Tenim uns amics, Laura i Luís, amb qui duem dos inolvidables minibotellons dissabte la nit a la platja de Borriana. Duiem unes cadiretes plegables del repàs, la bolsa nevera, i amb una botella de Ballantine’s i altra de ron tenim la festa en marxa, festa que sol acabar tots remullats en la platja, vora les 6 del matí…

…La nostra parelleta, ens contava, que havien estat el cap de setmana pasada en Madrid, i entre visita al parc de la Warner, havien tingut ganes d’anar a vore el Valle de los Caídos. :O

(Llegeix més…)

Tinc un company de feina que fa “cuglup, cuglup, glups” quan menja. L’altre dia estem almorçant tant tranquils quan de sobte em sent un “glups cuglups” i Jo, tot parat, pensant d’on venia tal fastidiós i idiosincrátic ruido, mirava amunt i abaix, als costats: a dreta i a esquerra, quan em done compte que aquell “cuglups cuglups” venia del gaznate del meu company. El tipo tot serio, amb una cara de palo, de estatua india que ni el Gran Jefe Indio Gran Cara de Pino ni menejava els carrillos! La meu cara tenia que ser un poema, aquell tipo feia el típic “glups glups” dels dibuxos aminats. Gluuuups, Gluuupsss! Pareix Popeye el tipo quan es fot les espinaques… una cosa masa. I no vejes quan s’arrea la Coca-cola, ni fet aposta, tú! Glu-glu-glu-glu-gluips! Ni Garfield menjan lasanya.

Hola xics!! Com no tot han de ser culs i cebes, que vos pareix si recomanem a l’estil Josevi alguna lectura per a lo que queda d’estiu? Esta està molt bé per a la platja, allí sentaet a una hamaca; si t’agobia te tires a la mar :D… És un primer extracte; si veig que agrada (¬¬’), ja aniré anyadint-ne més. Nota: no consideraré el silenci administratiu com un aceptació de la proposta, eh?

Aquest troç figura al prefaci (octubre de 1994) d’un llibre de Noam Chomsky sobre l’educació. Te un títol força sugerent: “L’educació. La millor eina per formar persones lliures i amb criteri”.

Allà va!

(Llegeix més…)

No he investigat a fondo el tema, pero en paraules del meu germà hi ha una cantitat enorme de gent que es dedica a la ensenyansa. Em pregunte a qué es deurá. Crec trovar una de les raons, de la qual no es parla. La raó es que no es vol abandonar la vida d´estudiant; no es vol abandonar l´escola. No es una broma. Hi ha que pensarlo a fondo; la majoria de esta gent es tira fins els 27 o 28, inclús els 30 anys seguint una rutina. Antes això no pasava, no? La gent als 15, als 18, als vinti poquets ja habien acavat de estudiar. Afrontrar la vida, i quan més tard pitjor, prop dels 30 deu de costar molt; desacostumbrarse del horari de estudiant, de les festes senyalades, de les vacacions d´estiu (3 mesos), i de sobte tindre que canviar d´horari, d´ambient, d´altre tipo de responsabilitats, encara que siguen remunerades, costa molt. Molts d´ells després d´una curta experiencia en el món laboral decideixen tornar a l´escola o (l´institut) de l´única manera que poden; recuperar el horari i l´ambient del que venien, un ambient ben familiar, que coneixen desde l´infancia, es el seu desijt més profund.

El que pasa ara, i no saben ells, es que en unes poques generacions l´ensenyansa a canviat molt; de fet pareix haver sofert un gir de 180º; pues son ara els estudiant qui repartisen els calvots (als profesors) i no al revés. Açò a provocat un sinfín de baixes per depresió.

(Llegeix més…)

L’altre dia pasant per la plaça Maria Agustina se me va gelar la sang al sentir eixa horripilant gravació (de no sé quin predador alat: deu ser una especie de berraco prehistóric o la horripilant gravació d’una dona (prou gorda (osti com estem últimament amb el gordos (gordes per a ser exactes)) me imagine (ho dic més que res per “el poderio de su caja torácica”)) prou enfada amb el seu perruquer (perque este no li ha fet la permanent com ella volia, i per a eixes coses no vejes com son elles) que ahuyenta a les palomes (i de paso també a les persones (pero no als rumanos, vejes tú per que)) vaig pensar irremediablement amb una cosa curiosa (cóm no) que va escriure el nostre amic Henri Michuax sobre les palomes, per a ser exactes els palomos; i com ja fa temps que no savieu res d’éll pues ala:

(Llegeix més…)

Atronat per l’última notícia d’un arponejament a la platja de Borriana, socarrada la ment al contemplar horroritzat al diari la foto dels dos reclosos i embogits noruegs demanant carn de manatee a la seua celda en la comisaria de Castelló (un dells amb la front enrojida i trabada entre dos barrots del trullo, mentre l’altre practica el llançament d’un arpó imaginari, recollint-lo, contrariat, d’un invisible cordell una i altra volta); mentre un monju d’origen argelí fot un terrible i mediàtic cop de cap a un desgarbat italià; mentre succeïx una temible i descarada conjunció astral de presentadors a canal 9 durant el show televisat del Papa; mentre uns obispos tracten de dissimular les seues enrampamentes ; mentre el Sant Pare desconfia del sospitosament greu to de veu de l’alcaldesa de Valéncia, a qui, prudentment, cedeix sempre el pas; mentre un germà es fot un excomulgant Pajote a la salut de l’esglèsia; mentre hipotètiques irrigacions vaginals o seminals fan d’apretons de mans un nou visc; mentre tot açò succeïx la meua ment, irremediablement, va fonent-se sota 30 llargs graus centígrads…

¡¡Daisy, Daisy, tu eres mi amor…!!

