió en tot allò que feia que acabà vivint davant la mateixa platja de Copacabana i forman part d’una xaranga carnavalesca, on tocava la frigideira, un instrument de percussió. Feynman, pese a ser d’alma caxonda, es prenia tot amb extrema dedicació. He trobat un inesperat video del premi nobel on assaja, en camisa i corbata, amb uns bongos:

Altre cogut descobriment ha estat l’autor de 4′33″, obra de música clàssica per a ser interpretada per orquesta simfònica al complet per a més guassa. John Cage, compositor i pare de la criatura, investigava sobre el futur de la música. Si recordeu aquell assaig de Joan Fuster, un retorn al silenci sembla que sí és possible.

(Llegeix més…)

La música és sublim, canta el Sisa dins els cascs del meu reproductor. I tant que ho és!! Pot transportar-te en uns segons a un estat sensorial com només ho poden aconseguir les drogues.

Allò li devia haver passat a una noia, punkie, amb un cap rapat coronat amb una inverosímil cresta blava: tota una esculptura de set punxes. Davant l’escenari, asseguda a terra, amb les cames creuades sobre unes botes militars —uns quatre número més grans— vestia una camiseta fosca, de la què s’havia despenjat un tirant, i una falda de pany, molt curta —o arromangada, qui sap!. Tenia el ulls tancats mentre escoltava el concert. Amb un rostre de tensa concentració duia el ritme amb la punta dels dits! Dits que contorsionaven amunt i avall el seu sexe al descobert. Un frenètic solo final de guitarra li va fer alcançar el cel del mortals!!

Tota una fan de la música, qui ho dubta! Qui negarà el poder de suggestió de la música en viu? Visca el Vila-rock!!

—Agáchate p’abajo— li deia la mare a una criatura d’uns dos anys, que amb els pantalons mig baixats provava d’aliviar-se entre una vorera —quasi tant alta com ella!— i la roda d’un cotxe ampliàment aparcat.

Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:

—¿Quién?

Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.

No tinc la imatge. Ahir, per la antiga carretera de Borriana —en lo que abans era el Clot— una fila ininterrompuda de cotxes estacionats, xopats per la plutja i amb un curiós eczema que els omplia la pell metàlica: recoberts, fins al mateix capó, per milers de paperets de colors!!

Fins els inerts vehicles han contret la Sanpasqualitis!!

Quin gremi no vos dóna confiança?

Jo primer:

—El gremi dels sacerdots, bisbes i prelats. Sempre m’ha donat mal rotllo que anaren vestits amb eixes sotanes que els permet arromangar-se la virilitat en qualsevol moment.

Una petita mostra de la meua incapacitat intel·lectual una volta passada la vintena (si es que alguna volta n’havia tingut!!). Haig de fer este senzill exercici:

Actividad 12:
Dibujar una evolvente con una circunferencia directriz o evoluta de 2 cm. de radio.

(Llegeix més…)

Val a dir que disfrute més ficant examens que corregint-los, però de quan en quan te trobes amb coses curioses: com és la canalla!!

Com dirieu que es diu esta ferramenta?

(Llegeix més…)

Farà cosa d’uns 25 anys que dos germanets jugaven al corral de ca de la seua iaia, amb dos cadires velles, una davant l’altra, que feien de porteria, una pilota de paper amb celofan i dos gaiatos, el més bons de la mitja dotzena o mes que penjaven d’un vella barra oxidada que creuava, allà dalt, tota l’amplària de la paret. Juaven sobre un terreny desnivellat - amb un terrible escaló de dos dits que truncava tot tir ras a gol!! - que començava en un pilot de troncs de taronger vigilat per musaranyes i acabava quatre o cinc metres més enllà en la taula d’una màquina Singer desventellada. Farà ja, cosa d’uns 25 anys…

(Llegeix més…)