El problema als carrers del poble era que s’hi trobaven ciclistes, ocasionals i amateurs, junt amb un creixent nombre de conductors, acalorats per tantes cues, dins els seus vehicles a motor. Aquest usuaris de la bicicleta s’han adonat que a Vila-real més val la pena deixar-s’hi el cotxe aparcat, i anar d’ací cap allà pedalejant, però fent-ho de la forma correcta: els ulls són per mirar el que tenim al davant! Com poden vore el cotxe que els empaita per darrere si no és forçant el coll, i mirant de reüll el que tenen per davant? La solució era òbvia. Cal circular de cara al cotxes. Igual que es recomana al peatons quan circulen per la carretera. Si veus vindre el cotxe tens més temps per reaccionar; una volta el cotxe ja ha passat, cada volta està mes lluny. És perfecte! Quin mal pensar voler que ciclistes i xofers en general compartisquen sentit de circulació. Ben mirat era un desgavell que ja havia durat massa anys.

Cal que els vila-realencs vagen adaptan-se a les noves normes de circulació: els ciclistes deuen circular, sempre que es puga, en sentit contrari al cotxes; es permetrà, en determinats casos, que circulen paral·lelament al sentit dels automòbils, sota la resposabilitat del ciclista; sempre hi quan no ho facen de forma perillosament continuada. Sols en aquest cas serien advertits pels agents de tràfic, i si reincidiren en la seua conducta se’ls podria aplicar una sanció econòmica, per tal de disuadir-los i evitar una pràctica tan perillosa.

D’altra banda, caldrà recordar al xofers de vehicles motoritzats que a les cruïlles deuran mirar a dreta i esquerra, facilitant el desplaçament de l’usuari de bicicleta tant si surt per l’un com per l’altre costat. Açò evitarà uns quants ensurts que s’enduen els ciclistes quan es topen a les cantonades amb xofers despistats, que per desconeixença continuen mirant només cap un dels dos costats.

Altra norma que he observat, i que aplica ja gran part del ciclistes, consistix en l’aprofitament màxim de l’espai de circulació. A molts carrers, de sentit unic, hi ha poc espai per a la cómoda circulació del ciclista quan s’ha de creuar amb un vehicle, una camioneta, posem per cas. Aleshores, aquells usuaris que desplacen amb una bicicleta del tipus mountain bike podran, d’un bot controlat, accedir a la vorera i circular-hi mentre passe el vehicle; aquells que ho facen amb una bicicleta diferent, de passeig o carretera, podran accedir mitjantçant les rampes dels nombrosos guals, mentre el regidor de torn i el Gdos decidixen i ejecuten rampes d’accés per a “bicirculadors” — que és el nom amb el qual, segons la ràdio, pensen batejar els ciclistes. El nom, ben pensat, resulta força enginyós, si es té en compte la dualitat de circulació: calçada i vorera.

Aquestes fàcils regles, d’ús senzill i parides pel sentit comú, ja s’apliquen a uns i altres barris. Entre els sectors de la població, no és d’estranyar que siguen justaments els més menuts i els forasters els que més fàcilment han fet seues estes normes, ja que no hi havien tingut temps a arrelar-s’hi les antigues: xiquets i xiquetes, són aconsellats pels seus pares abans d’eixir a pegar un tomb; jubilats que van a o tornen del tros amb el gos al cabàs seguint les direccions prohibides per als cotxes; una filera de senyores amb bata saluden comodament als coneguts de la fila de turismes amb que es creuen, mentre, contentes i segures des de la vorera, tornen cap a casa després de la dura jornada al magatzem; extrangers que acudixen a l’obra, amb la rua baix el braç, pujen i baixen voreres amb una sobtosa facilitat… Serà questió de setmanes que es generalitze per tot el poble. Són faves comptades.

Lo d’esta dona em supera i desborda. Està clar que ella és la metgessa, ella la que ha estudiat la professió i ella qui duu una pila d’anys exercint la medicina a la consulta de Torrehermosa. Però té coses xocants, que al principi quan les veus et fan gràcia, i d’altres que te’n fas creus i t’indignen quan les patixes.

Que entres a la seua consulta i per més que mires no trobes ni una cadira on poder sentar-te et xoca un poc. Però penses, clar, com que te tanta gent major fora esperant, no els posa una caireta per a que no se seguin i comencen a relatar-los tots els dolors que patixen. Clar, encara que sia allò la consulta del metge no està l’Aymerich per a sentir tota la rataïla que els jubilats amollen quan innocentment se’ls pregunta: “Què fa sr Pasqualet, com estem avui?”. Cal ser pragmàtics, i en dos, o allargant-lo molt, tres minutets, ventilar al malatús.

