Foradant les dures penyes
fent eixir al sol les aigües
convertint en horta hermosa
el secà dels nostres pares.
Qué en queda avui en dia d’estos versos, himne del poble?
No són dos nous jocs de taula que intentaran fer l’agost en la pròxima campanya de Nadals, no. És la d’una vella història americana, amb més d’un segle d’èxits: el joc de les paraules.
Gràcies a la senyora Condoleezza Rice i els Bushies el coneiximent sobre Geografia mundial ha augmentat vertiginossament tant entre el seus conciutadans, que han aprés un fum sobre els països que queden a l’est de la antiquíssima Israel, com en la resta d’àtonits espectadors de telediaris: Ja aprenguerem on estava Kuwait, i noms com Bagdad, Kirkut, Karbalà i Mosul se’ns han fet la mar de familiar. Quina serà la nova lliçò de Geografia?
Ha escrit Dani, al seu blog un conte que comença així: “Érase una vez, hace mucho mucho tiempo, el mundo era gris y triste. La gente para trabajaba duro y mucho, y la vida era muy miserable. Cuando no trabajaban, sufrían por lo miserables que eran, y por si perdían las migajas que recibían. Un dia llegó un mago[...]“
Qué cachondo el Dani! - he pensat - Ací ve un conya sobre el capitalisme rimbombante, i com els ésser humans (oh!! que bonica expressió) hem quedat reduïts davant les entitats bancàries (en els millor del casos, és a dir, els ésser humans d’Occident) a éssers actius de suminstrar-los diners durant 40 o més anys, baix la forma d’una hipoteca, lletres de prèstecs o crèdits. Tot fa pensar, que el periode d’aquesta esclavitud anirà incrementant-se de quinqueni en quinqueni, fins a asolir tota una vida. Si tornàrem a naixer, naixeriem lliures, sí - Oh, sí! qui va a llevar-nos a estes altures la Llibertat que tant ha costat de guanyar (i tant poc de perdre)? - deia, que naixeríem lliures, però ja deudors, no amb un pà baix el braç, sinò amb un hipoteca a la gepa, tot un pecat original: eres nat, paga!
Qui seria,doncs, eixe mag del que parlava el conte?
Per si algun valencianet fugia, com del bròcoli bollit, del senyor Motes als telenotícies de C9-bufa’m un ou, i es refugiava de tant en tant a Punt Dos, on l’ull de Camps no s’havia possat encara, ja pot anar fent-se a la idea. La mà del PP s’exten a la segon cadena pública! El control dels medis es primordial per anant corregint els pensaments dels descarriats i anar refermant les úniques admisibles intencions de vot.
Foto: Model ideal del PP del televident major d’edat i empadronat a la CV.
Me lleguit fa poc “Las cartas de la ayahuasca” publicat en 1963. Es un llibre de correspondencia (peculiar) y altres escrits de William Burroughs y Allen Ginsberg. La mayor part del llibre son cartes de Burroughs datades en 1953 quan va empendre un viaje a la selva amazónica de Colombia i Perú en busca de la ayahuasca(planta que te pega pelotaso). Recorde que una vegada vaig proposar fer un viaje col.lectiu pero la proposta no va tindre molt d´exit, sobretot quan vaig comentar que la ayahuasca produia violentes diarreres i vomits a tutiplen amén de vore a familiars que porten prou de temps enterrats i poder parlar amb ells. Bueno, pues en este llibre per a qui se´l vullga lleguir i estiga interesat en els efectes de la ayahuasca es mensionen sesións chamániques força descriptives. Jo per el contrari vos adjunte una “farsa” (coguda) burroughsniana que me va pareixer molt divertida: “Roosevelt tras la toma de posesión” enviada en una de estes cartes a Allen Ginsberg:
23 de mayo
LimaQuerido Al,
