Si puguereu triar – però si no podem!! em direu-, ja ho sé, però si puguereu triar, quin Final triarieu?

Ànim! i Salut!

Me cague en els Nadals. No és un acte de rebeldia, no és una declaració de principis, no és una coguda mental, tot i que a molta gent li ho pareixeria.

- Per què m’obliguen a gaudir d’unes dates tan entranyables?
- Per què tinc que ser feliç amb familiars, amics i “seres queridos” justament ara?
- Per què tinc que ser tan fals com (estimant per baix) el 20% de la gent?

Recorde que quan era petit esperava ansiós les festes, muntar el betlen i l’arbre, les llumentes, els regals dels reisos (més endavant, també els regals del pare Noel), les nadales (errr… no, això no), l’escalfor d’una estufa mirant la televisió… Ara tinc que suportar que els comerços comencen a recordar-me que venen festes dos mesos abans de que arriben, tinc que imaginar-me la cara d’espant que deuen fer els pares als primers anuncis a la televisió, me tenen que tronar les orelles amb les nadales que els ajuntaments tenen a be posar a tota castanya per a animar els carrers del centre…

No espere regals, no vull regals cumplidors. Si en faig, ho faig perquè ho senc. I de ser possible, els done fora dates especials: Per què se tenen que fer la nit de nadal o el dia dels reixos? Per què no el dia dels innocents? Per què no quan se’ns pase per allà baix? Quina és l’obligació de fer regals a tothom?

Odie les postals nadalenques: “Que pases unas felices fiestas con los tuyos y los seres queridos”. No te fot! Clar que vull pasar temps amb els meus i amb els que més vull, i no espere que per ser nadal tinga que pasar-ho millor. Tant de bo poguera ser feliç tot l’any, i no en unes dates específiques pel fet que tothom ho diga. Ah, per cert: Si tenieu pensat enviar-me’n l’any que ve alguna d’Unicef o organitzacions semblants, em semblaria molt millor que ho donareu com a almoina.

“Que pases unas felices fiestas con los tuyos…” Quanta gent nota la falsetat en eixos dinars? Estic pagat perquè al menys a mi no em toca patir això. Tot el contrari: El que m’agrada d’aquestes festes és que puc quedar amb el major nombre de familiars baix una mateixa taula (o varies) i gaudir de la seva companyia. Tinc molta sort! I el més important, en som pocs i podem seguir quedant al llarg de tot l’any, cosa que em fa molt feliç! (Aprofite l’ocasió per saludar eixos cosins que sé que llegeixen aquestes línies i per a dir-li’s que s’animen a escriure algun comentari :-) ).

No vull loteria! “Imagina que a este li toque i a tu no!” Me la bufa. Amb participacions no eixirem de pobres. Si vull faig una quiniela simple quan me rota i au, però no vull participacions de cap tipus: Ni de penyes, ni d’associacions, ni de cofradies, ni de partits polítics… Quin negoci fa l’estat! I pobres dels qui lis caiga a les mans uns talonaris per a vendre sense ganes. Tan sols serveixen per a canviar papeletes amb altra gent: A vore amb quina cara demanes que et compren loteria i després dius que no en vols de la que t’ofereixen.

I per últim. Si teniu, si sentiu la necesitat de felicitar el nadal o l’any nou per SMS, no utilitzeu el mateix text soporífer eixit d’una empresa d’eixes que s’anuncien a la televisió i que ha rodat mig país. Personalitzeu els misatges, la gent vos ho agrairà i no pensarà que ho haveu enviat per compromís. I sobre tot, si parleu en català, al menys invertiu un temps en traduir els misatges, encara que tinguen faltes ortogràfiques (collons, com tot el que jo escric! :-D).

Em despedisc de tots vosaltres desitjant que hàgeu passat unes bones festes. Tot i no estar d’acord en part o en tot el que he escrit, espere que hàgeu estat feliços, de tot cor, i que eixa felicitat, eixos dinars, eixes ganes de desitjar al proïsme que siga feliç no se desfacen al llarg dels mesos (ni molt menys en les hores següents de despertar-vos el primer dia de treball després de festes).

Estic classificant-ho tot: coses que m’emporte a l’altre pis, coses que se’n van a casa, coses que haig de tirar, coses que no tinc ni idea de qué fer amb elles (i ja m’ho podia haver plantejat abans)…

Fa pena i tot (juas)… sis anys vivint en estos poquets (vuit?) metres quadrats d’habitació i compartint prous més metres amb altres tres companyes (o no)… Sis anys d’entranyables annècdotes amb els veïns, amb les del veí del costat podria escriure un llibre (especialment interessant va ser quan fent un sopar amb amics a les 12 en punt de la nit estava tocant a la porta, quina baralla, tots retraent-se coses: ‘pues a mi no me dejas hacer la siesta cuando discutes a gritos con tu novia…’ memorable!)… Sis anys de festes (no tantes), estudi (no tant), sessions de TV (en blanc i negre, fa poc veient la tele: ‘fins i tot els de Cuéntame tenen ja tele en color!’), torns de neteja (si no tinguerem l’horari penjat a la nevera… no vull ni pensar-ho…), companyerisme (pasopalabra!)… Sis anys de demanar cosetes útils per a fer més agradable la meva estança ací a familiars i amics (ningú es va prendre seriosament alló del spray anti-violadors, si conegueren al meu veí que sol apareixer al garaig o al pis a les hores més imtempestives me n’haurien regalat un de tamany familiar)…

En fins, que moltes gràcies a tots: als que m’han oferit alguna habitació durant estos anys i he hagut de rebutjar-la, als que m’han animat a que canviara, als que m’han oferit la seva ajuda per a fer el trasllat… (quant d’agraiment, ni que estiguera rebent un premi)

En quant estiga instal·lada fem una birreta per allí, val?

