Dos curiosos llibres m’he trobat esta setmana a la biblioteca del poble: un, de morros, al panel on exposen les noves adquisicions de cada més; de l’altre vaig quedar seduït pel títol i la portada (que anem a fer-li, sóc així).

Del primer, del que no vaig a parlar-vos en estos moments, ensenya a fer cervesa casolana o “masetera”. Esta escrit per un anglés resident a Barna, i consultor - pel que ell diu - de grans empreses cerveseres que li demanen consell a l’hora de dissenyar una birra. Té uns capitols on explica el procés de fermentació de la birra, materials i materies primeres que en fan falta. A mi m’ha semblat mogolló complicat, però ei, no en feia Wilt de birra casera mentre intenta evadir del pensament el seu malson - de nom Eva - observant amb prismàtics la preciosa terrorista que viu al pis de dalt? Ell llibre te una miscellanea sobre frases dites per famosos (politics, escriptors, poetes…) sobre la cervesa i els seus gran efectes. Son frases divertides, amb bon humor que han vingut a parar - com diuen els castellans - como anillo al dedo, en un assaig a les primeres pàgines del segon llibre, Misterios Gozosos, obra de Fernando Savater, catedràtic de filosofia al país basc.

Diu així:

ELOGIO DE LA TABERNA

(Llegeix més…)

Esta vegada el disco que vull destacar está més en la onda i del gust del senyor que manté esta página web, supose, ara que pareix que ha camviat el zumbido electrónico per la tesitura desértica del oncle Gelb. Reconec que tot el disco per a mí es masa, pero te tres o quatre cançons força atractives que durant les últimes semanes no he pogut deixar de punxármeles, com per exemple la autobiográfica “The Boom Boom Bap” sobre aquell atac al cor que va sofrir el autor, Green Gartside, ja fa una pila d´anys quan contava amb vintipoquets; o “Throw”. Pero potser este disco desperte en Manolo el gust de tornar a composar (o emular: no es un verb derivat del program Emule sino un verb, una acció, lamentablement vinguda a menos e injustament denostá en els últims anys) i creure que es pot amb un ordinador i algo de imaginació i bon gust composar unes bones canços. La crítica ve a carrec de Ignacio Julià.

(Llegeix més…)

L’altre dia en el café, mentre disfrutaba del meu moment del dia (que no es el momento all-bram de kellogs) mentre reflexionaba sobre el camvi de les estacións, sobre la melanconiosa tardor, els seus colors ocres i la metafórica caiguda de les fulles dels árbres vaig sentir de sobte a dos tipetes que tenia darrere. Em van cridar la atenció perque una d’elles parlava amb un tó algo afligit i l’altra parlava en un d’eixos tonos que volen inspirar e infundir comprensió i sabiduria práctica:

…

-La verdad es que no sé qué hacer con ellos…

-Tienes que jugar con ellos. Practica con unos kiwis bien maduritos, son ideales. Tienen más o menos el mismo tamaño y son también peluditos…

I hi ha una pausa d’uns segons que me pareix tota una eternitat. De sobte l’altra xica solta com pensat per a ella mateixa:

-Los kiwis son como unos huevos pintados por el Greco.

L’altra tipeta, la experta, la celestina, fot cara rara i arruga la cella:

-¿¿Qué??

-Siií, por su forma alargada- i fa un gest amb la mà- el Greco lo pintaba todo muy alargado, no?

A l’altra tipeta li cau una gota de suor i no acerta a dir res més que:

-Practica solamente con los kiwis; no-los-pien-ses.

Adiós momento del día… ja no torne a menjar mai més kiwis.

Feliç notícia! La familia Xano-xano té un membre més. No escriurà molt, però segur que ens dóna tema per a moltes línies.

És jove, soltera, llesta, molt guapa amb…

(Llegeix més…)

Cagundena!! Que ja ha començat!! Que ho he vist hui al mig dia a la tele!! Redeu!! Jo que em pensava que era a l’Octubre!! Però que dimonis fan estos alemanys confonent als potencials turistes?? “No, que els alemanys som molt cap quadrats, i si el festival d’octubre el volem fer al setembre, doncs el fem; no, no li canviem el nom, que som cap quadrats, i la tradició mana”

Aixina que xiquets, si no heu vist com las rollizas taberneras són capaces de dur 12 jarres de cervesa gegants a les taules mentres esquiven axispats visitants, podeu pegar una ulladeta ací. Però si fins i tot el Santíssim Pare diu que troba a faltar la Festa de la Cervesa!!

Enguany, ja no arribem. Però ja molaria anar-hi l’any que bé, eh? Qui s’apunta?!!

Només dir-vos, que allà no donen per iniciades les Festes amb una mascletà o un xupinazo; no, allí, milers de persones s’abarroten, esperant en candeleta, que l’alcalde de Munich li clave d’un bon cop una aixeta a un inmens tonell ple de bona cervesa!!

