Hui operaven a Pilar d’un ditet del peu.

(Llegeix més…)

Escric a “vuela pantalla” sense saber si algun dia Ander llegirà aquest post. No sé si Manolo té previst una duració tant llarga en el temps d’aquest projecte.

20 de Desembre del 2008, 3:12 minuts. No vaig estar present per força major, no per no voler. Els metges encara protegeixen la seua intimitat i la del pacient quan es realitza una intervenció quirúrgica. Mentre donava voltes en un passadís curt, estret, silenciós, pràcticament desèrtic. Unes poques persones també esperaven.

De sobte em va cridar una de les metgesses residents que ens havia assistit a l’habitació de dilatació. No hauria passat ni una hora des de que havia deixat aquella habitació on Nerea esperava un part natural que havia quedat paralitzat.

Després d’entrar per una porta de dues fulles, a l’esquerra, contra la paret, hi havia a un carret-cuna on un infant, amb uns ulls blaus ben oberts i desperts destacaven sobre un bebé embolicat amb una manteta i el cap tapat amb un gorret. Les mans i els braços estaven en continu moviment. Ander, qui sap si per donar-me la benvinguda m’estava somrient.

Ni em vaig emocionar ni vaig plorar, com suposava que ho faria, però estava increïblement feliç i content. El cansanci acumulat després de 2 setmanes d’espera s’havia esvaït de repent.

Em van deixar temps per fer dos fotos, donar-li besets i tocar les seues manetes. Eren les 3:29 com indica el rellotge de la dona que subjecta al nin. Mai havia pensat que Ander naixeria tant despert i tan fet. Torne fora en espera de poder visitar la mare.

Els moments que han vingut després també han sigut molt entranyables, vore la cara d’emoció de la mare, que tenia ja al xiquet agarrat al pit, l’arribada dels pares de la mare per veure al primer nét… També posteriorment hem tinguts moments més difícils caracteritzats per plors de diferents tons, intensitats i duracions.

Les causes de dolor del nostre xiquet de moment són encara necessitats fisiològiques bàsiques, fam, dolor, incomoditat, falta d’afectivitat, necessitat d’higiene del seu bolquer, etc. el primer escaló de la Piràmide de Maslow. Encara ens queda molt per aprendre, potser no acabarem mai. Algun dia, esperem, Ander serà adolescent com el fill d’una infermera que ens reconeixia que continuava aprenent cada dia com educar i relacionar-se amb el seu fill.

Ander no ha arribat a soles i també altres familiars, amics i coneguts han tingut fills: Milan, Pau, Aitana, Urko, Óscar, Albert i altres que arribaran el 2009.

PD. Vaig escriure este post fa més d’un mes (11 de Gener) i no l’havia pogut acabar. Mea culpa. Ahir Ander va fer dos mesos. Ha hagut dies difícils però el balanç és molt positiu. Des de fa dos setmanes ha començat a tocar objectes de la seua hamaca o inclús aquesta setmana ens ha sorprés col·locant-se un cuc de joguet baix de l’axil·la. El dimecres d’aquesta setmana Ander coneixerà Vila-real, la xicoteta pàtria de la infantesa de son pare, i també el pis de Javi i Silvia, on esperem l’estoreta roja abans del dinar de germanor.

I si comença a plorar aquesta cançó (traducció) li agrada molt i es tranquilitza, així que amics coguts vos l’heu d’aprendre per si de cas!!

I no sé ni per on començar! Moltes coses ens han passat en els darrers dos mesos com per fer-vos llegir un grapat llarg de línies; millor deixe una foto amb Sílvia i uns bons amics

Ah! Crec que Agus i Nerea i Ander venen a finals de mes, així que vos esperem amb la catifa roja per fer un sopar de germanor.

Hola amics,

Fa ja unes dies que Josevi i el seu germà estan AntoniaFontats. Una compra compulsiva de quatre de seus treball (estes compres succeïxen de tant en tant: quan tens un trasllat de pis per fer, quan has d’avaluar 217 monstruets o quan comptes dies i veus que la setmana que ve et cases, o quan totes tres coses confluixen alhora!!).

Així és com els al·lots d’AF m’evadixen de l’escorça terrestre, em pujen fins als níguls, o més amunt, en transbordadors espacials o com és el cas de les darreres hores, em sumergixen cap a les profunditats de la mar.

(Llegeix més…)

Era el pes que marcava la bàscula del bany. L’havia comprada a una web especialitzada en Física. Una veu, remasteritzada de l’única gravació que feu Madame Curie amb el gramófon d’Edison, jovial i impetuosa llegia amb veu entretallada i un pèl massa alta, la xifra: mil nou-cents quaranta-nou amb seixanta-set newtons.

Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.

No es podia fer res. Tant si ho intentés com si no tant es valia. Decidí seure’s a pendre una altra cervesa.

Anem pel 8% de caiguda, ara per ara i només avuí.

Ens ix un somriure nerviós al passar pel costat de les entitats bancàries on tenim els nostres estalvis.

Ja s’està dient que les properes en caure seran les asseguradores.

En les noves revisions de les préstecs hipotecaris te poden pujar 60 € més al mes!

El món s’acaba. Abandoneu-vos, benvolguts amics. Abandoneu-vos a les baixes passions.

xD

Va succeir el dissabte de fa tres setmanes. (Com ha passat de ràpid el temps i jo encara sense postejar-lo!)

Encara estava al llit, en aquell moment dubitatiu però plàcid d’alçar-se o quedar-se uns minuts més. Potser era la segona o tercera vegada que havia pensat en romandre un minutets més. No obstant, és veritat que a l’estiu la incertesa és més fàcil de resoldre que a l’hivern.

