—Il·lumina’m, ReDéu!!— crida l’opositor modern, en un primer pla, mentre s’atura enmig del pont de la funcionaritat mentre el sol d’estiu es pon darrere d’ell.
—Agáchate p’abajo— li deia la mare a una criatura d’uns dos anys, que amb els pantalons mig baixats provava d’aliviar-se entre una vorera —quasi tant alta com ella!— i la roda d’un cotxe ampliàment aparcat.
Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:
—¿Quién?
Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.
La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!
—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.
—Estàs segura? Mira que és forta…
—I tant que n’estic!— rigué la Laia.
“Dius una paraula i la passes. Per això cal ser parc. Allò que s’altera amb la memòria és al cap i la fi una realitat, ho sàpigues o no.”
Cormac McCarthy
La carretera
A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!
You have to wait until 5:02.
—Ei, que açò no va! Redeu!
—Ja estem altra vegada… El què no va?
—Hostia, açò! Li done al esplorer i no va!
—Jo que estic fart de dir-te?
—No sé.
—Pfff… Acabes d’arrancar l’ordinador. És un ordinador vell. Encara que veges l’escriptori, si mires la llum taronja de la torre veus que no para d’encendre’s. Recordes que volia dir?
—No sé que del disc dur, això ja ho sé!!!
—Ah, llavors?
—Es que li done al botó del esplorer i no va!
—Este tio és bobo… Val t’ho intentaré explicar una altra vegada. Si el Windows està arrancant l’antivirus, a més d’estar acabant de carregar tot el que li fa falta, i tú, impacient, no t’esperes un poc i li dones al puto botonet quaranta-mil vegades, l’únic que fas és sobrecarregar més l’accés al disc dur que ja de per si és prou lent.
—Què?
—Hostia, que t’esperes a que la llum taronja estiga apagada abans d’obrir cap Explorer!
—Val, val, tampoc te poses així…
Clic, clic, clic…
—Què fas?
—Mira, açò no va. L’apague a lo bruto i torne a començar.
—X_x
…
—Mira, encara està en la pantalla negra de “Windows está iniciando”.
—I?
—Que va molt lento!
—A vore, son ordinadors vells. Saps que són lents. Què remugues?
…
Clic, clic, clic…
—Jo parle per a la pared? Què fas donant-li tant al botó del ratolí!?
—És que ja ha aparegut l’escritoriii…
—Pofale.
…
—Què curiós, veritat? T’acaben d’apareixer quatre finestres de l’Internet Explorer…
—¬¬’
…
—Ei! Internet no va!!!
—No sé si t’has donat conter que l’ordinador encara està accedint al disc dur. I molt, perquè si te fixes en eixa careta d’os panda…
—Ja sé que és l’antivirus!
—Ahm… També saps, per lo vist, que si se meneja eixe cercle vol dir que està examinant tot el sistema…
—brffbfbrbbbfb… Però que té que vore en que no aparega la pàgina de iajú!?
—Que te jugues a que apareix de colp… Ui, mira-la, tu, què bonica!
—Ah, ja va!
—Si, clar, ja va.
…
—Ehhh, si vols accedir al hotmail, per què ho poses en la barra de cerca de google i no dalt?
—Què?
—Res, res…
…
—Mira, me canvie d’ordinador perquè Internet va molt lento en este. Té que ser el antivirus…
—Clar.
plof! shf, shf… prf, prf… shof
La Leyenda continua! Ànim Manolo!! Sempre pot ser pitjor…
Havia mort feia quasi un any/
no fou una mort sobtada,/
havia estat molts anys malalta./
Feia temps que no pensava en ella/
però aquella nit/
es gità a dormir abans d’hora,/
tenia els ulls rojos pel constipat/
inquiet, la vejé en somnis:/
se li aparegué en silenci/
apropant-se lentament, de cara,/
totalment inexpresiva/
i amb aquella veu xiulant li digué/
“Esta vida
no és com l’altra, Javier”
Javi es referia fa temps a “la extranya forma que pren l’energía quan ho fa en forma d’ona electromagnètica”. Manolo ens presentava aquest cap de setmana les noves meravelles telefòniques.
Doncs és ben fàcil, per a tornar-nos bojos de diverses formes:
- Fins que no t’acostumes al canvi, quan arriba la vesprada vas marejat. Necessites mirar-te el rellotge de tant en tant per saber quina hora és.
- Si no aprofites el día des de les 7 del matí, trobes a faltar la llum del dia. Tot i això, quan arribes a casa, tot deprimit, necessites plantar-te la cara davant del flexo.
- És una forma molt cruel de recordar-te que ve la foscor, el fred i els refredats. Al menys tinc que agraïr a Carrefour, a no sé quina ciutat del nord d’Espanya que va eixir en totes les cadenes de televisió i a uns quants establiments que em creue tots els dies que m’hagen recordat molt abans que el canvi d’hora que ja ve tot això junt al Nadal, les compres, els embusos, la massificació dels carrers i les tendes… Hosti, que estem en octubre!
- I si ets un tant friki i tens eixos rellotges que canvien l’hora automaticament (ja siga al mòbil, a l’ordinador, despertador o be de polsera), diumenge a mig dia quan t’alces del llit tot marejat i amb la boca pastosa, tens que anar al caixò de l’armari a agarrar el rellotge d’agulles per a assegurar-te de quina hora és realment, sempre que tingues un poc de sort i el rellotge no s’haja quedat sense piles.
- Ah, i clar, tens que anar per casa, un per un, canviant l’hora de tots els rellotges “perquè ets el jove de casa i el que ho farà millor”…
Al menys t’alegres que el canvi siga en la matinada del diumenge per a poder disfrutar d’una hora més del que et done la gana, a no ser que estigues currant a torns, vaja.
Collons, què amb tant mal ús energètic que fem tots els dies, de res serveixen estos canvis! Cóm se deuen fregar les mans els psicòlegs quan arriben estes dates…
PS: Cóm trobe a faltar la caloreta de l’estiu!
