“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Així de clar ho ha expressat un galerista mallorquí en una entrevista que li han fet amb motiu de ARCO.

Hui és un dia “raro”. Dia lliure, el temps pareix que s’atura. Malenconia. “saudade” Sentir l’entrevista em fa recordar algun dia que no “ritornerà più” a l’EACC, amb el tipet i dos germans. Assidus coguts per ací. Moltes coses per fer, entre elles, en el llunyà horitzó, la quimèrica empresa d’arribar a 50 posts que deuria d’haver escrit abans de Nadal.

Tornant al fil del motiu d’aquest post, ahir vaig assistir a una xerrada sobre l’origen de la modernitat. Un origen que va suposar el trencament, la falla, entre humanistes i artistes versus els científics. Una divisió que el conferenciant va situar entre dos estils de pensament, els primers els de l’opinió i els segons els que intenten explicar la realitat. Aproximadament aquest “cisma” fou entre el S. XVI i XVII. No es pot posar una data. Ningú va dir mai: “Proclame que des de de hui som moderns”. Copèrnic, Galileu, Newton, les reunions de la Royal Society i Colón —no sé si coneixereu que es pensa que era mallorquí, de Felanitx i més recientment que era eivissenc— i el descobriment d’Amèrica entre els protagonistes. Des d’aquell moment qüestions polítiques, artístiques, religioses es pretenien que quedaren fóra del debat i que només l’observable i l’objectivable fóra al centre de la discussió. Vol dir això que l’activitat científica és neutral? Posteriorment s’ha discutit molt sobre això. El conferenciant ho va deixar conscientment fóra del discurs per no fer una xerrada maratoniana.

Per concloure amb l’inici i tornant a citar un pensament que no és meu:

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Hi ha que sentir l’art o hi ha que entendre-lo? El que sí que he entés molt bé al final de l’entrevista és que els galeristes volen una major implicació de les institucions. Implicació? Quinés són les prioritats de les institucions, l’educació sentimental?