Però tot això se li perdona quan et meravelles del saber que esta dona poseiex quan, per exemple (*), acudixes a la seua consulta dient-li que te fa mal el peu, i sense alçar-se de la cadira, acuclant els ulls et mira la sabata fixament unes dècimes de segon, i amb veu serena i convençuda et tranquilitza amb un: “Això no és res, has de dur calcer més tou. Canvia de sabates i si en un mes no se te’n va el dolor tornes”.

Al mes tornes, amb les sabatilles de casa als pinrels, i li dius, amb preocupació, que penses que si les sabatilles no seran massa toves, perquè el dolor del peu no ha amainat, sino que ha anat pujant pantorilla amunt, se t’ha apoderat de la cuixa i te fa un mal l’anca que no saps ni com seure, i que per sort allí no té ni una cadira, que no si ja voria vosté, doctora, com em posava a bramar. “Tranquil, això no es res. Tu no faces cas del dolor (frase que em repetisc a mode d’analsègic). Torna d’ací un mes. Fica’t unes xancles de goma.”

Al cap d’unes dies entres amb les xancles al peus i en cadira de rodes a l’hospital, a urgències, perquè la cama t’ha fet un “clac” sospitòs, que t’ha deixat coix i la frase “Tu no faces cas del dolor” ha perdut la seua màgica eficàcia. A l’hospital et fan unes plaques i quan et pregunten que estaves medicant-te fas una pausa, i dubtes en contar-li o no lo de la frase… Ha d’anar vosté al traumatòleg, demane-li el volant a la seua metgessa de capçalera explicant-li el que li ha passat… És que tinc a la l’Aymerich- dius finalment… Uff, si això es cert… espere un moment. Veus que la doctora crida als altres doctors del box i en petit comité deliberen durant uns minuts. Finalment la doctora torna i m’explica que ara em donarà una carta per a la meua metgessa on diu que ha de fer-me un volant per al traumatòleg.

Ahir torne a la consulta de l’Aymerich, no tenia torn, però m’espere fins el final per a donar-li la carta i que em faça el volant. Em despatxa amb un “Torne demà, que açò no és cap urgència”. Coixint, coixant he tornat este matí i al llegir la carta m’enventa un “No necessites cap volant. El traumatòleg no t’ha d’aclarir res. Continua amb la medicació (?) i no tornes abans d’un mes”.

Així és que amics, avui he decidit canviar de metge.

(*) Història basada en fets, malauradament, massa reals.

VALENCIANS I VALENCIANES, AÇÒ HO EXPLICA TOT! LLEGIU AMB ATENCIÓ:

Diuen que, quan Déu va crear el món, perquè els homes prosperaren, els va concedir dos virtuts. Així:

• Als suïssos els va fer ordenats i complidors de la llei.
• Als anglesos, flegmàtics i estudiosos.
• Als japonesos, treballadors i disciplinats.
• Als italians, alegres i espontanis.
• Als francesos, cultes i patriotes.

Quan va arribar el torn dels valencians, Déu es girà cap a l’àngel notari i li digué:

-Els valencians seran intel·ligents, bones persones i del Partit Popular.

Quan va acabar de definir la creació, l’àngel li diu a Déu:

-Senyor, li heu donat a tots els pobles del món dos virtuts i als valencians tres! Això farà que prevalguen sobre tots els altres pobles de la Terra.

Déu respongué:

-Xe, tens raó… Però bé, com les virtuts divines no es poden llevar, farem que cada valencià només en puga tindre dos.

Es per això que hi ha tres tipus de valencians:

1. Les bones persones i del Partit Popular, no poden ser intel·ligents.
2. Els intel·ligents i del Partit Popular, no poden ser bones persones.
3. Les bones persones i intel·ligents, no poden ser del Partit Popular.

Paraula de Déu.

Sigueu bones persones i intel·ligents sempre, però més quan vinguen les eleccions.

REENVIA AQUEST MAIL IMMEDIATAMENT, O NO TORNARÀS A MENJAR MAI MÉS PAELLA NI A BEURE MISTELA AMB ELS AMIGATXOS, NO SE’T LLIGARÀ L’ALLIOLI I ET CAURÀ UNA PEDREGÀ EN EL BANCAL.