Era el pes que marcava la bàscula del bany. L’havia comprada a una web especialitzada en Física. Una veu, remasteritzada de l’única gravació que feu Madame Curie amb el gramófon d’Edison, jovial i impetuosa llegia amb veu entretallada i un pèl massa alta, la xifra: mil nou-cents quaranta-nou amb seixanta-set newtons.
Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.
No es podia fer res. Tant si ho intentés com si no tant es valia. Decidí seure’s a pendre una altra cervesa.
Anem pel 8% de caiguda, ara per ara i només avuí.
Ens ix un somriure nerviós al passar pel costat de les entitats bancàries on tenim els nostres estalvis.
Ja s’està dient que les properes en caure seran les asseguradores.
En les noves revisions de les préstecs hipotecaris te poden pujar 60 € més al mes!
El món s’acaba. Abandoneu-vos, benvolguts amics. Abandoneu-vos a les baixes passions.
xD
L’esdeveniment científic de l’any o l’esdeveniment milenarista que no mineralista de l’any?
Aquesta cancó m’ha fet recordar que els cataclismes i hecatombes són vox-populi periòdicament.
Vimos luz,
oímos truenos
y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.
Y se abrió el cielo azul
y nos volvimos todos buenos.
Vimos muertos Yotube al gore caminar
y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.
Y al llegar todos al huerto
se pusieron a bailar.
Siete ángeles
y trompetas.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta.
Siete sellos, fuego y sangre
como predijo el profeta,
Y habló Él,
blanco y oro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro.
Nos postramos a sus pies
y comenzó a sonar un coro
Y dijo: “¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
¡Qué arda la tierra
y que arda el mar!
El Caído la supo
conquistar”.
Ya no hay hambre,
ya no hay sed,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer,
ya sentimos el calambre,
ya no hay por qué padecer.
El 21 d’Octubre de forma positiva eixirem de dubtes i especulacions. Ací un informe que refuta clarament les previsions més pessimistes:
Mentre podem cantar i ballar al ritme d’aquest rap:
La divulgació científica també adopta noves i eficaces formes a finals de la primera dècada del S. XXI.
—Il·lumina’m, ReDéu!!— crida l’opositor modern, en un primer pla, mentre s’atura enmig del pont de la funcionaritat mentre el sol d’estiu es pon darrere d’ell.
L’altre dia navegant per internet (no tinc altra, els pobres no podem navegar per alta mar) buscan al meu millor cogut de l’any, vaig trovar unes fotos arrevatadores d’una serie de personatjes quan eren pipiolos, que van fer que se me saltasen les llágrimes dels ulls (de la risa, per supost). Así en teniu dos: el nen de la guitarra está prou clar (me pisava de risa, brutal), pero el tipo eixe amb cara de lligó (em refereixo a la ferramenta de llaurar!) no está tan clar. Pareix-que-me-sona-de-algo-pero-no-sé… Invite a una Chimay a qui ho adivine! Qué cara de tonto lava que fa el tio!
