Vale, cada loco con su tema. Més contes. Evidentment me podeu votar, pero jo no puc evitarlo açò. Jo vaig començar- per a bé o per a mal- a llegir (literatura bona, de nivell diga’m) amb Borges; i de la mà de Borges vaig anar descobrint o redescobrint altres escriptors, sudamericans els primers -Julio Cortázar, Alejandra Pizarnik, Garcia Marquez, J.J. Arreola, Octavio Paz, etc.- i després escriptors anglosaxons (els seus volguts Kipling i Stevenson) i francesos, com ara Marcel Schwob. I açò va ser com una vola de neu que va creixent o un camí que es bifurca i es bifurca, perque cada escriptor et porta a un altre escriptor, i més o menys es així com trie o em venen les meues lectures. I ara porte un temps amb escriptors polacos i txecos i altres de “països del est”. Me faig carrec de que ja coneixeu a Milan Kundera.

Així que ja se me perdonará o se me fusilará per anar foten amb contes, com si no hi haguera altres coses en la vida.

He decidit posar dos contes: el primer que vaig llegir de Cortázar -Continuidad de los parques- i també el primer de Borges -Los dos reyes y los dos laberintos-. I es que amb estos dos contes vaig començar la “andadura” per la literatura i de ahí la meua afició irracional pels contes.

El meu desig feliç (amén de ficarli la mà a un puesto a una xica -este desig, sense intenció de menysprearvos, te prioritat davant l’altre-) sería que estos contes desperten en vosaltres un mínim de curiositat i començareu una aventura literaria fascinant, ja siga de la mà de Borges o de la mà del inefable cronopista Julio Cortázar -o de qui siga (llavors ja me direu!)-.

(Llegeix més…)

He encontrat el conte definitiu que agradará a aquells que, alçan-se tots el dies de matí per anar al curro, algo interior els desgarra i un troset d’ells -del somni- els abandona. Per a tots estos tipos que esperen el dissabte amb candeleta per a entregar-se i enredrar-se amb plaer entre els llençols tot el matí, i observar peresós com transcorren les hores del matí lentament, minut a minut entre lo real i la duermevela.

També per aquells que encara no tenen un cul al que agarrarse cada matí quan es desperten (o, un altre cul més apetitós (mengívol) amb el que somien).

(Llegeix més…)

Aquest post l’escric entre caixes mig plenes i estanteries mig buides… canvie de pis!!!!!!!

Estic classificant-ho tot: coses que m’emporte a l’altre pis, coses que se’n van a casa, coses que haig de tirar, coses que no tinc ni idea de qué fer amb elles (i ja m’ho podia haver plantejat abans)…

Fa pena i tot (juas)… sis anys vivint en estos poquets (vuit?) metres quadrats d’habitació i compartint prous més metres amb altres tres companyes (o no)… Sis anys d’entranyables annècdotes amb els veïns, amb les del veí del costat podria escriure un llibre (especialment interessant va ser quan fent un sopar amb amics a les 12 en punt de la nit estava tocant a la porta, quina baralla, tots retraent-se coses: ‘pues a mi no me dejas hacer la siesta cuando discutes a gritos con tu novia…’ memorable!)… Sis anys de festes (no tantes), estudi (no tant), sessions de TV (en blanc i negre, fa poc veient la tele: ‘fins i tot els de Cuéntame tenen ja tele en color!’), torns de neteja (si no tinguerem l’horari penjat a la nevera… no vull ni pensar-ho…), companyerisme (pasopalabra!)… Sis anys de demanar cosetes útils per a fer més agradable la meva estança ací a familiars i amics (ningú es va prendre seriosament alló del spray anti-violadors, si conegueren al meu veí que sol apareixer al garaig o al pis a les hores més imtempestives me n’haurien regalat un de tamany familiar)…

En fins, que moltes gràcies a tots: als que m’han oferit alguna habitació durant estos anys i he hagut de rebutjar-la, als que m’han animat a que canviara, als que m’han oferit la seva ajuda per a fer el trasllat… (quant d’agraiment, ni que estiguera rebent un premi)

En quant estiga instal·lada fem una birreta per allí, val?

