A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!
You have to wait until 5:02.
La conversa de dues dones es colava este matí pel badall de la finestra de casa:
- I els homes? Què ploms són! T’ho diuen tantes vegades, que te volen, que te volen, que al final t’ho has de creure.
- Aixina és, xica… I en castellà que t’ho diuen… tant ceremoniós!!
- Ui, sí : te quiero, te quiero. I menos mal que m’ho diu en castellà: en valencià no m’agrada gens…
- Uff, te vull… calla, calla, on va a parar!
- Te vull, ja veus tu… què poc graciós, xica.
- Te vull…Te bull en un perol!!
Que estic sanament xiflat, és a dir, amb la necesària xiflaura, a pocs dels que em coneixeu se vos escapa, i imagine que alguna cosa sospiteu qui avorrits heu anant fent clic fins ací. Però el que no sabeu la majoria és que en tinc una de nova, amics televidents: la meua nova xiflaura es posa a quatre potetes i te un rabo ben tieso - i no! No és la dolça Karamelo!
He estat d’exàmens i la pinya s’en va prou, lo suficient per a fer aquesta coguda visual:
La Irina fa estona que s’ha quedat adormida al damunt de la toalla mentre prenia el sol. Duu els cascs de la ràdio enganxats a les orelles. No obstant i això, Marc i Sergei, a la seua vora, se la miren, impacients, en silenci. No els cal dir-se res: la Irina, allí, tota estesa, cap per baix, només amb la bragueta del bikini, provoca - dormint estant! - que els dos amics no puguen apartar la vista de la seua pell blanca, que brilla baix l’estesa capa de bronzejador.
El divendres pasat vaig pillar dos llibres de la biblioteca (no cal gastar-se un duro) de Milan Kundera després de llegir unes crítiques més que favorables: “La insoportable levedad del ser” i “La lentitud”. El diumenge, dia malaganós per exel·lència, vaig llegir un tros de “La lentitud” abans d’anar al concert de Damon & Naomi en Ricoamor (CS-City), que és el següent:
Vaig passar per l’Opencor i vaig vore la caixeta i, total, per a una o dos cerveses que te fas a la setmana ho vaig agarrar…
Cóm me l’estime! Tot i que, si, ja ho se, no son blaves… Nooo!!! Tranquilitat, estic de conya!
Otres, com cuida la mare al seu únic xiquet (xiquet d’equis equis uve palito palito palito!). Osti tu, s’ha fixtat i tot amb que en el poso del got hi ha l’escut de Chimay! La veritat és que m’ha deixat bocabadat la dóna. Li he dit que tenia l’obligació de possar-ho al diari:
- Tens una pàgina a Internet?
- Juas! ¬¬’ Clar que si!
- No me poses!!!
Per respecte (per les Chimays) no puc ensenyar-vos qui és ma mare (shhh…)
Ie, neeeens i nenes!! Dissabte, 2 d’Abril el germà de la pinxu i la seua, ara ja, dona, es van casar a l’Esglèsia Que Bonito Andamio Central Major. El detall inesperat fou que el ram de la núvia va anar a parar a mans de Silvia…oohhh!! No sé si heu vist mai a Silvia possar-se roja! Li haguera fet una foto pero jo tampoc sabia ben be què fer, quina parida es esta del ram? Que vol dir tot açò? Eixos crits de “que se levante, que se levante, que se levante!” mels deien a mi? Pfff…quina vergonya.
Be xiquets, si res ho remedia, estos dos angelets, estes dos personetes s’uniran en laic matrimoni al proper estiu. Si ja m’agrada poc anar a casaments (plaga que poc a poc atrapa els meus amics) entendreu que em torne boig d’alegria al saber que la cerimonia serà al País Basc! Allà lluny, on són tots el colors del verd! Ay ama!
