Hui operaven a Pilar d’un ditet del peu.
(Llegeix més…)
Hola amics,
Fa ja unes dies que Josevi i el seu germà estan AntoniaFontats. Una compra compulsiva de quatre de seus treball (estes compres succeïxen de tant en tant: quan tens un trasllat de pis per fer, quan has d’avaluar 217 monstruets o quan comptes dies i veus que la setmana que ve et cases, o quan totes tres coses confluixen alhora!!).
Així és com els al·lots d’AF m’evadixen de l’escorça terrestre, em pujen fins als níguls, o més amunt, en transbordadors espacials o com és el cas de les darreres hores, em sumergixen cap a les profunditats de la mar.
(Llegeix més…)
Era el pes que marcava la bàscula del bany. L’havia comprada a una web especialitzada en Física. Una veu, remasteritzada de l’única gravació que feu Madame Curie amb el gramófon d’Edison, jovial i impetuosa llegia amb veu entretallada i un pèl massa alta, la xifra: mil nou-cents quaranta-nou amb seixanta-set newtons.
Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.
Conta Quim Monzó, a El tema del tema, una frenada que va viure una coneguda seua, que en plena morrejada amb un senyor mentre passaven la porta de l’habitació de camí al llit, ella va tindre l’ocurrència de dir-li que no s’esglaiara si xisclava molt. Quim argüeix que la imatge d’una persona que es desfà de gust pot ser molt suggestiva, però que en aquella ocasió al senyor de la seua amiga no li ho va semblar gens ni miqueta. Qui sap en què va pensar. En els xisclets de la histèria, en un escorxador de porcs, en els ultrasons d’un ovni? El cas és que l’amiga de l’escriptor i el seu acompanyant no acabaren de creuar al dormitori i mentre la situació es reconduïa cap al rebedor el senyor va acabar proposant-li d’anar a sopar fora.
Quim s’interroga sobre quin mecanisme de mandra o avorriment s’activa per renunciar de cop al que fins aleshores s’havia anhelat. Acaba Quim: Quants polvos perduts per culpa d’una figureta de Lladrò o un llibre de Paolo Coelho a la tauleta de nit!!
En acabat de llegir el divertit article m’he preguntat, ¿i jo, he tingut mai alguna frenada? M’he sorprés contestant-me afirmativament.
(Llegeix més…)
La Gemma Font preguntava hui qui era eixe grup que sonava de fons durant el seu programa radiofònic. Era Revolver i el insofrible —l’adjectivació és meua— Carlos Goñi, li han aclarat, des de control i confirmant,de passada, el meu disgut. Sempre m’ha semblat que el nom de grup semblava exageradament impactant davant la desgana del seu cantant. Karlos Goñi. Goñi, goñ… el cognom sí li cau que ni pintat!!
[diàlegs ficticis]
—Mare, estic fatal, vinc del metge.
—Estàs tota blanca, filla! Vine sentat, què t’ha dit el metge?
—Que tinc un kharlosgoñius viral
—Ai, si! Diuen que hi ha passera!
—I tinc el ventre moll.
—Ugh, pobra. Jaç, prente la lleteta calenteta.
—Gràcies mare.
(Llegeix més…)
Imagineu-vos un triangle equilàter, amb els seus costats iguals i ideals, recorreu-los mentalment amunt i avall. Noteu com confluixen cada dos d’ells per formar-ne els seus tres vèrtexs. Molt bé, és un magnífica figura, veritat?
Anem un poquet més enllà. Remarqueu els vèrtexs! Engrosseu cada uns dels vèrtexs fins fer-los ben visibles a la figura: pinteu-hi tres cercles rojos!
Encara més, vos demane un últim esforç: pinteu a cada punt mig de cada costat tres cercles rojos, de la mateixa mida, color i intensitat que els anteriors. I ara, com si disposàreu dels comanaments d’una taula de controls, aneu donant-li intensitat a eixos sis punts rojos alhora que feu desapareixer les linies del triangle que fins ara les havia servit de suport.
(Llegeix més…)
—Il·lumina’m, ReDéu!!— crida l’opositor modern, en un primer pla, mentre s’atura enmig del pont de la funcionaritat mentre el sol d’estiu es pon darrere d’ell.
—Agáchate p’abajo— li deia la mare a una criatura d’uns dos anys, que amb els pantalons mig baixats provava d’aliviar-se entre una vorera —quasi tant alta com ella!— i la roda d’un cotxe ampliàment aparcat.
Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:
—¿Quién?
Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.
La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!
—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.
—Estàs segura? Mira que és forta…
—I tant que n’estic!— rigué la Laia.
(Llegeix més…)
“Dius una paraula i la passes. Per això cal ser parc. Allò que s’altera amb la memòria és al cap i la fi una realitat, ho sàpigues o no.”
Cormac McCarthy
La carretera