Què podria, a una ment saturada ja d’exòtiques, violentes i horripilants imatges, ocorregudes en tant poques hores, provocar-la i “desentumecerla cual frasco de sales debajo de una inconsciente nariz” i fer-li escriure un aquest post?

(Llegeix més…)

Recorde que están en la platja vaig bromejar amb el meu germà al vore una gorda eixir de l’aigua. Jo, imitant a la gorda que s’arrimava al seu home que estava estés sobre la toalla playera, vaig dir amb veu planyidera:

-Mira Alberto, m’han arponejat!!- portanse la mà a l’esquena, tratan de traures patéticament el doloros arpó.

Van haver rises, per supost. Desde entonces totes les gordes, curiosament son gordes i no gordos, quan eixen de l’aigua han sigut arponejades (accidentalment, per supost, e imaginariament, per supost). Espere que el col·lectiu dels gordos (gordes) no s’haja sentit ofés (no vull morir aplastat). Si s’han sentit ofesos tinc que recordarlos una cosa que deia m’abuela (que era molt guasona) a ma mare, quan ésta se faltaba i se burlaba de algún coixo o de algú que estiguera tort i ma mare la reprenia dient-li que això no estava bé:

-Tu no ho sap filla, que mitj món s’enriu de l’altre mitj?

(Llegeix més…)

Es disco del mes en Ruta 66 el nou disc de Scott Walker “The Drift” i así en Xano-xano, per lo menos per a mí, es la crítica que li fa Ignacio Julià la del mes (si encontreu una crítica millor (de qualsevol disco) meu feu saber, per favor). No vaig a pretendre que el nou disc de Scott Walker siga así, en Xano-xano, disco del mes, ja l’escoltareu vosaltres mateixos (si voleu o teniu estómag suficient) i jutjareu, pero la crítica la teniu ja así per jutjarla -ja vos heu dic antes que res, no fa falta escoltar el disc per a jutjarla, vos ho asegure. Podreu estar d’acord o no amb ella una vegada escoltat el disc que la crítica continuará sent magnífica-. Si voleu saber per que Julià es el meu crític favorit no més teniu que llegirla. Impagable:

(Llegeix més…)

Dimecres, a les 9:00 estavem convocats per entregar a un institut a Castelló la programació didàctica i els mèrits (qui els tinguera, clar).

Allí estaven tots ja quan vaig arribar (per cert, que em va caure una bronca del copón per arribar 5 mintus tard!!). Jo tenia molt son, però no era l’únic.

(Llegeix més…)

Avui Manolo i jo hem tingut el plaer (segons els organitzadors ha sigut un honor per als assistents) d’assistir a la presentació del programa de pràctiques per a estudiants que organitza la 32americascap, que per si algú no veu canal nou es celebrarà a València l’any que ve.

La convocatòria era per a les dotze i mitja d’aquest migdia. Arribem en punt (val, potser dos minuts tard) i ja no ens podiem ni sentar, el saló d’actes d’industrials a tope de gent, total que ens quedem drets al fons de la sala junt amb unes 30 persones més.

Dos xiques i un tipet a la tarima. Comença a xarrar una xica en anglés americà, tots amb cara de ‘entre-que-no-llevas-micro- y-que-desde-cou-no-oía-inglés- me-voy-a-poner-a-hablar-con-mis-amigos’, als cinc minuts para, i bé per solidaritat o per fer-li creure que hem entés alguna cosa comença un tímid aplaudiment (no ens hem enterat de res pero ens sap mal: ‘plasplasplas’).

El següent que fan (ja per a anar explicant-se) ens posen un video sobre l’event (que hauria pogut ser un videoclip tipo ‘amo a laura’ perque només es sentia musiqueta) : imatges de València , vull dir, de la ciutat de les arts que és l’únic que ara sembla que té València, un castellet de focs, barquets per tot arreu i ni paraula (ni menció al papa! com s’entere Camps rodarà algun cap…), hmmmmm, taaaaan explicatiu…

Per fi prenen la paraula els dos que xarren espanyol, però el primer que diuen ja ens fa riure a tots (per lo bajini, pero riem): “si estas imágenes os han puesto los pelos de punta, entonces estáis en el lugar adecuado”, els següents cinc minuts els passen dient-nos com en son de guais, como molan sus polos y sus chinos, que seremos muy afortunados si conseguimos llegar a trabajar con ellos y todas esas cosas (no tenen uela , no…).

(Llegeix més…)