Perdó Dani i demés companys valencians, si és que els hi ha. Com se pot posar eixe nom a un carrer? I a sobre, amb l’aclaració “cantant”, que no se sap mai… Ah, i el carrer és “d’ell”!

Dimecres 12 d’octubre, després d’una llarga caminada pel llit vell del Túria (Quanta gent fent esport! O, al menys, fent-ho veure) i de vore com l’estupendo Calatrava no té que netejar les xorreres dels seus edificis (Algú sap si cada cop que anuncien els edificis apliquen a les imatges cap filtre de balanç de blancs? Osti tu, per la tele ixen sempre tan blanquets…) Ali i jo vam sentir la necessitat de fer la fotografia:

Tema d’article per a xano-xano…

Xé nano! No tot té que ser cultura per aquests indrets!

Vale, contes curts. Este conte de J.J. Arreola no entra dins dels contes curts de dos línees, pero val la pena. Un conte que a mí em tenía fascinat desde fa molt i que he rellegit molt.

Sempre quan el llisc me imagine a Borges (que li profesa gran admiració) tot tremolós llegint-lo en la penumbra de la seua habitació.

(Llegeix més…)

Recordeu el llibre d’en Pere Calders “Invasió subtil i altres contes”? Quan ens el van fer llegir a BUP, el que més em va agradar va ser els contes breus del final del llibre. Tinc que reconèixer la raó: Perquè no m’agradava llegir i preferia obres breus, quant més, millor.

Ha passat el temps. Ara m’encisa la forma en que una obra tan breu puga fer brotar sensacions tan aclaparadores. Així que m’he decidit a crear les categories “contes” i “contes breus” per a que els amics de xano-xano puguen gaudir d’aquests.

Josevi se m’ha avançat. Ara és la meva amb alguns dels contes breus d’en Pere Calders:

(Llegeix més…)

I parlant de Monterroso. Segur que coneixeu el seu famós conte del dinosaure. Ben, pero que ben curtet. Este tipo es un dels meus idols. Ja me’l imagine davant de la fulla en blanc pensant de mala gana que te que escriure una intriga, i tot distret mirant els núvols que corren pel cel sense presa i amb el batín posa’t decideix que la intriga la posen els lectors:

(Llegeix més…)

Sempre he volgut donar a coneixer una part íntima de mí, pero per pudor mai m´he atrevit. Ademés no m´agraden massa els weblogs (en general i sobretot eixos on es conten tot tipo de intimitats (que no saps si es veritat o es mentira)). Pero fent un esforç i mostrant el meu cor he dir una cosa( quan més curta més directa al cor): (i açò es el post de dos línees promés: imitant a Monterroso):

“L´altre matí, mitj dormit, davant la taça, em vaig pixar la ma. No sé com encara, l´altra ma, (la que no subjecta) fent un moviment del tot imprudent va interceptar la líquida trajectoria”.

no veas quina calentoreta…i amb el ph tant alt que tinc…

A continuació un dels capítuls més estrafolaris i dements (només per a coguts-coguts i que li la va ficar dura a Ernesto Sábato) del imprescindible llibre Ferdydurke del polaco W. Gombrowicz. Este capítol, es un capítol bufo, no guarda molta dependencia amb la historia del llibre i es pot llegir independentment, com un conte apart.

Advertencia: dos coses m’han canviat la vida: una va ser la Chimay Blava (amén de la Roquefort nº 10) i l’altra haver llegit el Ferdydurke de Gombrowicz. Ja mai la realitat ha tornat a ser com abans! Tot em balla!

Quí no vullga tenir esguinços cerebrals, vore les coses doble o fer un camí sense retorn més li valdría fer-se un bon taçó de ayahuasca i no llegir el que ve a continuació (capítul simpátic si tenim en compte la resta del llibre):

(Llegeix més…)