Vist l’èxit que Manolo ha tingut en un post tant breu i fútil vaig a provar jo.

Aquell dia pareixia que anava a ser un dia més. A pesar de faltar dos dies només per acabar les vacances no tenia res decidit per fer. L’oratge no incitava a eixir de casa. El cel estava gris i amenaçava pluja. Quan anava a dutxar-se va sonar el telefon…

Manolo com a propietari del bloc tens l’honor de continuar la història. Després decideixes tu qui continua. Lectors anònims manifesteu-vos. Jo passaré el resultat final en un nou post. El miracle dels pans i els peixos, 2 x 1.

ACTUALITZACIÓ: No val passar el torn al creador del post, jo mateix, ni a un altre fins que les persones habituals no hagen escrit una vegada.

Només una prova. No llegir. No comentar. No parlar-ne…

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Així de clar ho ha expressat un galerista mallorquí en una entrevista que li han fet amb motiu de ARCO.

Hui és un dia “raro”. Dia lliure, el temps pareix que s’atura. Malenconia. “saudade” Sentir l’entrevista em fa recordar algun dia que no “ritornerà più” a l’EACC, amb el tipet i dos germans. Assidus coguts per ací. Moltes coses per fer, entre elles, en el llunyà horitzó, la quimèrica empresa d’arribar a 50 posts que deuria d’haver escrit abans de Nadal.

Tornant al fil del motiu d’aquest post, ahir vaig assistir a una xerrada sobre l’origen de la modernitat. Un origen que va suposar el trencament, la falla, entre humanistes i artistes versus els científics. Una divisió que el conferenciant va situar entre dos estils de pensament, els primers els de l’opinió i els segons els que intenten explicar la realitat. Aproximadament aquest “cisma” fou entre el S. XVI i XVII. No es pot posar una data. Ningú va dir mai: “Proclame que des de de hui som moderns”. Copèrnic, Galileu, Newton, les reunions de la Royal Society i Colón —no sé si coneixereu que es pensa que era mallorquí, de Felanitx i més recientment que era eivissenc— i el descobriment d’Amèrica entre els protagonistes. Des d’aquell moment qüestions polítiques, artístiques, religioses es pretenien que quedaren fóra del debat i que només l’observable i l’objectivable fóra al centre de la discussió. Vol dir això que l’activitat científica és neutral? Posteriorment s’ha discutit molt sobre això. El conferenciant ho va deixar conscientment fóra del discurs per no fer una xerrada maratoniana.

Per concloure amb l’inici i tornant a citar un pensament que no és meu:

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Hi ha que sentir l’art o hi ha que entendre-lo? El que sí que he entés molt bé al final de l’entrevista és que els galeristes volen una major implicació de les institucions. Implicació? Quinés són les prioritats de les institucions, l’educació sentimental?

A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!

You have to wait until 5:02.

(Llegeix més…)

Alguns sabeu que fa poc vaig adquirir una bonica imitació de Fender Stratocaster, que sona com el cul, decidit a aprendre a tocar la guitarra (amb un cost assequible :-P). Bé, per a deixar constància de la poca constància, ací deixe una ristra de riffs e intents de tocar alguna cosa. Llevat del primer, que és una roda típica de blues, deixe per al lector l’intent de descobrir què redimonis estic tocant!

1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.

Pista: Està ordenat pel nom del grup i peça.

Alguna groupie? xDDD

—Ei, que açò no va! Redeu!
—Ja estem altra vegada… El què no va?
—Hostia, açò! Li done al esplorer i no va!
—Jo que estic fart de dir-te?
—No sé.
—Pfff… Acabes d’arrancar l’ordinador. És un ordinador vell. Encara que veges l’escriptori, si mires la llum taronja de la torre veus que no para d’encendre’s. Recordes que volia dir?
—No sé que del disc dur, això ja ho sé!!!
—Ah, llavors?
—Es que li done al botó del esplorer i no va!
—Este tio és bobo… Val t’ho intentaré explicar una altra vegada. Si el Windows està arrancant l’antivirus, a més d’estar acabant de carregar tot el que li fa falta, i tú, impacient, no t’esperes un poc i li dones al puto botonet quaranta-mil vegades, l’únic que fas és sobrecarregar més l’accés al disc dur que ja de per si és prou lent.
—Què?
—Hostia, que t’esperes a que la llum taronja estiga apagada abans d’obrir cap Explorer!
—Val, val, tampoc te poses així…
Clic, clic, clic…
—Què fas?
—Mira, açò no va. L’apague a lo bruto i torne a començar.
—X_x
…
—Mira, encara està en la pantalla negra de “Windows está iniciando”.
—I?
—Que va molt lento!
—A vore, son ordinadors vells. Saps que són lents. Què remugues?
…
Clic, clic, clic…
—Jo parle per a la pared? Què fas donant-li tant al botó del ratolí!?
—És que ja ha aparegut l’escritoriii…
—Pofale.
…
—Què curiós, veritat? T’acaben d’apareixer quatre finestres de l’Internet Explorer…
—¬¬’
…
—Ei! Internet no va!!!
—No sé si t’has donat conter que l’ordinador encara està accedint al disc dur. I molt, perquè si te fixes en eixa careta d’os panda…
—Ja sé que és l’antivirus!
—Ahm… També saps, per lo vist, que si se meneja eixe cercle vol dir que està examinant tot el sistema…
—brffbfbrbbbfb… Però que té que vore en que no aparega la pàgina de iajú!?
—Que te jugues a que apareix de colp… Ui, mira-la, tu, què bonica!
—Ah, ja va!
—Si, clar, ja va.
…
—Ehhh, si vols accedir al hotmail, per què ho poses en la barra de cerca de google i no dalt?
—Què?
—Res, res…
…
—Mira, me canvie d’ordinador perquè Internet va molt lento en este. Té que ser el antivirus…
—Clar.