Aquest fumeral solitari està al mig del camp, envoltat de tarongers. Hi ha que vore quines construccions tenien que construir fa uns anys per a portar aigua.
M’han titllat d’obsessiu amb els reguers… Sembla que tenen raó. Però, com deia el professor John Keating al Club dels poetes morts, quan cregau fermament en alguna veritat, mireu la realitat des d’un angle distint. Us sorprendrà molt el que descobriu i n’apendreu. Bè, sembla que en el camp visual tambè tenia raó l’home.
He començat la segona i última estada en pràctiques, assignatura de la Enginyeria en Informàtica de la UJI. La feina és prou interessant, a la vegada que intensa. Els companys són molt bons. Però el lloc (on em sec, no la empresa) és un poc… La forma que més be ho descriu és dient que sembla el cubicle d’en Wally, company d’en Dilbert.
Xe! Això és art! Ara imagineu la finestra tapiada però en lloc d’eixes rajoles petitones ben alineades poseu estes rajoles industrials rojes, les que nosaltres coneixem… les de tota la vida. Ni punt de comparació! Conclusió: Anem a menys.
Aquest és el vidre de dalt de la porta principal de ca’n Pepe. El pany està convenientment segellat amb escuradents i “gotita”. No estem segurs, però una més que possible raó és la d’haver cridat la policia per a que llevaren un cotxe de davant de la cotxera un dissabte poc després de mitja nit:
Ordre, caos, tot és el mateix. Tot és modelable: Els fractals poden representar molt be el món. Una volta vaig sentir que hi ha (o s’estava investigant) métodes de compresió d’imatges mitjançant fractals. El caos. L’ordre del caos. Visió de la realitat d’un (quasi) enginyer, passat de rosca…
Quan veig aquestes construccions pense en la memòria perduda, en la vida dels llauradors i en l’abandó progressiu tant de la forma de vida com de la memòria.
Fa caloreta i encara se pot gaudir de la verdor del moment ara a l’Octubre. Encara que no ho parega, aquesta estampa es troba al costat del Zirconio. Entrar… eixir… i no poder disfrutar-la, i ni tan sols adonar-se’n. Quina llàstima currantes!
De totes les possibilitats, va eixir justament aquesta: Tres files, tres colors concrets.
En fin…
A aquest tipo i al seu germà li’s va fer gràcia llegir en aquest blog que anava a córrer i no van tindre millor idea que la de voler vindre. Vam caminar més que vam córrer i, com és comprensible per a la gent que fa mesos que no fa esport, van acabar fets pols.
Així que vaig tindre que convidar-los a dos quintos a cadascú per a que agarraren forces. I a olivetes, papes…
Si torne a anar a córrer amb ells, que siga lluny del maset.
