O com guanyar un viatge d’avió.
Aleh! a repassar la Física de 3r de BUP.
L’altre joc, Manolo, impossible.
Sort tinc de no estar ja en mans d’esta dona, o a dia de hui ja hauria mort: i sense fer ni miqueta de “gasto” a la Seguretat Social. Haguera estat imperdonable.
Aquesta fotografia s’ha fet a la plaça Geroge Orwell de Barcelona. Per a qui no entenga l’ironia de la fotografia hi ha que dir-li que Orwell és l’autor de 1984, nove?la política escrita al 1948 i enmarcada en una distopia (utopia negativa) a un futur no molt llunyà. En aquesta obra apareix el Big Brother, un ésser colectiu que controla a tota una societat, reforçant un conformisme absolut entre els ciutadans i intentant suprimir la seva identitat mitjançant un control absolut. Així, als ciutadans se’ls nega tot tipus de llibertat, inclús la de pensament, ja que estan sotmesos a una vigilància intensiva, fins i tot en la seva intimitat, que revela a l’Estat qualsevol detall.
La nove?la se va escriure al poc de finalitzar la II Guerra Mundial, en un ambient social tens, sentint l’autor un profund antistalinisme i anticomunisme però amb unes fortes conviccions social demòcrates. Tot i creure que l’obra està inspirada en aquestos sentiments, un informe de la inte?ligència britànica tret a la llum al 2005, revelant que Orwell va ser observat per la policia durant 12 anys per la seua aparent vinculació a moviments d’esquerres, fa pensar que va ser aquesta pressió una de les principals inspiracions a l’hora de plasmar la seua famosa nove?la.
Salvant les distàncies entre obra i realitat, la fotografia (no meua, sino que és una d’eixes que gràcies a Internet se fan famoses) té la seua “gràcia”. Però, que penseu de la gran quantitat de càmeres de vigilància que s’estan instalant? És un bon medi disuasori? És un medi probatori? Si tan sols és un medi disuasori el crim se traslladarà a un altre lloc. Aniran les càmeres darrere? I si la gent amb males intencions s’amagaren darrere d’una careta, farien lleis anticaretes? Una càmera no fa mal, dos tampoc. I si se poguera seguir les vostres pases al llarg de tota una ciutat? Se podria vore on aneu o amb qui quedeu. Molts diuen que si no tens res que amagar no deuria molestar-te però, qui vigila als vigilants? Fins on estarieu disposats a perdre de la vostra privacitat? Vos pareixeria be que al lloc on treballeu se vos vigilara amb una càmera o, fins i tot, se vigilara el que escriviu a l’ordinador (se pot fer fàcilment, aneu asplai 
! )? Hi ha lobbies que intenten fer que se creen lleis per a esborrar l’anonimat (el suposat anonimat, clar) a Internet en pro de la lluita contra la pornografia infantil, per exemple, però també se podria utilitzar per saber si baixeu material amb copyright, per a descobrir l’autor d’eixe article o comentari injuriós, per a conèixer els vostres hàbits per a una publicitat més efectiva. Personalment, la situació comença a mosquejar-me. I és que la tecnologia ens ajuda tant que ni ens en adonem de tot el que ha fet per nosaltres, però sempre ens pot perjudicar.
PS: Quan comenteu, vos vigile 
!
L’altre dia navegant per internet (no tinc altra, els pobres no podem navegar per alta mar) buscan al meu millor cogut de l’any, vaig trovar unes fotos arrevatadores d’una serie de personatjes quan eren pipiolos, que van fer que se me saltasen les llágrimes dels ulls (de la risa, per supost). Así en teniu dos: el nen de la guitarra está prou clar (me pisava de risa, brutal), pero el tipo eixe amb cara de lligó (em refereixo a la ferramenta de llaurar!) no está tan clar. Pareix-que-me-sona-de-algo-pero-no-sé… Invite a una Chimay a qui ho adivine! Qué cara de tonto lava que fa el tio!
Mariano me mata.
-”El esfuerzo lo hice yo”- diu Mariano referint-se a l’entrevista amb ZP. Asombrós, el líder de la oposició fent esforços. Més li val que en faça algun si vol gobernar o que el seu partit no li talle el cap. El que més em sorpren és que ho diga públicament -encantat, des de la seua poltrona a la Cope- com si fos alguna cosa remarcadament noticiable. Tal volta només es tracte d’un exercici d’autoconvenciment o defensa pròpia o perdó públic: “Yo me esfuerzo”. Tranquil Mariano, que ja ho sabem!!
WILD MAN FISCHER
Pronounced Normal
Collector´s Choice Music Pop/Stock
Una de las pocas cualidades que el rock no ha perdido por el camino es la de aceptar en su seno la anormalidad. La excentricidad, por supuesto, pero asimismo la locura. Daniel Johnston sería un ejemplo reciente, pese a su triste condición presente un privilegiado si le comparamos con Wild Man Fischer. Los problemas de Lawrence Wayne Fischer (Los Angeles, 1945) empezaron cuando su madre decidió que los cantos de su hijo, quien encerrado en su habitación aullaba ufano sus canciones favoritas, proyectando ritmos guturales y desafinando tonadas, eran síntomas de una enfermedad mental. En 1962 era expulsado del instituto por vocalizar en clase y un año más tarde su madre le internaba en el Camarillo State Hospital, donde le diagnostican esquizofrenia. En 1964 Solomon Burke le descubre en un concurso de nuevos talentos y se lo lleva de gira, pero en 1965 su madre volverá a confinarlo en una institución mental. En 1967 es Frank Zappa quien le apadrina y le produce el doble elepé “An Evening With…”. La relación se corta por una disputa económica y no volverá a grabar hasta que, en 1975, la tienda de discos Rhino de Los Angeles celebra su ignaguración presentando un single-anuncio cantado por Fischer. En 1977 llega su segundo álbum, “Wildmania”, y en 1980, el tándem de compositores/productores Barnes & Barnes, le patrocina el ahora rescatado “Pronounced Normal”, muestra inequívoca de su peculiar talento. “Todo lo que encontrarás será tramposos y mentirosos/mentirosos y granujas/y ladrones y estafadores/eso es todo lo que encontrarás/eso es todo lo que verás” canta con demente lucidez, sobre el negocio musical, en “Don’t be a singer”. Descrito por uno de los Barnes como “un gran disco que nos cuenta la historia del espiritu íntimo sin humillarlo”, el álbum incluye otras terribles verdades (“Watch out for the sharks”, “It’s a money world”), inenarrables versiones de “Yesterday” -también se adelantó a Johnston en su veneración por los Beatles- e “In my room” de Beach Boys, y concluye en la penosa confesión de desamor que es “My sweet little Cathy”, potencial hit de manicomio. Wild Man Fischer grabó dos discos más - “Nothing Scary” (1984) y “Sing Popular Songs” (1997)-, pero en la actualidad vive retirado y, dicen, feliz. Grabando “Pronounced Normal” también lo fue, se nota.
Ignacio Julià.
Per a quin joc es necessita “cogudejar-se” més, els escacs o a les dames?
Una resposta, un poc embrollada tot s’ha de dir, per una de les ments més obscures ( i psicotròpiques) de la literatura universal, la trobareu a continuació.
