Esta és una famosa frase de Miguel de Unamuno amb què atacava l’absència de desenvolupament científic i tècnic a Espanya.
Repte visual: adivineu si la foto és o no és de hui
Pla plantat,
Pla inclinat,
redola que te redola
Quina tamborinà!
Pla plantat,
Pla entregat,
tot ben xapat,
l’encimera per estrenar!
Pla no votat,
Pla no desitjat,
però ni en aigua calenta
te’n volies anar.
Pla del partit,
ton partit estimat:
Com t’ha fet la guitza!
Com te l’han juà!
Lectura recomanada des d’estes pàgines per a la tardor: records de vida i presó de Marcos Ana, poeta i actiu comunista, que s’exilia a París després de 23 anys de presidi. Decidme cómo es un árbol és un dels versos d’un poema anomenat Vida, que escrigué estant pres. Els seus poemes conseguiren eixir clandestinament dels murs i arribaren a editar-se a França, Mèxic i la URSS mentre l’autor continuava tancat. Els seus versos parlen de la solitud, de la falta de llibertat, de la foscor i l’esperança:
Decidme cómo es un árbol.
Decidme el canto de un río
cuando se cubre de pájaros.Habladme del mar, habladme
del olor ancho del campo,
de las estrellas, del aire.
Recitadme un horizonte
sin cerradura y sin llaves,
como la choza de un pobre.Decidme cómo es el beso
de un mujer. Dadme el nombre
del amor, no lo recuerdo.¿Aún las noches se perfuman
de enamorados con tiemblos
de pasión bajo la luna?¿O sólo queda esta fosa,
la luz de una cerradura
y la canción de mis losas?Veintidós años… Ya olvido
la dimensión de las cosas,
su color, su aroma… Escriboa tientas: “el mar”, “el campo”…
Digo “bosque” y he perdido
la geometría del árbol.Hablo, por hablar, de asuntos
que los años me borraron(no puedo seguir, escucho
los pasos del funcionario).
—Ja fa 100 dies que hem guanyat! Encara me dura l’anrapamenta, sinyo Alcalde.
—Ni que ho digues, jo estic igual: 100 dies!! Anem a fer un video, que se cagaran tochs damunt.
—Però un video guapo, guapo. Que ho graven tot, i si falten coses, que facen 3D parits o que les baixen del YouTube… Oh sí, sí, mira com estic!!
—El youtube és de puta mare: farem com el Tony Blair, i la Clinton. Que se note, que som moderns, de jove esperit, i emprenedors…
—Ostia!! Pasam un altre kleenex que ja casi estic…
—Ostia, quin muntatge, me estic ficant tot bruto! Que no cridaré a la regidora?
—Uff, no se què dir-te… /flap flap flap/… vinga va, di-li que vinga, depresa!!
Mariano me mata.
-”El esfuerzo lo hice yo”- diu Mariano referint-se a l’entrevista amb ZP. Asombrós, el líder de la oposició fent esforços. Més li val que en faça algun si vol gobernar o que el seu partit no li talle el cap. El que més em sorpren és que ho diga públicament -encantat, des de la seua poltrona a la Cope- com si fos alguna cosa remarcadament noticiable. Tal volta només es tracte d’un exercici d’autoconvenciment o defensa pròpia o perdó públic: “Yo me esfuerzo”. Tranquil Mariano, que ja ho sabem!!
Amb crits de “Que bote, que bote!!” i “¡Presidente, Presidente!” Carlos Fabra celebrava anit el seu apabullant triomf amb una alegria que li surtia pels porus de la pell i que quedà plasmada en una impresionant foto al diari, on un Fabra rejuvenit queda immortalizat en l’aire, davant d’un públic que l’aclama i el venera.
Un Fabra emocionat, es dirigia al seu electorat, que embogia per moments. Més crits, més salts! Una brillantor apareixia baix els flashos a la cara del President de la Diputació. Emocionat, plorava. Es tragué un mocador i llevant-se per primera volta les seues ulleres davant el seus conciudadans s’eixugà les llàgrimes que li brotaven de l’ull:
- Gracias amigos - els prometí - esta vez sí que nos vamos a forrar!!
