Un del tòpics literaris per excel·lència, ja siga viatge d’aventures, de plaer, interior, iniciàtic, etc. Borges va comentar irònicament que els nostres viatges sempre començaven amb el nostre dit damunt d’un mapa.
Hi All,
The inevitable day approaches when our dear, dear friend will be on her way back to the West coast. We know she doesn’t want us fussing over her departure since we’ve done this once already, but it’s still sad to see her go… Feel free to join us for Sunday Brunch at mi casa before she takes off!
Sunday Brunch
Date: Sunday, Feb 3
Time: 12pm (6 hours before kickoff, for you sports fans)
Place: Eva’s apt— 40 W 17th St, #12C (between 5th/6th Ave)please rsvp so we know how much to food to prepare..btw, this is a surprise!!
Què? Cóm? Per què?
M’he trobat un apunt que critica els rànquings dels millors blogs (i això que aquest era dels primers en llengua catalana). Vaja, que no hi ha cap que explique en què se basen exactament per a la elaboració d’aquestes llistes de popularitat. Exemple:
- ¿CÓMO SE CALCULA EL RANKING DE XXXXX?
El ranking y la distribución por categorías/países se calcula a partir de una serie de datos públicos de los blogs, como la cantidad de enlaces que recibe, comentarios que generan, menciones en otros blogs relevantes o el análisis semántico del contenido de los posts entre muchos otros factores. Estos datos tienen más o menos relevancia a la hora de calcular la capacidad de influencia del blog, ya que algunos son más fiables que otros.
M’ha quedat molt clar.
Però el que més m’ha sorprès ha estat que en un lloc d’aquestos hi havia un enllaç a una pàgina on podies vore una estimació del que val la teua web (basat en criteris tan clars i raonables com els anteriors). Aaaiii… Ahí vos quedeu!!! xDDDD
Surprise from Russia
Kiss from Kseniya
Hello My name is Kseniya. I live in Russia, in city Kansk. To me 25 years.
Thanks for that you have seen my letter. My girlfriend has given me your information and your e-mail address. She corresponded with man on Internet, and this man has given my girlfriend your information and e-mail address. He has told, that you wish to get acquainted with girl on Internet. My girlfriend has given me these information and here I have decided to write you that we could learn each other. I shall tell you a little about myself. I work as the tutor in kindergarten, I very much love children, and it has affected a choice of my work.
I like work with children and see as they rejoice near to me. A smile on face children this main thing in my work. It is pleasant to me as I like to go in for sports, because sports are health and vivacity. I am active woman and I am pleasant that my body was healthy and beautiful. I think you will see my body and face with my photo in this letter.
I am cheerful and sociable woman, but at the same time me happen sadly that nearby is not present strong, careful and beloved. Therefore I also have decided use the Internet, and I hope that here I can find that about whom I dream, gentle and careful, strong and cheerful, that is second half. I wish give all tenderness, caress and love to which man I search. I hope that once we will try embody our dreams together. I think that our acquaintance will bring to us many pleasant instants and we can meet once. I search not only friendship I am adjusted for serious relations.
If that I have written interestingly that to you, please write on my E - mail:
K s e n i c h k a 7 7 7 1 @ g m a i l . c o m
I shall wait your letter
With hope
Best wishes
Kseniya
Cada dia em sorprèn més l’spam. Aquest m’ha vingut (be, almenys és el primer rastre que ha deixat) d’Ankara.
…i m’han entrat ganes de botar:
Sva-ters — República Alcassera
El video està realitzat per un grillat que és fan dels sva-ters [2](ara mateix no va la web). Com dia l’autor del blog d’on el vaig traure, se pot vore com el ball agermana: “El saber estar” de Boris Ieltsin, els bots dels masais, sardanes i aurreskus!
Quin gremi no vos dóna confiança?
Jo primer:
—El gremi dels sacerdots, bisbes i prelats. Sempre m’ha donat mal rotllo que anaren vestits amb eixes sotanes que els permet arromangar-se la virilitat en qualsevol moment.
De cuando en cuando, las circunstancias obligan a recurrir a productos tecnológicos “de reserva”. Así, por ejemplo, a principios de los sesenta, el método preferido por los británicos para suicidarse era la intoxicación por gas de uso doméstico, que contenía monóxido de carbono. Sin embargo, desde los albores de la década siguiente, esta práctica dejó de ser posible cuando el metano fue a sustituir el gas de hulla. En parte como consecuencia de este hecho, se hizo cada vez más popular el humo del tubo de escape de los automóviles, que en 1990 se convirtió en la opción más usual, aunque sólo de forma breve, dada la proliferación de los convertidores catalíticos, con lo que se lograron emisiones mucho menos deletéreas. El ahorcamiento y la estrangulación se tornaron entonces en métodos más extendidos, hasta llegar a ser los más empleados cuando el siglo tocaba su fin. Con todo, no dejaron de convivir con otros y, así, las mujeres preferían recurrir a venenos líquidos y sólidos.
