Fins fa unes dies no m’havia donat compte, i pensava que era només algun cas aïllat: devia tractartar-se d’algun ciclista que circulava amb presses, acurtant de camí a casa o al treball. Però d’ençà he vist que el nombre de casos ha anat en augment als carrers del poble, i la veritat , que ben mirat, és molt bona solució - ara que el carril bici ha esdevingut inviable - ; tant bona, que no caldria cap ordenança de l’Ajuntament que la regulés, ficant-hi el nas allà on la població ha trobat una forma d’anar fent de manera efectiva i senzilla. Simplement, és tracta de laissez faire a la cívica ciutadania i, mentrestant, que la Policia Local s’hi acostumi.
El problema als carrers del poble era que s’hi trobaven ciclistes, ocasionals i amateurs, junt amb un creixent nombre de conductors, acalorats per tantes cues, dins els seus vehicles a motor. Aquest usuaris de la bicicleta s’han adonat que a Vila-real més val la pena deixar-s’hi el cotxe aparcat, i anar d’ací cap allà pedalejant, però fent-ho de la forma correcta: els ulls són per mirar el que tenim al davant! Com poden vore el cotxe que els empaita per darrere si no és forçant el coll, i mirant de reüll el que tenen per davant? La solució era òbvia. Cal circular de cara al cotxes. Igual que es recomana al peatons quan circulen per la carretera. Si veus vindre el cotxe tens més temps per reaccionar; una volta el cotxe ja ha passat, cada volta està mes lluny. És perfecte! Quin mal pensar voler que ciclistes i xofers en general compartisquen sentit de circulació. Ben mirat era un desgavell que ja havia durat massa anys.
Sort tinc de no estar ja en mans d’esta dona, o a dia de hui ja hauria mort: i sense fer ni miqueta de “gasto” a la Seguretat Social. Haguera estat imperdonable.
Aquest matí m’ha arribat un correu-e que no puc més que compartir amb tots vosaltres. Sense acritud!
VALENCIANS I VALENCIANES, AÇÒ HO EXPLICA TOT! LLEGIU AMB ATENCIÓ:
Diuen que, quan Déu va crear el món, perquè els homes prosperaren, els va concedir dos virtuts. Així:
Als suïssos els va fer ordenats i complidors de la llei.
Als anglesos, flegmàtics i estudiosos.
Als japonesos, treballadors i disciplinats.
Als italians, alegres i espontanis.
Als francesos, cultes i patriotes.
Quan va arribar el torn dels valencians, Déu es girà cap a l’àngel notari i li digué:
-Els valencians seran intel·ligents, bones persones i del Partit Popular.
Quan va acabar de definir la creació, l’àngel li diu a Déu:
-Senyor, li heu donat a tots els pobles del món dos virtuts i als valencians tres! Això farà que prevalguen sobre tots els altres pobles de la Terra.
Déu respongué:
-Xe, tens raó… Però bé, com les virtuts divines no es poden llevar, farem que cada valencià només en puga tindre dos.
Es per això que hi ha tres tipus de valencians:
Les bones persones i del Partit Popular, no poden ser intel·ligents.
Els intel·ligents i del Partit Popular, no poden ser bones persones.
Les bones persones i intel·ligents, no poden ser del Partit Popular.
Paraula de Déu.
Sigueu bones persones i intel·ligents sempre, però més quan vinguen les eleccions.
REENVIA AQUEST MAIL IMMEDIATAMENT, O NO TORNARÀS A MENJAR MAI MÉS PAELLA NI A BEURE MISTELA AMB ELS AMIGATXOS, NO SE’T LLIGARÀ L’ALLIOLI I ET CAURÀ UNA PEDREGÀ EN EL BANCAL.
Si teniu qualsevol amic o company estranger que se li fa dur entendre el castellà, aquest video pot ajudar-li a compendre algunes de es expresions més comuns:
Dilluns toca examen… no massa xungo pero hi ha que aprovar-lo (o plorar la compensació curricular si suspenc, esperem que no)… Per la por a suspendre i perquè demà no treballe, hui m’he quedat estudiant fins tard…
Com ens voran des de fora als valencians? I com som o com ens veiem a nosaltres mateixa? No som un poble orgullós, ni amb aires independentistes com al País Basc o a Catalunya; dificilment eixirà a l’escena política un valencianet amb suficient suport electoral per a trencar La Unidad de España i ficar amb cara d’estrenyits a las Nuevas Generaciones de la gaviota alertante. Salta a la vista que des de Sant Vicent Ferrer tampoc som un poble viatger o aventurer, a l’estil del poble galleg, que va a rodar el món i a altres ciutats per buscar fortuna o treball. Clar està que ens agrada la nostra terreta, i en sentim un apego especial. Qui si no estaria la mar de pagat per tindre maset a dos kilometres o menys de sa casa? Sentiment impensable en un madrileny, per exemple, que se’n fa creus quan li ho contes. Tenim, amb denominació d’origen, la Paella i el Pensat i Fet de per vida. Però quina és la màxima aspiració i modus vivendi de tot valencià com cal?
Fue Napoleón Bonaparte quien por primera vez por primera vez utilizó el singular ejército para designar a lo que antes se llamaba “fuerzas militares”. La palabra “ejército”, hasta Bonaparte, sólo se empleaba en tiempo de guerra y para designar a la parte que combatía; pero, a partir del emperador, se llamó ejército en Francia a las fuerzas militares tanto en tiempo de paz como de guerra[...] Cito de nuevo a Jouvenel: “Luís XIV decía aún: “mis pueblos”; pero cuando se dice “el Pueblo”, es ya algo muy diferente, lo mismo que cuando se dice “el Ejército”. Y en verdad, para vez panorámicamente el conjunto “Pueblo” o “Nación” nada mejor que ver el “Ejército”, puesto que a partir de ahora ya es “la Nación armada”, “el Pueblo en armas”[...] El ejército ha llegado a ser en cierta forma una encarnación de la idea de “nación”.[...] Cuando el Estado aparece, el papel vertebrador de los ejércitos (la tan cacareada “columna vertebral de la patria”) no deja lugar a dudas. Muchos de los Estados históricos fueron consecuencia de su ejército y no al revés: hoy mismo es el caso de diversas “naciones” africanas, aunadas artificialmente por los restos de las tropas coloniales licenciadas o de la milicia antiimperialista, que inventan la entidad nacional por encima y contra las divergencias tribales, para poder cuanto antes sentarse en la Asamblea de Naciones Unidas y conseguir voz en el mercado de la política mundial…Pero la vinculación entre lo nacional y lo militar es más profunda todavía.
Si mireu estos dies la televisió local, crec que és a TV4, podreu rememorar els emotius actes festius de setembre. La reina i les festeres inaugurant el mesó del vi, ara el de la tapa, ara encenent una mascletà, que si ara un castell; allí les voreu ataviades amb els seus trajes llustrosos, lluïnt les seues joies i penjolls, amb els monyos ben arrapats cap al darrere, i caminant fatigades, sobre unes caríssimes i moníssimes sabates de tacó, que per desgràcia la camera no és capaç d’enregistrar.
Després d’haver vist dos d’aquest entranyables resums, queda claríssim, més que patent, qui vol ser la Futura Reina de Festes de 2007 per a representar Vila-real.
