Encara que va creuar una bandada de búfals amb un jeep milimetre a milimetre i en va sortir viu; i que una cobra estiguera a punt de mosegarlo allá al mitj del desert, a kilómetres d’un hospital, on la picadura esdevindría mortal; i que, una nit sopan a la intemperie, en el Parc Nacional de Mikumi, Tanzania, amb ministres del gobern tanzano, embaixadors, generals, etc, un elefant extraviat de la bandada (el més perillós: “se halla en estado de “amok” y es un agresor frenético que se abalanza sobre aldeas, arrasando chozas y matando a personas y animales…”) es plantara de sobte davant d’ells amb aire amenaçador, Ryszard Kapuscinski solia dir que la gent quan pensa en els perills que es pot trovar en l’África sol errar. Sol pensar que será devorat en la sabana per un lleó; que será atacat per un elefant o per un rinoceront boig, o que se’l menjará un cocodril. Res més lluny de la realitat, en l’África el animal més perillos, com haureu intuit per el títol del post, es el mosquit. Eixams i eixams de mosquit et devoren literalment.
Ryszard Kapuscinski en la seua estancia en l’África a llarg de més de vint anys va contreure i patir en més d’una ocasió la malaria. La malaria es una enfermetat parasitaria que es contrau per la picadura d’un mosquit anomenat Anófeles. Amb el seu estil característic ens relata así la vegada que va estar apunt matarlo la malaria, ja que poc després de haverse recuperat, amb un estat físic débil i baix de defenses, va contraure la tuberculosi, algo que prou comú en l’África.
Estés boca amunt, amb les mans creuades, sobre el sofá de l’apartament (un quart) em vaig adormir, en mitj d’una calitxa assassina alleujerada tan sols per una llaujera brisa, meditan el perqué de certes coses enigmátiques (pot ser “meditar” siga una acció excesiva, diguem que “reflexionava”, o millor encara, els pensaments corrien, o amb un to un poc més poetic podriem dir que es filtraven per la meua ment) com ara: Per qué tots els jocs esportius d’hivern o d’estiu o les olimpiades deportives es juguen sempre en Stutgart o Helsinki? Eh, per qué? De alguna manera, amb la ment ja casi fora de joc, un poc onnubilada, l’últim que recorde era una cosa que em tenía molt capficat: el perqué no matava a la gent que utilitza expresións com ara: “Chachi” o la seua versió més llarga i horrorosa: “Chachipiruli”; o: “que “flipe”, tio”, i sobretot, la pitjor de totes, la que més me crispa: “Osti, tia, açò es “superguay”". I preguntan-me el per que no matava a eixes persones a garrotades vaig entrar en eixa fase que precedis a la son que es la duermevela amb la imatge d’una escena que me omplia de satisfacció: un negre enorme irrumpia en un plató de televisió on estava Mercedes Milà, concentrada explicant al “conmocionado espectador” no sé quin tema d’actualitat, que ella havía destripat amb la sagasitat d’una experta periodista, de “largo recorrido” quan el negre es planta al seu costat i comença a transpirar profusament a medida que la periodista avança, quan de sobte, i per a horror dels més mojigatos i fans de la Milà, el negre començá un atac ferotge a punyades sobre la cara de la sagaz periodista. En aquell moment, quan el negre havia decidit que la cara ja la tenia prou arreglada i ara començava un atac indiscriminat amb una serie inacavable de punyades a la panja, vaig pensar amb regocijo que ara la Milà ja tenia “la conmoción del espectador” asegurada i, amb un poc de desdén que “no era tan sagaz, pues si a mí se me fica al costat un negre com un jabali al costat i comença a transpirar profusament, no meu pense dos vegades per a eixir correns”.
Xé, tenim investigadors al poble i sobre el poble; i jo sense assabentar-me’n!
Ha caigut a les meues mans el número 9 de la poc coneguda publicació FONT, i com que ja he passat —sense pena ni glòria— l’època d’examens i oposicions, què millor manera d’encetar l’estiu que llegint tot allò que cau per les mans: vaig començar la lectura estival amb “El Jueves” i el consum de cocaïna, i veges tu per on —que malo sóc, Senyor!!— vaig trobar la continuació d’aquell ascens vertiginós del consum de “coca” a les nostres terres amb la lectura d’un ridícul article d’un tal Josep Usó Mañanós sobre “El Canvi Climàtic”.
L’article en qüestió és un despropòsit fenomal, no sé si inspirat pels efectes d’alguna substància o per una poca vergonya francament encomiadable. L’investigador en qüestió vol abordar amb el Canvi Climatic ací al poble, a Vila-real. O això ens vol fer creue. En principi dius: “xe que bé, un tio ahi, tot un cientìfic, que s’ha preocupat per estudiar l’evolució de les temperatures, o les migracions de les aus ací al terme; un tio, en definitiva, preocupat pel nostre futur”, vaig a llegir a vore que diu… i què diu? Tu ho saps? Jo tampoc.
