Una Carrà emocionada cridà al consistori a principis de setmana per a agrair la bona nova de la seua imminent i inesperada actuació a Vila-real! El mateix Vilanova, amb italià taulellero, amablement l’aten i li explica els durs dies que esta vivint el poble. La transcripció de part de la conversa en l’ha facilitada, d’amagató, el mateix Sinyo Albiol, assessor jurídic de l’artista italiana.
Esta setmana te lloc el Festival de Curtmetratges de Vila-real. Com ja sabeu cada nova edició supera a l’anterior en el nombre de cintes presentades i, si fem cas als organitzadors, en la qualitat de les mateixes.
Diumenge va ser la presentació en societat del festival a l’auditori del poble amb més de 1000 assistents. Bárbaro, tu!! que diria aquell…Ocasió que no va desaprofitar el sinyo Vilanova per amollar una matxà davant de tots: “Açò mos costarà 24.000 euros”. Tranquils, - semblava dir - que açò ho pague jo!! En fi…ja sabeu com som els de poble. No haguera estat de més que algú li hagués preguntat, aprofitant la sinceritat de l’alcalde, quant ens constarà a tots la reforma del camp de futbol - deute encara pendent, que pagarem en terra edificable, ja ho veureu - o el parking de marres de la plaça major. També ho pagarà el sinyo alcalde? 24.000 eurets a bon segur que podria pagar-los de la seua butxaca; per a la resta de pagaments… Aii, millor que no els conega la gent del poble! Faltaria més!!
Total - que m’enrede xicuelos - que amb la vena dels curts he decidit penjar al youtube la meua primera estrena cinematogràfica!! Olé! Què bonico m’ha quedat - la frase, dic!!
Moros i Cristians no és l’expresió d’una societat oberta, on les cultures conviuen amb respecte una vers l’altra. No, Moros i Cristians, només poden anar junts - i lo de junts es per agarrar-ho en pinces, perquè de “moros” no en desfila ni un -, passejant quasi de la maneta, a les festes patronals dels pobles valencians: l’expresió s’ha convertit, simplement, en etiqueta per un reclam turístic. Ens qualsevol altre cas l’eslogan canvia en el pensar de molta gent a Moros o Cristians, marcant socialment una clara distinció entre un i altre grup; i per als que firmen el cartellet, l’eslogan, i el pensament que volen inculcar, simplement hauria de ser, por la Gracia de Dios, Moros o Cristianos, pero como Dios manda, cojones!
El cartellet de marres, que podeu veure en dos de cada tres faroles del poble, es comenta per si soles.
Estimats amics i apreciats ocasionals que ens llegiu:
Este post arriba amb un lleuger retràs, però l’ocasió s’ho mereix. Fa unes dies, sense fer massa soroll, vam arribar, en aquest humil blog, al post número 200!! I de contents i pagats que estem vam celebrar-ho brindant amb unes cervesetes - i certa vergonyeta inicial - a la salut de l’equip i del blog. Des d’ací agrair-vos a tots els autors del blog per les vostres aportacions, i especialment, a Manolo, per tindre la paciència de penjar totes i cada una de les fotos i videos, i endreçar l’edició de la major part de les nostres cogudes mentals; sense contar el mogolló de coses més - que a mi se m’escapen - que haurà fet per anar actualizant xano-xano.net.
Amics, a pels pròxims 200 post!!
Vila-real és un poble que no li falta de res. Així començava certa cançoneta que he sentit cantar un fum de vegades als meus avis i a mon Tio Pepe. Clar està, aquesta cançò és antigueta i tal volta hui no tots la subscriuríem; però què més coses em xocàvem del que sentia parlar als pares dels meus pares? Segurament que moltes!! Qui no te eixe dolç record d’estar, a la tardor o l’hivern, davant la llar a casa els seus iaios, esperant a que es torraren les castanyes - dels fruits secs, parle - mentre escoltaves amb tota la atenció d’un infant com ta uela o ta uelo et deia allò de Quan jo tenia la teua edat…
Doncs hi ha una d’eixes coses, que em contàven del poble, que em resultava xocant, i en la que no havia tornat a pensar fins fa unes dies. És la història d’un canvi semàntic.
