Ara que arriba el estiu, i açò comporta en el imaginari col·lectiu de totes les edats bikinis, cuixes morenes, pits turgents, esquenes descubertes que lleven el singlot, panxetes sensuals, roba llauguereta, etc… este text de Michaux reflexiona sobre allò que se está perdent: l’erotisme: l’art de ensenyar lo suficient pero sense pasarsen, mai ensenyant-ho tot, sempre deixant el fruit prohibit per a l’imaginació (calenturienta). I dic que se está perdent perque u va a la platja i encontra cada vegada més nudistes i nosaltres, després d’un temps (un quart d’hora o una hora en un cas perdut) de mirar aquells pits com si no ho haguerem fet mai (sempre mirem els pits d’una xica com si no haguerem vist mai uns; i totes les dies o les nits molta gent encara te la costum de menjar entre apat i apat mamella (qué anem a fer, hi ha gent que mai pasará de la pubertat)) tenim que reconeixer, encara que siguen uns pits esplendit (erguidos y capaces de alimentar a toda Somalia) que allò no es res del altre mòn, inclús diria, en molts casos que son dignes de llástima (la Playboy TV ha fet molt de mal). Recordem que hi han pits garxos per ahí: per no fer una llista més llarga: raquíticos, ennegrecidos, desiguales, demasiado separados, los caídos: los que tocan el ombligo, los que tocan las rodillas, etc, rancios, puntiagudamente peligrosos, sin pezón, con solo pezón, secos, deshidratados, excesivamente triangulares, etc…
No corregau a la platja, no, fent vos il·lusions: un pit es pit un i no una cara.
Per a acabar me pareix brutal l’últim paràgraf. Pot ser Alis te algo que dir al respecte (Alis o algún ente femenino)?
(Música trágica: “Aparecen los huesos malayos…”). Collons, quina por de cuitor la dels balinesos!