L’altre dia vaig despertar d’una pesadilla (malson) tot suat; ésta vegada no era la imposibilitat de imaginarme barbetes femenines (recordem, ara fará dos anys d’allò) ni que una costra de caca se me havia apegat al cul i no me la podia traure de cap manera: ni amb una rasqueta ni amb pasta dentífrica, com me indicava m’abuela desde darrere de la porta del quarto de bany: “La pasta de dents, utilitza la pasta de dents; la amollará…” com si estractará de Yoda dient-li a Luke Skywalker que en la pasta de dents está la Força. De este últim malson no he donat part así, tampoc fa falta, es masa escatologic, sobretot l’última part del malson quan la caca pren vida propia i el meu cul se fica a plorar per la inevitable partida del troç de caca, que es vol independitzar. Bueno, pues no es tractava de ningún de estos malsons sino un en el que apareixia Antonio Resines i me pegava una bronca de aúpa per no anar a vore cine espanyol i m’amenaçava de mort amb un garrot. He descubert que el tipo es de estos, per lo menos en el somni, que te parla a dos dits de la cara -no vos fan rabia estos tipos- (dimonis! aparta la teua cara de la meua que me estás pasant els troços d’ou que t’has pres este matí!!) i el tipo acava amb la seua cara apegá a la meua cridantme enigmáticament: “¡¡Pero tú qué te has creído!!”. Mira si ha tingut efecte el malson i la brasa que te pegen en la tele amb lo del cine espanyol que al final no he pogut resistirme i he entrat a vore una peli espanyola -que no se diga (per lo menos que no meu torne a dir Resines)- de la que han estat parlan i anunciant en les últimes semanes i que ja es parlava desde feia mesos: ni más ni menos que la película Alatriste.

(Llegeix més…)

Si mireu estos dies la televisió local, crec que és a TV4, podreu rememorar els emotius actes festius de setembre. La reina i les festeres inaugurant el mesó del vi, ara el de la tapa, ara encenent una mascletà, que si ara un castell; allí les voreu ataviades amb els seus trajes llustrosos, lluïnt les seues joies i penjolls, amb els monyos ben arrapats cap al darrere, i caminant fatigades, sobre unes caríssimes i moníssimes sabates de tacó, que per desgràcia la camera no és capaç d’enregistrar.

Després d’haver vist dos d’aquest entranyables resums, queda claríssim, més que patent, qui vol ser la Futura Reina de Festes de 2007 per a representar Vila-real.

(Llegeix més…)

Supose que tinc la rara costum de lleguir tan sols els obituaris i les tires cómiques en els periodics, mira, cadascú te les seues preferencies. I en la més humilde opinió en el periodisme actual lo millor son els obituaris i les tires comiques. Se escriuen obituaris fantástics! (Qué diu este tipo?) Son com xicotetes biografies.

De tots el obituaris que porte lleguits enguany el que més m’ha sorprés de tots, encara que parega mentira, es el de Steve Irwin. Havia lleguit feia unes semanes la mort de Syd Barret i la veritat es que no me va afectar per a res; pensava que era mort feia molt de temps, en sentit figurat, claro, pero també sentit real, pues Syd Barret ens va abandonar ja feia molt un bon dia en el que la seua ment va saltar (despegar) del seu tarro per a fer un viaje intercósmico per a no tornar mai més. Pero la veritat de que no me afectara la seua mort es que no era un personatje que jo m’estimara molt. Tampoc l’odiaba. Simplement, pese haver escoltat algunes cançons seues, no el coneixia. Sin embargo tampoc puc dir que m’estimara a Steve Irwin… per lo menos fins ara. Pues la veritat es que després de lleguir fa uns dies la sorprenent noticia -encara que molts podrien dir que no tan sorprenent, “tanto va el cántaro a la fuente…”- de la seua mort, he estat molt de temps pensan en éll. La veritat, no sé perque. Simplement m’ha sorpres. No era ningú. No era músic. No era escriptor. No era ningún actor. Simplement era un caçador de cocodrilos. Jo ara tindria més motius per a parlar de Glenn Ford que d’este tipo australiá. Pero la mort d’este “naturalista” m’ha afectat més de lo que jo me esperava. Més que la de Glenn Ford. Vull trovar rao concreta que explique la meua sorpresa i el per que m’ha afectat tant (dins d’un cert límit).

(Llegeix més…)

Quina alegria, amics, vore la selecció espanyola de Basket en el Campionat del Mon al Japó [imperdonable, Dani, que no hages anat a vore cap partit!!]. Recorde que de menuts, Josevi i jo, teniem a la nostra habitació del masset, un póster de la selecció: Epi, Jofresa, Margall, Biriukov… [Altre póster, enfront del meu llit, d'una Samantha Fox exhuberant, em donava, per triplicat, les bones nits amb tres bikinis hiperelàstics]

Que emocionant era vore i escoltar al Trecet en aquells partits de la 2 on podies vore tots els caps setmana la Lliga ACB (que era alternativament guanyada pel Barça i pel R.Madrid; eren anys en què el futbol encara no movia tants diners) i partits de la NBA, amb el xofxof del senyor Michael Jordan. La meua passió pel básket vivia en aquells dies el seu moment mes intens…

(Llegeix més…)

Ja sabem tots aquella terrible dictadura de Hollywood per la qual una vegada t’ha eixit una arrugueta en la galta ja la portes clara- olvidat de fer de femme fatal o de gigolo, tot lo més que te donarán será un paper de jubilat cascarrabias o abuela moderna, en plan Susan Sarandon. Cada vegada més les películes son protagonitzades per pipiolos impubers, açò no es res nou, claro, pero últimament la cosa ha arrivat a un punt força estrany, per no dir increíble o extravagant.

(Llegeix més…)