La Nerea descriu divertida al seu professor del repàs.
Cliqueu just baix per vore les fotos de la Nerea - on queda patent el seu interior - i la breu però suculenta redacció.
Que estic sanament xiflat, és a dir, amb la necesària xiflaura, a pocs dels que em coneixeu se vos escapa, i imagine que alguna cosa sospiteu qui avorrits heu anant fent clic fins ací. Però el que no sabeu la majoria és que en tinc una de nova, amics televidents: la meua nova xiflaura es posa a quatre potetes i te un rabo ben tieso - i no! No és la dolça Karamelo!
Com ens voran des de fora als valencians? I com som o com ens veiem a nosaltres mateixa? No som un poble orgullós, ni amb aires independentistes com al País Basc o a Catalunya; dificilment eixirà a l’escena política un valencianet amb suficient suport electoral per a trencar La Unidad de España i ficar amb cara d’estrenyits a las Nuevas Generaciones de la gaviota alertante. Salta a la vista que des de Sant Vicent Ferrer tampoc som un poble viatger o aventurer, a l’estil del poble galleg, que va a rodar el món i a altres ciutats per buscar fortuna o treball. Clar està que ens agrada la nostra terreta, i en sentim un apego especial. Qui si no estaria la mar de pagat per tindre maset a dos kilometres o menys de sa casa? Sentiment impensable en un madrileny, per exemple, que se’n fa creus quan li ho contes. Tenim, amb denominació d’origen, la Paella i el Pensat i Fet de per vida. Però quina és la màxima aspiració i modus vivendi de tot valencià com cal?
Les cerveses d’anit no han servit de sedant; hui ha estat la segona vegada que em depilen les celles. Recordava amb certa temor quant vaig patir el primer cop. Este matí, mentres l’esteticien calfava i extenia la cera calenta tot just tocant la part superior de la cella, esperava amb horror l’instant en què tiraria de la meua pell. El record que guardava m’advertia que aquell seria l’inici d’una futil tortura. Tot just quan ha tirat de la cera he recordat aquella frase de M.Kundera:
El dolor siempre es más intenso que el recuerdo del dolor
La veritat es que encara no sé perque la película es diu Scoop; me pareix que la película (en versió traduida) no revela el significat de tan enigmátic títol- a no ser que en els primers compasos de la peli, que no vaig poder vore (vaig entrar en la sala i estava a fosques, i me va entrar un atac de pánic i me vaig quedar com eixos animals dels documentals, que es queden totalment inmóvils davant d’una hipotética o inminent amenaça d’un predador, just al costat de la porta de la entrada, palpan com un sec la amoquetá paret (extraordinaria moqueta, per cert); i, si algú en eixos moments haguera encés els llums de la sala jo haguera aparegut allí, al mitj de la sala, com si estiguera fican-li mà a la pared- segurament alguna tia flipa haguera exclamat desde la seua butaca algo així al vorem: -Ahggg, qué asco!! Un tío pervertido meneándosela allí; allí!!, senyalanme amb el dit i, al moment, s’haguera sentit bossar algú desde el fondo de la sala-…)
…com anava dient no sé si els primers instants de la peli revelen el significat del títol, Scoop, perque no vaig poder vórelos, per els motius explicats anteriorment (me estava refregant contra la moqueta de la pared) així que no sé qué dimonis vol dir això de Scoop. Pero com sóc un crític aplicat (se me acava de ocorrer ara) i un experto en lenguas, tot hi ha que dir-lo, he buscat el seu significat en el inminent diccionari Collins: i apart de voler dir: “cuchara”, “paleta”, “pala”, “gubia”, “espátula”, “ganancia grande” o “golpe financiero” la acepció que més em comvens en este cas es la de “primicia informativa”.
Funcionant amb el WordPress
