- I qui t’ha dit que no ho és?

- I eixes, les teues noves germanes americanes?
- Jo preferisc tractar-les de cosinetes, ja saps, tot just ens estem encara coneixent…

- Bandido! XD

La frase em persegueix des de fa unes quantes dies ja: irromp mentre llig algun llibre, fent-me perdre el fil; o m’atabala enmig d’una conversa, sense que ningú la pronuncie; o s’escola mentre escolte la ràdio, dins el meu cap; o al matí, menjant xoco-crispis; o a la nit, si em regire al llit:

Tinc el nas/
ple d’algep.

Sempre amb eixa pausa central: “Tinc el nas, ple d’algep” com si una silenciosa coma volguera donar-li un misteriós final a la frase, que amb els dies, ha esdevingut quotidiana, perdent la força i sorpresa inicial. Misteri inexistent, per altra banda: sempre acaba igual; no hi ha variació. També sempre, comença igual; i sempre, al bell mig, la mateixa pausa:

Tinc el nas/
ple d’algep.

A les 8 estàvem ja a l’hospital de dia de la Plana. Al poc d’estar l’han cridada. L’hospital de dia ha perdut tot el dramatisme d’antany. Ara ja no hi ha llit amb rodes espentat per cap infermer que, per un llarg passadís de parets verdes, et condueix cap a la sala d’operacions. Ara la pacient, apaga el mòbil seguint les recomanacions de l’infermera, i pel seu propi peu surt de la sala d’espera.

Espera que se’ns ha fet curta (quasi ni he trobat a faltar el pilot d’exercicis que m’esperava al piset). Al cap d’uns 20 minuts, la meua sogra ha reaparegut, caminant alegrement. Caramb, – he pensat – ni post-operatori ni flautes!! Redéu amb l’hospital de dia!! La dona eixia més contenta que uns gínjols.

- El doctor no m’ha volgut operar! – ens ha aclarit Pilar, visiblement alleugerida.
- Com es això? – li pregunta Silvieta.
- Que no ho tinc tan mal, que si m’opera em quedarà pitjor.

Després de mig any de proves, radiografies, plantilles, modificacions de plantilles, anti-inflamatoris i podòlegs, tot es resumix amb un “virgencita, virgencita, que me quede como esté”.

Que vos sembla? Hem anat a celebrar-ho amb un bon esmorzar a una cafeteria.

Fa ja unes dies que Josevi i el seu germà estan AntoniaFontats. Una compra compulsiva de quatre de seus treball (estes compres succeïxen de tant en tant: quan tens un trasllat de pis per fer, quan has d’avaluar 217 monstruets o quan comptes dies i veus que la setmana que ve et cases, o quan totes tres coses confluixen alhora!!).

Així és com els al·lots d’AF m’evadixen de l’escorça terrestre, em pujen fins als níguls, o més amunt, en transbordadors espacials o com és el cas de les darreres hores, em sumergixen cap a les profunditats de la mar.

Fumen es pescadors, blanca es sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare.
Mamà, avui m´he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, qui som, es papà diu que som es seu tigreton.

Bamboo, ets tu aigua de fruites, tiramissú, bamboo, ets tu…

Criden es pescadors, roja es sa platja africana i un tauronet petit sopa amb son pare i sa mare.
Mamà, avui m´he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, que no, es papà diu que som es seu airgam-boy.

Bamboo, ets tu canya de sucre, mousse de iogurt, bamboo, ets tu…

Com veieu la cançò sona força dolceta i mostra quan difícil és la vida social per a un tauró: eixe animaló ferotge, una màquina sense sentiments d’aniquilar peixes i braços de peixcador, una doble filera de dents triangulars i capritxoses que es tanquen com escluses d’un submarí, un nas fi que detectarà una gota de negra sang entre un mil·lió de partícules insípides. Eixa imatge terrible… s’ha clavat un fil de coco dins un ulll!! El tauronet plora, i son pare li recorda la seua raça: ets un tigreton, un airgamboy, redeu!! Però sa mare el coneix, és un tros de pa, tendre i dolç, canya de sucre, tiramissú.

Fantàstic drama familiar on els prejudicis i la pressió social atabalen al pobre tauronet.

Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.