Demane disculpes, però hui el dia ha anat de tanatoris, misses i cementiri; aixina que el post de hui ha eixit com ha eixit.
Si puguereu triar - però si no podem!! em direu-, ja ho sé, però si puguereu triar, quin Final triarieu?
Ànim! i Salut!
Sí, teniu raó. Soc l’n-éssim blogaire que escriu sobre el tema del Nadal. Esteu farts de llegir el mateix arreu l’Internet, veritat? Doncs, retocant la dita: “El blog es mio y me lo follo cuando quiero”.
Me cague en els Nadals. No és un acte de rebeldia, no és una declaració de principis, no és una coguda mental, tot i que a molta gent li ho pareixeria.
Aquest post l’escric entre caixes mig plenes i estanteries mig buides… canvie de pis!!!!!!! 
Estic classificant-ho tot: coses que m’emporte a l’altre pis, coses que se’n van a casa, coses que haig de tirar, coses que no tinc ni idea de qué fer amb elles (i ja m’ho podia haver plantejat abans)…
Fa pena i tot (juas)… sis anys vivint en estos poquets (vuit?) metres quadrats d’habitació i compartint prous més metres amb altres tres companyes (o no)… Sis anys d’entranyables annècdotes amb els veïns, amb les del veí del costat podria escriure un llibre (especialment interessant va ser quan fent un sopar amb amics a les 12 en punt de la nit estava tocant a la porta, quina baralla, tots retraent-se coses: ‘pues a mi no me dejas hacer la siesta cuando discutes a gritos con tu novia…’ memorable!)… Sis anys de festes (no tantes), estudi (no tant), sessions de TV (en blanc i negre, fa poc veient la tele: ‘fins i tot els de Cuéntame tenen ja tele en color!’), torns de neteja (si no tinguerem l’horari penjat a la nevera… no vull ni pensar-ho…), companyerisme (pasopalabra!)… Sis anys de demanar cosetes útils per a fer més agradable la meva estança ací a familiars i amics (ningú es va prendre seriosament alló del spray anti-violadors, si conegueren al meu veí que sol apareixer al garaig o al pis a les hores més imtempestives me n’haurien regalat un de tamany familiar)…
En fins, que moltes gràcies a tots: als que m’han oferit alguna habitació durant estos anys i he hagut de rebutjar-la, als que m’han animat a que canviara, als que m’han oferit la seva ajuda per a fer el trasllat… (quant d’agraiment, ni que estiguera rebent un premi)
En quant estiga instal·lada fem una birreta per allí, val?
Agost és un mes per a aprendre. En part acadèmicament si no ho vam fer a maig, els últims 7 agosts he aprés la tira, encara que no sempre ha servit de gran cosa per a setembre (ja sé que sempre acabe parlant d’exàmens, però qué voleu, ningú pot escapar-se de les 4 As dels estudiants d’enginyeria: Ancians Asquejats Ansiosos per Acabar, no té ni puta gràcia però és una gran veritat).
Aquest agost l’estic passant a un hotel amb bona vista, té un jardí enorme ben xulo i es veu part de la ciutat. Altra cosa que he aprés és que la gent s’estima ben poc sa casa: quantes finestres puc vore des d’ací? Unes cent? Cent cinquanta? No n’he vist més de deu amb la persiana pujada en tot el mes. Conclusió? Que si es poden permetre passar l’agost fora de casa potser també podrien permetre’s instal.lar un sistema domòtic a casa que puge i baixe persianes i engegue i apague llums quan calga, no? Li veig futur al meu projecte…
També he aprés aquest mes que es pot passar sense internet, sense tele, sense llibres ni periòdics, sense canviar-te de roba durant més de vint-i-quatre hores, sense remullar-te a la platja o a la piscina els dies de més calor, sense vore els amics en molts dies… Sense qué penseu que no es pot passar? Només trobe dos coses imprescindibles: salut (evidentment) i pensar (o enganyar-se pensant) que demà serà un dia millor.
Ja són les 15:00 i encara no he fet res. Fa vint minuts que em mire els apunts i ni soc capaç d’acabar de llegir els objectius d’un dels bolletins d’autoevaluació de TALF. Tinc l’exàmen el proper dia 13 de setembre i no crec tindre assegurat l’èxit ni de la meitat de l’assignatura. No crec.
Fora, a una xica se li ha caigut el mòbil a terra. Això m’ha semblat vore des de la cinquena planta de la biblioteca de la UJI. He començat a escriure aquestes línies perque la que tot ho lleva m’ha fet una visita. Pare d’escriure un moment i deixe la mirada perduda. Ja torna la xica del mòbil amb qui pareix la seua parella.
Avuí he fet una volta pel terme amb el cotxe i càmera fotogràfica en ma. Ja feia temps que no anava i no m’agrada la raó que m’ha fet anar. Algú més té la necessitat d’agafar el cotxe i pegar unes voltes per a desconectar de tot durant un temps? A mi, normalment, em reconforta: la càmera al seient del copilot a punt per a disparar, en el radiocassette (si, si, encara…) alguna cosa que trone (avuí el més comercial d’Extremoduro… osti, qui m’ha vist i qui em veu…) i un poc de benzina per a pegar voltes pel mig del terme. Tot perque hi ha ocasions en que em senc un poc com l’individu al que li vaig dedicar aquest article. Maleïda siga la puta aquesta!
Aprofite l’article per a dir que ell no ho faria. Mireu quina coseta m’he trobat abandonat i famolenc al mig del tros:
Merda, ara mateix torna la que tot ho lleva mentres estic escrivint aquestes línies. Crec que me’n torne a agafar el cotxe…
PS: Espere que la cosa no acabe pitjor que l’agost de l’any passat.
Amanecí con los puños bien cerrados y la rabia insolente de mi juventud…
…això diu la cançò, i semblant ho deia abans Mario Benedetti.
Hola a tothom!
No coneixia esta cançò de Calamaro. Duc escoltant-la dos dies, quasi de manera continua… És una canço d’aquelles tristes, amb accent argentí, que et transporta a un port mariner, d’on surten naus i persones, desitjos i ànimes, per no tornar, tal volta, mai més.
És una canço de sentiments trist i desesperació, molt emotiva, que convida a la reflexió sobre el sentit de vida i la solitud.
Que no et puga!
Que no et puga, xic de la guitarra!
Que no et puga la que tot ho lleva!
Que no et puga la que res no dona!
Que no et puga!
Que no et puga, xic de la guitarra!
Que no et puga!
Trista notícia la d’este dilluns. César se’n va. Hem estat companys el darrer mig any. I tot sabent, que estará millor fora que ací (ara m’han dit que se n’anirà a vore la novieta a London i estic convençut que trobarà un lloc de treball ben aviat i molt mes agraït que el que estava desenpenyant), no deixa d’apenar-te com es fan estes coses a esta empresa: no te’n vas tu, encara que hages pres tu la decisió, es que te tiren, i no ho dic que ho facin amb simpatia, pero sí almenys amb educació. Ací dins no existixen les persones ni els modals.