David Edgerton, “Innovación y tradicion. Historia de la tecnología moderna”
Fa unes setmanes s’havia escampat per Internet la notícia de que el programa de televisió “Redes” s’acabava. No sé (tampoc m’he esforçat massa en comprovar-ho) si la següent notícia també es un rumor fals, però, així com en el cas anterior, molts blocaires s’han fet ressò i molts comentaristes han demostrat la seua indignació: Tras más de 10 años en antena, Cayetana Guillén-Cuervo sustituye a Antonio Gasset en ‘Días de cine’ [1][2].
Serà veritat? Ha eixit publicat a El País i tot, així que és molt probable (o no ¬¬’). Suposant que sí, és una llàstima que l’Antonio decidisca anar-se’n (versió oficial). A mi no me cau tan malament la Caye (de tant en tant ens alegra un poc) com a la majoria de gent a qui li he llegit algun comentari sobre la notícia però, clar, les comparacions son odioses.
“Días de cine” és un d’eixos programes que la gent veu totes les setmanes, al igual que “Redes”, veritat? —Sisisisi, i si no, me’ls grave!— diuen alguns. Be, no soc jo un d’eixos, però sí que m’han fet companyia alguna que altra nit. La darrera pel·lícula que vaig redescobrir gràcies a ell va ser “El imperio de los sentidos” (com son estos japos, tu!).
Be, que és una llàstima no tornar a escoltar eixos comentaris afilats con ganivets així com els seus passos a publicitat amb un intent desesperat de mantindre l’espectador. Per això vos deixe una entrevista que li van fer a la televisió d’Aragó. Si teniu temps, mireu-la.
Escric el meu primer post de l’any nou sense, la veritat, tindre res a dir, i esta no es una manera molt bona de començar un post, pues si el lector es espabilat pensará acertadament que per a qué dimonis ha de continuar llegint si el tipo éste no te res a dir. Es cert, tan sols unes poquetes coses: qui vullga comprarse el nou nº de Ruta 66 d’este mes disfrutará no tan sols d’un magnífic “artícul de pupitre” dedicat a Neil Young, una entrevista a fondo a Marah (Springteen es fan absolut), la revisió del “St. Peppers” el mític disc, ja que es publica el llibre “Vida y milagros de St. Pepper’s” (per a qui siga fan d’este álbum, s’entén), sino que també disfrutará de la columna d’opinió de I. Julià, el qual parla d’una carta que li va enviar un lector. Ho dic mes que res perque no vaig a penjar res d’això.
Una altra cosa, que no te res a vore, es que he estat rumiant sobre la nova polémica d’això del llamado “canon digital” amb es que es grava la compra de CDs, DVDs i altres suports, pues la gent, que es molt dulentota, copia les creacions artístiques dels artistes i el gobern ha decidit compensarlos. Dic que ho he estat rumiant per que, ara que Manolo s’ha comprat una guitarra i vol ser artista pues… bueno, he estat pensant que deu de estar preocupat. Sempre m’agradat l’expresió: “Andar preocupado”. Esta sería la correcta: “Manolo anda preocupado”. I es llavors quan es llig aquesta frase quan el cervell fa la reveladora relació i s’imagina a Manolo donant voltes per la seua habitació tot cap fica’t, es a dir: caminant, andando!!!. Bueno, després d’esta parida, com anava dient, he estat rumiant i he arrivat a la conclusió de que la gent creu sincerament, o es de l’opinió, de que tot el que está relacionat amb la cultura ha de ser gratis. Hi ha una cosa que em pareix del tot injusta i si ens pasara a nosaltres posarien “el grito en el cielo” pero tractanse d’artistes: pintors, músics, escriptors, cineastes, etc, pues bueno, bah… Estic parlant de que transcurrits 70 anys de la mort d’un autor l’obra d’éste pasa a ser de domini públic(1). I ésta es una cosa que tan sols pasa en el ámbit artístic, per que a nosaltres, fills de no-artistes, quan heredem el que els nostres pares ens legen: treball dur durant anys i anys: una casa, diners, terres, etc, éstes coses heredades no pasen a ser de domini públic quan es complisen els 70 anys de la mort dels nostres pares, i per lo tant si fora així els nostres fills, els nets del autor, es quedarien sense casa o terres o pasta. Així que si jo fora Manolo també estaría preocupat, donant voltes per la habitació, pensant si seria moral fer-se artista (rocker en el seu cas) donat les circunstacies injustes de que els teus fills i nets es vorien per llei desheratats.
(1) Es certament una cosa que a la gent li pareix de meravella i no li pareix injust: qué la obra sea de todos, por Dios!!!
