Doncs és ben fàcil, per a tornar-nos bojos de diverses formes:

• Fins que no t’acostumes al canvi, quan arriba la vesprada vas marejat. Necessites mirar-te el rellotge de tant en tant per saber quina hora és.
• Si no aprofites el día des de les 7 del matí, trobes a faltar la llum del dia. Tot i això, quan arribes a casa, tot deprimit, necessites plantar-te la cara davant del flexo.
• És una forma molt cruel de recordar-te que ve la foscor, el fred i els refredats. Al menys tinc que agraïr a Carrefour, a no sé quina ciutat del nord d’Espanya que va eixir en totes les cadenes de televisió i a uns quants establiments que em creue tots els dies que m’hagen recordat molt abans que el canvi d’hora que ja ve tot això junt al Nadal, les compres, els embusos, la massificació dels carrers i les tendes… Hosti, que estem en octubre!
• I si ets un tant friki i tens eixos rellotges que canvien l’hora automaticament (ja siga al mòbil, a l’ordinador, despertador o be de polsera), diumenge a mig dia quan t’alces del llit tot marejat i amb la boca pastosa, tens que anar al caixò de l’armari a agarrar el rellotge d’agulles per a assegurar-te de quina hora és realment, sempre que tingues un poc de sort i el rellotge no s’haja quedat sense piles.
• Ah, i clar, tens que anar per casa, un per un, canviant l’hora de tots els rellotges “perquè ets el jove de casa i el que ho farà millor”…

Al menys t’alegres que el canvi siga en la matinada del diumenge per a poder disfrutar d’una hora més del que et done la gana, a no ser que estigues currant a torns, vaja.

Collons, què amb tant mal ús energètic que fem tots els dies, de res serveixen estos canvis! Cóm se deuen fregar les mans els psicòlegs quan arriben estes dates…

PS: Cóm trobe a faltar la caloreta de l’estiu!

Fa poc he realitzat una proposta d’anar a un concert que crec que tindrà poc èxit dins d’un comentari.

(Llegeix més…)

Hui sentia la tertúlia que modera Gemma Font al meu pas per Sagunt.

Uff, la tertúlia no necessita ja moderadora, està moderada de per sí. Lo més interessant és que arriva l’hora del relleu: Javi Mata se’n va a dinar —supose— i li deixa la cadira a la senyoreta Gemma. Doncs en els 3 o 4 minuts que dura el canvi Javi Mata aconseguix ficar el dit a la llaga a totes les qüestions que van a tractar-se durant la següent hora. Per què són tan correctament polítics a la tertúlia? Per que no li fiquen un poquet de mala sang o mala baba? Però no veuen que tota l’intensitat crítica decau només se’n va el tio Mata? Redeu!! Reteniu-lo, que no se’n vaja! Que dine un ratet més tard! Fitxeu-lo per a la tertúlia!! Volem una tertúlia on la gent es mulle de veritat, i no un prat de flors per fer la becaina; que per a això ja tenim al Trecet i el seu atemporal Diálogos 3, tot just veí de dial.

Llegir el diàri entre classe i classe té moments d’intensa hilaritat i d’altres d’intens descobriment. No vos dic a quin correspon cada una de les dues fotos.

Se’n podrien fer molts comentaris: algún s’atreveria a fer-ne 50 posts i tot, però… Ei!! Açò només és la 1ª versió!! Què mes voldreu!

Anava pel passadís durant un canvi de classe, quan em senc com un crio li diu a un altre, mig d’amagató:

—Pues yo, eyaculo por el culo.

I l’altre, tot convençut, assentia amb el cap amunt i avall.

(Llegeix més…)

Repte visual: adivineu si la foto és o no és de hui

Pla plantat,
Pla inclinat,
redola que te redola
Quina tamborinà!

Pla plantat,
Pla entregat,
tot ben xapat,
l’encimera per estrenar!

Pla no votat,
Pla no desitjat,
però ni en aigua calenta
te’n volies anar.

Pla del partit,
ton partit estimat:
Com t’ha fet la guitza!
Com te l’han juà!

Posiblement per a poder compendre millor la idiosincracia de les fotos de Manuel Font Colonques haurien fer cas de allò que va escriure en un artícul titulat “Xicotetes alegries” Hermann Hesse ara fa més de cent anys, a saber: “…El que se ha detenido alguna vez a observar los juegos de la luz sobre una superficie monocolor, por ejemplo sobre el muro de una casa, sabe de las satisfacciones y goces que los ojos pueden proporcionar… Un trozo de cielo, una tapia de jardín desbordada de verde ramaje, un brioso caballo, un hermoso perro, un grupo de niños, un bello rostro de mujer… son espectáculos que no debemos dejar escapar”. La serie de coses que Manolo no pareix dispost a deixar escapar es pareguda — te la seua propia, prou condicionada pel entorn. Encara que no está molt clar el perqué de la seua mania persecutoria en traure bellesa a sèquies, reguers, tot tipo de postes telegráfics i de la llum, bucòlics camins rurals, cases de llauradors o les restes de estes, finestres penetrades per les diverses llums del dia (pareix obstinat a demostrarnos que la llum del matí no es la mateixa que la del mitj dia: i no ho es, clar, ho sabem tots, pero, ens parem en estes delicioses minucies?), en traure la gracia geomètrica dels espais i els objectes, encara que açò es una característica prou comuna en els fotógrafs, i finalment un retrat d’ell i la seua familia prou escuet — a retalls. S’ha d’agrair i es notable que en la seua evolució haja deixat de rotocar d’una manera tan alarmant les seues fotografies i haja deixat pas, com si se encontrara més a gust amb ell mateix, a una naturalitat menys impostada.

“…Encontraréis que cada día posee su luz y cada alero de tejado su encanto especial. Demoraos un poquito en la contemplación, y os proveeréis para todo el día de un mínimo de bienestar y de comunión con la naturaleza. Paulatinamente se va educando el ojo, sin esfuerzo, para servir como mediador de muchas pequeñas sensaciones, para la contemplación de la naturaleza, de las calles, para captar la gracia innumerable del diario acontecer. De ahí hasta la visión educada para el sentido artístico resta sólo el trecho más corto del camino; lo principal es el comienzo, el abrir los ojos”. Ahí es nada, ni que el tito Herman t’haguera escrit la crítica.

Per supost, com está de moda, he fet un video… per a la gent mandrosa, no faltava més.

Avui me despertat sobresaltat del sofá amb una frase absurda (en castellá!) que eixía de la meua boca: “Una patata me vigila” “Una patata me vigila”. Huelga dir que he anat directe al minibar.

Ja feia molt de temps que no escrivia, i això que ho havia promés a més de un cogut des de feïa temps. Com una imatge diuen que val más que cent paraules…

(Llegeix més…)

José Luis, Carlos i jo estem a punt de vore per primera vegada en directe a Les Luthiers! Actuant ací, al costat de casa, una oportunitat així no se podia desperdiciar —llevat dels 52 € que ens costen les entrades per barba— tenint en conter les arrugues que se gasten els xiquets.

Intentaré fer alguna foteta i, si se pot, alguna penjat del coll del Marcos Mundstock. xDDD