Agost és un mes per a aprendre. En part acadèmicament si no ho vam fer a maig, els últims 7 agosts he aprés la tira, encara que no sempre ha servit de gran cosa per a setembre (ja sé que sempre acabe parlant d’exàmens, però qué voleu, ningú pot escapar-se de les 4 As dels estudiants d’enginyeria: Ancians Asquejats Ansiosos per Acabar, no té ni puta gràcia però és una gran veritat).

Aquest agost l’estic passant a un hotel amb bona vista, té un jardí enorme ben xulo i es veu part de la ciutat. Altra cosa que he aprés és que la gent s’estima ben poc sa casa: quantes finestres puc vore des d’ací? Unes cent? Cent cinquanta? No n’he vist més de deu amb la persiana pujada en tot el mes. Conclusió? Que si es poden permetre passar l’agost fora de casa potser també podrien permetre’s instal.lar un sistema domòtic a casa que puge i baixe persianes i engegue i apague llums quan calga, no? Li veig futur al meu projecte…

També he aprés aquest mes que es pot passar sense internet, sense tele, sense llibres ni periòdics, sense canviar-te de roba durant més de vint-i-quatre hores, sense remullar-te a la platja o a la piscina els dies de més calor, sense vore els amics en molts dies… Sense qué penseu que no es pot passar? Només trobe dos coses imprescindibles: salut (evidentment) i pensar (o enganyar-se pensant) que demà serà un dia millor.

Ja són les 15:00 i encara no he fet res. Fa vint minuts que em mire els apunts i ni soc capaç d’acabar de llegir els objectius d’un dels bolletins d’autoevaluació de TALF. Tinc l’exàmen el proper dia 13 de setembre i no crec tindre assegurat l’èxit ni de la meitat de l’assignatura. No crec.

Fora, a una xica se li ha caigut el mòbil a terra. Això m’ha semblat vore des de la cinquena planta de la biblioteca de la UJI. He començat a escriure aquestes línies perque la que tot ho lleva m’ha fet una visita. Pare d’escriure un moment i deixe la mirada perduda. Ja torna la xica del mòbil amb qui pareix la seua parella.

(Llegeix més…)

Imaginemos a un compositor contemporáneo que hubiera escrito una sonata que, por su forma, sus armonías, sus melodías, se pareciera a las de Beethoven. Imaginemos incluso que esta sonata haya sido tan magistralmente compuesta que, si hubiera sido realmente de Beethoven, habría figurado entre sus obras maestras. Sin embargo, por magnífica que fuera, al firmarla un compositor contemporáneo, daría risa. Como mucho, se le felicitaría por ser un virtuoso del pastiche.

¡Cómo! ¿Sentimos un placer estético al escuchar una sonata de Beethoven y no lo sentimos con otra del mismo estilo y con el mismo encanto si la firma un contemporáneo nuestro? ¿Acaso no es el colmo de la hipocresía? La sensación de belleza ¿es, pues, cerebral, está condicionada por el conocimiento de una fecha?, ¿no es espontánea, dictada por nuestra sensibilidad?

¡Qué remedio! La conciencia histórica es hasta tal punto inherente a nuestra percepción del arte que sentiríamos espontáneamente (o sea, sin hipocresía alguna) este anacronismo (una obra de Beethoven fechada hoy) como ridículo, falso, incongruente, incluso monstruoso. Nuestra conciencia de la continuidad es tan fuerte que interviene en la percepción de toda obra de arte.

(Llegeix més…)

He encontrat açò, que em permet continuar amb els comentaris de l’article d’Alis:

Ya que se trata de elegir, procura elegir siempre aquellas opciones que permiten luego mayor número de otras opciones posibles, no las que te dejan cara a la pared. Elige lo que te abre: a los otros, a nuevas experiencias, a diversas alegrías. Evita lo que te encierra y lo que te entierra. Por lo demás, ¡suerte!

FERNANDO SAVATER
Ética para Amador

(Llegeix més…)

Avuí he fet una volta pel terme amb el cotxe i càmera fotogràfica en ma. Ja feia temps que no anava i no m’agrada la raó que m’ha fet anar. Algú més té la necessitat d’agafar el cotxe i pegar unes voltes per a desconectar de tot durant un temps? A mi, normalment, em reconforta: la càmera al seient del copilot a punt per a disparar, en el radiocassette (si, si, encara…) alguna cosa que trone (avuí el més comercial d’Extremoduro… osti, qui m’ha vist i qui em veu…) i un poc de benzina per a pegar voltes pel mig del terme. Tot perque hi ha ocasions en que em senc un poc com l’individu al que li vaig dedicar aquest article. Maleïda siga la puta aquesta!

Aprofite l’article per a dir que ell no ho faria. Mireu quina coseta m’he trobat abandonat i famolenc al mig del tros:

Merda, ara mateix torna la que tot ho lleva mentres estic escrivint aquestes línies. Crec que me’n torne a agafar el cotxe…

PS: Espere que la cosa no acabe pitjor que l’agost de l’any passat.

Aquestos dies tinc el sentiment de vuidor melancolic descrit per Marcel Proust quan dia que quan trovem a faltar un lloc el que trovem a faltar realment es una época o un moment en la nostra vida. Este sentiment ha anat creixent desde fa uns mesos a ara quan em vaig enterar de la noticia (vía ruta 66) del concert de Dinosaur Jr. al FIB (ací tios!!! a Castelló) amb la formació original, a saber: J. Macis, Lou Barlow, Murph.

(Llegeix més…)