Aquest agost l’estic passant a un hotel amb bona vista, té un jardí enorme ben xulo i es veu part de la ciutat. Altra cosa que he aprés és que la gent s’estima ben poc sa casa: quantes finestres puc vore des d’ací? Unes cent? Cent cinquanta? No n’he vist més de deu amb la persiana pujada en tot el mes. Conclusió? Que si es poden permetre passar l’agost fora de casa potser també podrien permetre’s instal.lar un sistema domòtic a casa que puge i baixe persianes i engegue i apague llums quan calga, no? Li veig futur al meu projecte…

També he aprés aquest mes que es pot passar sense internet, sense tele, sense llibres ni periòdics, sense canviar-te de roba durant més de vint-i-quatre hores, sense remullar-te a la platja o a la piscina els dies de més calor, sense vore els amics en molts dies… Sense qué penseu que no es pot passar? Només trobe dos coses imprescindibles: salut (evidentment) i pensar (o enganyar-se pensant) que demà serà un dia millor.

Fora, a una xica se li ha caigut el mòbil a terra. Això m’ha semblat vore des de la cinquena planta de la biblioteca de la UJI. He començat a escriure aquestes línies perque la que tot ho lleva m’ha fet una visita. Pare d’escriure un moment i deixe la mirada perduda. Ja torna la xica del mòbil amb qui pareix la seua parella.

Tenia que llevar-me eixe pes fosc que ronda entre el cap i els budells. M’oblique a fer-ho (que no em puga!). Sembla ser un bon antídot tot i que no em veig futur com a blogaire d’èxit.

Mire al sostre i note a la cara la calentor del llum incandescent que la UJI (ja quasi li parle; és com un animal de companyia que al final arribes a apreciar-lo) ha tingut a be possar per contrarestar la gelor de l’aire acondicionat que deixa, als afortunats com jo, mans, peus i nas congelats. Mire a la dreta: Esta no fa cap enginyeria, segur! Mire fora altra vegada. Tres joves xiques amb la cigarreta a la mà acaben d’eixir d’un cotxe. Ui, si són de Vila-real! Què feu que no esteu arreglant coses per a festes de la Mare de Déu de Gràcia? Ah, que també esteu d’exàmens… Mire a l’esquerra i no hi tinc a ningú. Dels quinze llocs d’estudi amb vistes cap a Humanes i el poliesportiu que hi ha a aquest lloc de la biblioteca tots tenen apunts damunt la taula però tan sols dos persones els ocupem. Sempre passa el mateix; la gent ve a la biblioteca a deixar els apunts damunt la taula durant hores mentres xarren, se fan cafès i discuteixen per qui ho té pitjor ara en setembre. Sort que he trobat un lloc lliure.

Què tornes a fer per ací? No t’acabe d’enviar fa un moment? Ningú et crida i ningú et busca, però tu sempre tens que fer-te notar. No deixes que u es prepare per a rebre’t. Pots tardar una setmana, pots ser oblidada durant un més, pots amagar-te durant deu minuts. Per a qui et té filada tan sols li deixes la seguretat d’una propera visita, d’eixes inesperades, inoportunes i indesitjables.

I després ma mare encara em pregunta per què he despenjat el quadre d’eixe tio sanguinolenc, eixa mena de sèrie B venuda com a superproducció Hollywoodenca. Que què m’ha fet. Tant de bo poguera tirar-li la culpa de tantes coses. Tant de bo encara hi creguera com per a poder fer-ho. El temps de pregar-li queda ja molt llunyà, que amb les hòsties u apren. I si és així com ens guanyem el cel de ben segur que ja no hi cabem més. Així que ja està be dins d’un calaix tant fosc com la que em visita de tant en tant. He tingut que parar d’escriure un moment. M’he alçat de la cadida d’un bot, quasi com si em donés fastig els fulls i el llapis…

Se nota que l’hora del café ja ha acabat. La biblioteca està plena, més i tot que en juny. Les cagueroles entren en aquesta època. M’aprope a un ordinador lliure. No tinc cap correu-e nou i a xano-xano.net no ha escrit ningú. Torne a seure al cubicle. Em fa gràcia un jove segut entre dos cotxes liant-se un canut. Se li deu estar fent dura la tornada a la rutina i l’estrès dels exàmens, tot i que no el note massa nerviós lluitant amb el paper. Ve un company i li n’ofereix. Em truquen…

Era Mónica, des del mòbil del treball, que ja feia temps que no sabia res de mi. Xarrant amb ella m’he quedat sense bateria al mòbil. Perfecte! Esta nit li trucaré. Quan torne al meu lloc, els dos feliços de la vida ja han marxat.

Estudiant un poc entre línia i línia, pegant-li voltes al cap i cagant-me en tot ja se m’han fet les 17:30. Necesite desconectar d’aquest ambient. Necesite la meua xicoteta ració d’esperança. Necesite un petit “xute” fins que siguen les 19:30 i puga vore la que tot m’ho dona. Vaig a pegar una volta pel Desert de les Palmes.

Ah, per cert, no m’oblidava de tu. Fins aviat, mala puta!