(Llegeix més…)

M’he descollonat mentres escoltava la televisió, fent altres coses, quan he sentit a Rajoy dir:

—Porque, señor Zapatero, la crisis de las Supremes…

Sí, JL, yo me lo guis. XDDD

No, no m’agrada copiar i pegar però no puc resistir el fer-ho, paraula per paraula, amb aquest article de Jaime Rubio Hancock. No recordava que m’hagueren entrevistat i que ara estiguera estés al terra damunt un toll de… Bé, llegiu, llegiu…

Un tipo que quiere permanecer en el anonimato: “Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas”

Hay gente odiosa en este mundo que habitamos. Gente a la que uno desea, por ejemplo, agarrar por las orejas para golpear su cabeza repetidamente contra el borde de una mesa. Hoy me veo obligado a entrevistar a una de esas personas. Lo hago no por el morbo de recrearme en lo abyecto, en lo inmoral, en lo feo —porque además es feo—, sino a modo de aviso. Porque la gente así existe. No es otro temor vano e informe de los más alarmistas, no es sólo el producto de la imaginación enfermiza y asustadiza de los más catastrofistas, no es sólo otra apesadumbrada queja de los más pesimistas. Y es bueno que todo el mundo lo sepa y esté avisado y tome las medidas oportunas, aunque eso suponga llevar siempre un arma encima y, por supuesto, disparar antes de preguntar.

Porque hoy entrevisto a un tipo repugnante que, como es natural, prefiere mantener su nombre en el anonimato y que confiesa —por favor sentaos todos y si estáis ya sentados, poneos de pie y sentaos de nuevo. ¿Ya? ¿Puedo seguir? Gracias. No sé cómo habéis tardado tanto. En serio. Tenéis las rodillas de un octogenario—, que confiesa, insisto, que… Oh, cómo me gustan los puntos suspensivos… Que asegura que a él no, repito, no, es decir, NO le gusta el fútbol.

“Lo intenté —explica, mientras reprimo mis deseos de agarrarle por las orejas y etcétera, etcétera contra el borde de una mesa—. De niño jugaba de delantero. Y decía que era del Barça. Les pedía a mis amigos que en el campo me llamaran Stoitchkov. Pero en realidad, cuando llegaba el momento de ver un partido por la tele, siempre prefería jugar a algo. Una vez incluso leí”.

Le digo que la lectura y el fútbol no son incompatibles —ahí están el Marca y el As para demostrarlo—, pero contesta, reconozco que con cierta lógica, que hacer las dos cosas a la vez es bastante complicado.

Este desgraciado explica que lo peor es el ostracismo social en el que vive: “Los días de partidos importantes voy al cine y no puedo divertirme haciendo cola durante tres cuartos de hora. O a lo mejor voy a cenar y resulta que ni siquiera tengo que reservar, cuando todo el mundo sabe que eso es lo más divertido de las cenas, sobre todo si es una decisión de última hora. Un horror”.

A pesar de que sus orejas son enormes y me cuesta, pero de qué manera, contener mis ganas de agarrárselas y etcétera, etcétera contra el borde de una mesa, intento razonar con él, si es que algo así es posible. Le hablo de la belleza plástica de ver a los representantes de tu nación humillar con el poder de su hombría y la magia que nace de sus botas en forma de regates a otras naciones enemigas. Le explico lo emotivo que es ver cómo el equipo de tu ciudad remonta un resultado adverso para llevarse a casa una copa. ¡Una copa! ¡Una copa grande! ¡Un copón de mucho cuidado! ¡Con lo pesado que es limpiar el polvo de esas cosas! Le hablo de ese suspiro contenido mientras la pelota surca el aire, gira producto del efecto y toca la red, rozando el palo y haciendo que cientos de miles de personas griten al mismo tiempo. Le digo esas cosas y muchas más hasta que la erección que se inició con mi discurso hace que me duela la etcétera.

Su respuesta… No me atrevo a… Fue… Dijo que… Me cuesta respirar. Pero tengo que hacerlo. Lo escribiré… Aunque duela… Y no hablo de la etcétera… Dijo: “Pues a mí me aburre”.
“A mí me aburre”.

Sí, yo también sentí que todo a mi alrededor daba vueltas, que mi estómago se encogía hasta hacerse tan pequeño como una aceituna, que las uñas se me desprendían de los dedos y caían al suelo haciendo clic-clic-clic. “No sé —añadió, insistiendo en su crueldad—, veinte tíos en calzoncillos, pasándose el balón en el centro del campo… Pf… Casi nunca pasa nada. Si casi todos los partidos acaban cero a cero. Van caminando por ahí. Trotando de vez en cuando. A veces chutan de lejos y fallan. Mira que las porterías son grandes. Serán miopes o algo, ¿no? Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas. ¿Te has fijado en que están todos gordos y tienen cara de gañán? Los hinchas, digo. Además, la mayoría son tíos. Es un mundo como muy gay, ¿no?”

Ahí ya no puedo contenerme. Le agarro de las orejas y etcétera, etcétera contra el borde de la mesa. Me limpio la sangre en su camisa y me marcho a comprar cortezas. Me ha tocado comprar las cortezas para el partido de esta noche. Muy gay… Pero si el fútbol le gusta hasta a las mujeres. Y hay cerveza. Y cortezas. A mí me aburre. Anormal. Diviértete ahora recogiendo tus sesos. Qué asco de gente, de verdad. Suerte que son pocos.

26 de junio de 2008

Libro de Notas
Dos puntos comillas — por Jaime Rubio Hancock
Un tipo que quiere permanecer en el anonimato: “Lo único que mola es cuando se pegan los hinchas”.