Fent proves amb els modes de captura de la càmera ha ixit açò, m’ha fet gràcia i ho he posat. No ho he pensat ni dos voltes així que mentres escric aquestes línies poc a poc m’estic penedint. Però dona igual. Ja està fet.
Llista dels llibres que m’he llegit. No són molts pero algo es algo. La llista l’aniré actualitzant.
Sense cap ordre:
La gràcia de Dirty Three, ara em done compte escoltant-los, estés a la platja mirant les formes capricioses dels núvols, és la d’estar a punt d’alcançar l’orgasme[1]. No arriven mai; es queden ahí, en la apremiant eixida alliberadora, en la punxada del dolor, i això fa que no ens cansem de la seua música i fa que continuem, tornant-lo a intentar una i un altra vegada: Desentranyar[2] el misteri de la seua bellesa.
O dic de cançons com: Deep Waters o Authentic Celestial Music.
[1] Em referisc per supots al orgasme masculí.
[2] No es baladí que utilitci este verb, si tenim en compte la tercera acepció que fa la real academia de la llengua espanyola: Deseapropiar-se ú de quant té, donant-lo a un altre en prova de amor o estima.
Després de córrer, tornant cap a casa (pegant la volta amb cotxe de rigor) he vist el Millars. Porta prou aigua. Avuí se’m feia tard, però demà tornaré a fer unes fotografies de més a prop. He trobat un camí de terra amb prou pendent que arriba baix del tot, prop d’un tram on l’aigua se torna un poc violenta. O això m’ha paregut.
Comence be la setmana. A les 9:30 he anat a córrer, es a dir, a córrer poc a poc, es a dir, a caminar molt, però que molt a pressa. Quatre kilometrets no està gens malament per a un tipo de vint-i-set anys que mai ha pogut fer-ne més d’un seguit sense ofegar-se. Poc a poc. 
Xano-xano.
Be xiquets, si res ho remedia, estos dos angelets, estes dos personetes s’uniran en laic matrimoni al proper estiu. Si ja m’agrada poc anar a casaments (plaga que poc a poc atrapa els meus amics) entendreu que em torne boig d’alegria al saber que la cerimonia serà al País Basc! Allà lluny, on són tots el colors del verd! Ay ama!
Ahir per la tarda vaig anar a una misa d’aniversari de la mort de dos persones molt benvolgudes. Els dos van faltar l’any passat, i amb menys d’un més de diferència. Un era en Jairo, acabat d’entrar en la vintena i pare de dos nens, i l’altre en Pepe, pare d’un bon amic i oncle d’en Jairo. Ha sigut dur tornar a recordar els moments viscuts, que fan que no semble que haja passat un any ja.
Però amb aquestes línies no vull tractar la pèrdua d’aquestes persones, sino un fet un tant menys transcendental. Em veia amb la necessitat de tractar el tema, però no estava (ni ho estic encara) segur de publicar-ho: Què fer, com actuar en una misa quan ets ateu?
L’últim examen que he fet no m’ha ixit massa be. No, simplement no m’ha ixit. Què se pot fer en aquestos casos? Jo no se vosaltres però a mi m’ha agradat sempre agafar el cotxe i anar a rodar una horeta o dues. He anat des de Torreblanca fins a la Vall d’Uxò, i entre mig, fins a Adzaneta.
Després de patir unes setmanes amb l’antiga butaca, per fi tinc la nova. Els regals dels pares (escollits per u mateix, clar) són lo milloret que hi ha!
Mola el disseny però s’apega un poc a les cuixes ara que fa caloreta. I com que no és prou amb el regalet, la mare (molt treballadora ella) ja té pensat fer no una, sino dos fundes per a que no m’apegue a l’estiu. De lo anterior se pot deduir la roba que porte en estiu dins el “cubicle” quan tothom està al maset i jo me quede a casa a… estudiar?