El públic embogit agità amb fervor les banderes populars, la intensitat dels vítols pujà ensordidorament i un Carlos Fabra, d’espirit jovenil i dinàmic, es llançà sobre la tarima per oferir a les noves generacions un frenètic ball de hip-hop.
No m’ho puc llevar del cap des de que ho he vist: Una ninfa jamona, amb el cos de Maria Font -aquell seu cos de quan compartíem classe en segon de BUP- ha estat plantada al mig d’una nova rotonda… i un jovenil socialista alcaldable ha aprofitat per situar-se tot just darrere per contemplar, amb brillor al ulls, aquell magnífic culàs.
Estic segur que ha estat un acte del tot premeditat. Una jove nínfa aleteja suportada pel somriure sociata. Una imatge que cala al subconscient de tot aquell votant que arribe al nostre poblet per la entrada Nord… A qui votareu?? Si esteu encara indecisos, doneu-li dos o tres voltetes a la rotonda i ho tindreu ben clar!!
En todo hombre dormita un profeta, y cuando se despierta hay un poco más de mal en el mundo… La locura de predicar.
Si tuvieramos el justo sentido de nuestra posición en el mundo, si comparar fuera inseparable de vivir, la revelación de nuestra ínfima presencia nos aplastaría. Pero vivir es cegarse sobre sus propias dimensiones.
Aquest matí m’ha arribat un correu-e que no puc més que compartir amb tots vosaltres. Sense acritud! 
VALENCIANS I VALENCIANES, AÇÒ HO EXPLICA TOT! LLEGIU AMB ATENCIÓ:
Diuen que, quan Déu va crear el món, perquè els homes prosperaren, els va concedir dos virtuts. Així:
- Als suïssos els va fer ordenats i complidors de la llei.
- Als anglesos, flegmàtics i estudiosos.
- Als japonesos, treballadors i disciplinats.
- Als italians, alegres i espontanis.
- Als francesos, cultes i patriotes.
Quan va arribar el torn dels valencians, Déu es girà cap a l’àngel notari i li digué:
-Els valencians seran intel·ligents, bones persones i del Partit Popular.
Quan va acabar de definir la creació, l’àngel li diu a Déu:
-Senyor, li heu donat a tots els pobles del món dos virtuts i als valencians tres! Això farà que prevalguen sobre tots els altres pobles de la Terra.
Déu respongué:
-Xe, tens raó… Però bé, com les virtuts divines no es poden llevar, farem que cada valencià només en puga tindre dos.
Es per això que hi ha tres tipus de valencians:
- Les bones persones i del Partit Popular, no poden ser intel·ligents.
- Els intel·ligents i del Partit Popular, no poden ser bones persones.
- Les bones persones i intel·ligents, no poden ser del Partit Popular.
Paraula de Déu.
Sigueu bones persones i intel·ligents sempre, però més quan vinguen les eleccions.
REENVIA AQUEST MAIL IMMEDIATAMENT, O NO TORNARÀS A MENJAR MAI MÉS PAELLA NI A BEURE MISTELA AMB ELS AMIGATXOS, NO SE’T LLIGARÀ L’ALLIOLI I ET CAURÀ UNA PEDREGÀ EN EL BANCAL.
Tellervo Kalleinen i Oliver Kochta-Kalleinen, no són dos noms inventats, sinó dos artistes finesos que van decidir fer-ne de les queixes de la gent, música! En Helsinki decidiren parar una bústia i demanar a la gent del carrer que escriguera una queixa, si és que volia fer-ne alguna. A Finlàndia fa molt de fred, aixina que n’arreplegaren un bon grapat. Què en feren amb les queixes? Una queixa coral!! Interpretada amb entusiasme pels mateixos veïns nòrdics.
Ací en teniu la filmació feta a Helsinki.