Te adjunto una farsa* que me saqué de la manga. La idea me vino en un sueño del que me desperté riéndome.*Ésta farsa es la primera de las “farsas” de Burroughs: “Roosevelt tras la toma de posesión”. El género adquirió luego vida propia, como en el caso del culo parlante de “El almuerzo desnudo”; posteriores cartas a Ginsberg desarrollaron gran parte del material de ese volumen. Los editores ingleses eliminaron “Roosevelt tras la toma de posesión” de la edición original de “Las cartas de la ayahuasca”. Esta farsa la publicó por primera vez Leroi Jones en el número 9 de la revista Floating Bear, que fue legalmente confiscado, bajo acusación de obscenidad, cuando sus responsables enviaron ejemplares del mismo a una persona que se hallaba en la cárcel. Posteriormente, el texto apareció en edición artesanal, publicado por la editorial Fuck Your Press, de Ed Sander. En 1979 City Lights Book lo publicó, junto con otros ensayos breves, bajo título de “Roosevelt tras la inauguración y otras atrocidades”. (N. del E. Americano)
Però per què són així? Tan xungo acaben el guionistes? Per què tan poca imaginació? Imagineu: enceneu la tele i veieu a canal 9 que estan fent una teleserie valenciana, Negocis de Família, on hi un personatge, una xica jove, que està cega. Una cega a un culebró? Ui, ui, ui! Açò no s’ha vist ja infinitat de voltes a tots el culebrons? A que adivine el que va a pasar? Ui, ui, ui!! A que li donaran la notícia de que hi ha una nova técnica desenvolupada per un gran cirurgià que podria tornar-li la vista? Ui, ui, ui!! A que la pobra cega, que ja havia perdut qualsevol esperança, sentirà palpitar el seu cor, ple de joia ara, davant aquesta miraculosa oportunitat? A que esteu tots segurs de que la xica es possarà en mans del savi metge, i després d’un post-operatori que el faran durar una eterninat, la xica recuperarà -com tot el mon ja dóna per fet- la vista?
Fue Napoleón Bonaparte quien por primera vez por primera vez utilizó el singular ejército para designar a lo que antes se llamaba “fuerzas militares”. La palabra “ejército”, hasta Bonaparte, sólo se empleaba en tiempo de guerra y para designar a la parte que combatía; pero, a partir del emperador, se llamó ejército en Francia a las fuerzas militares tanto en tiempo de paz como de guerra[...] Cito de nuevo a Jouvenel: “Luís XIV decía aún: “mis pueblos”; pero cuando se dice “el Pueblo”, es ya algo muy diferente, lo mismo que cuando se dice “el Ejército”. Y en verdad, para vez panorámicamente el conjunto “Pueblo” o “Nación” nada mejor que ver el “Ejército”, puesto que a partir de ahora ya es “la Nación armada”, “el Pueblo en armas”[...] El ejército ha llegado a ser en cierta forma una encarnación de la idea de “nación”.[...] Cuando el Estado aparece, el papel vertebrador de los ejércitos (la tan cacareada “columna vertebral de la patria”) no deja lugar a dudas. Muchos de los Estados históricos fueron consecuencia de su ejército y no al revés: hoy mismo es el caso de diversas “naciones” africanas, aunadas artificialmente por los restos de las tropas coloniales licenciadas o de la milicia antiimperialista, que inventan la entidad nacional por encima y contra las divergencias tribales, para poder cuanto antes sentarse en la Asamblea de Naciones Unidas y conseguir voz en el mercado de la política mundial…Pero la vinculación entre lo nacional y lo militar es más profunda todavía.
L´altre dia me vaig pegar una volta per el món dels blogs; la veritat es que Jo no sóc molt bloggero. No queda molt bé que Jo, que escric en un blog diga que la veritat es que a mí els blogs nifunifa; no sols nifunifa sino que la gran majoria, per no dir tots, no els soporte. Els de crítica son els pitjors. Dins dels de crítica els de crítica televisiva superen (en memez) als de crítica política. Afortunadament no llegeixo crítica musical: me ahorre soberanos disgustos… Pues bueno, lo que volia dir es que he vist que la people en molts blogs fica lletres de cançons (en plan canción favorita del momento o de la vida) i la veritat es que me fa gracia, pero se me escapa moltes vegades el quid de la qüestió, sobretot quan les lletres son d´un grup, per exemple, com U2 (que s´emporten la palma) i les cançòns son del irreprimible disc Joshua Tree. Pero bueno, mos desviem del tema en qüestió: qué vol expresar la gent fican lletres de cançons que ni tan sols pots escoltar o que están més sobaes que les parts baixes de la Paris Hilton isa? Per el seu valor literari intrínsec?
