Conta Quim Monzó, a El tema del tema, una frenada que va viure una coneguda seua, que en plena morrejada amb un senyor mentre passaven la porta de l’habitació de camí al llit, ella va tindre l’ocurrència de dir-li que no s’esglaiara si xisclava molt. Quim argüeix que la imatge d’una persona que es desfà de gust pot ser molt suggestiva, però que en aquella ocasió al senyor de la seua amiga no li ho va semblar gens ni miqueta. Qui sap en què va pensar. En els xisclets de la histèria, en un escorxador de porcs, en els ultrasons d’un ovni? El cas és que l’amiga de l’escriptor i el seu acompanyant no acabaren de creuar al dormitori i mentre la situació es reconduïa cap al rebedor el senyor va acabar proposant-li d’anar a sopar fora.

Quim s’interroga sobre quin mecanisme de mandra o avorriment s’activa per renunciar de cop al que fins aleshores s’havia anhelat. Acaba Quim: Quants polvos perduts per culpa d’una figureta de Lladrò o un llibre de Paolo Coelho a la tauleta de nit!!

En acabat de llegir el divertit article m’he preguntat, ¿i jo, he tingut mai alguna frenada? M’he sorprés contestant-me afirmativament.

(Llegeix més…)

Un dels amics de Mafalda —perdoneu però no he trobat la tira— li deia que els colors dels països al globus terraqui estaven malament: que la Xina hauria d’estar pintada de groc, o de roig i no de verd. Mafalda suspirava aliviada “Por suerte, Miguelito, por suerte!”.

Però sembla que ja no; ha aconseguit canviar de color.

I de passada canviar el del poble. Es quedarà el poble blanc quan passen festes de setembre o la lliga li tornarà eixe color groguet tan intens que aclarirà les negres hipoteques de moltes famílies?

La Gemma Font preguntava hui qui era eixe grup que sonava de fons durant el seu programa radiofònic. Era Revolver i el insofrible —l’adjectivació és meua— Carlos Goñi, li han aclarat, des de control i confirmant,de passada, el meu disgut. Sempre m’ha semblat que el nom de grup semblava exageradament impactant davant la desgana del seu cantant. Karlos Goñi. Goñi, goñ… el cognom sí li cau que ni pintat!!

[diàlegs ficticis]

—Mare, estic fatal, vinc del metge.
—Estàs tota blanca, filla! Vine sentat, què t’ha dit el metge?
—Que tinc un kharlosgoñius viral
—Ai, si! Diuen que hi ha passera!
—I tinc el ventre moll.
—Ugh, pobra. Jaç, prente la lleteta calenteta.
—Gràcies mare.

(Llegeix més…)

“Ayer recordé aquella época gloriosa en que creía que moriría sin darte siquiera un sello; me parecía algo tan triste…

Pero más tarde caí en la cuenta de que podría haber ocurrido algo mucho más horrible y mucho más triste: podría haber muerto sin haber sentido nunca la necesidad de larmerte.”

Amics, duc unes setmanes molt feliç d’haver descobert a l’increible Richard Feyman. Si encara vos queden algunes dies per disfrutar de les vacances no dubteu en llegir el seu divertidíssim llibre “Està Ud. de broma Sr. Feynman?” Me’l podeu demanar, que encara no li l’he tornat al meu germà

Feyman fou un apassionat de la Física, de les dones i, en particular, de la musica brasilera . Li fascinava el vertiginós ritme de la samba. Tan desorbitada era la passió en tot allò que feia que acabà vivint davant la mateixa platja de Copacabana i forman part d’una xaranga carnavalesca, on tocava la frigideira, un instrument de percussió. Feynman, pese a ser d’alma caxonda, es prenia tot amb extrema dedicació. He trobat un inesperat video del premi nobel on assaja, en camisa i corbata, amb uns bongos:

Altre cogut descobriment ha estat l’autor de 4′33″, obra de música clàssica per a ser interpretada per orquesta simfònica al complet per a més guassa. John Cage, compositor i pare de la criatura, investigava sobre el futur de la música. Si recordeu aquell assaig de Joan Fuster, un retorn al silenci sembla que sí és possible.

(Llegeix més…)

…quan ve de visita a terra ferma.

Imagineu-vos un triangle equilàter, amb els seus costats iguals i ideals, recorreu-los mentalment amunt i avall. Noteu com confluixen cada dos d’ells per formar-ne els seus tres vèrtexs. Molt bé, és un magnífica figura, veritat?

Anem un poquet més enllà. Remarqueu els vèrtexs! Engrosseu cada uns dels vèrtexs fins fer-los ben visibles a la figura: pinteu-hi tres cercles rojos!

Encara més, vos demane un últim esforç: pinteu a cada punt mig de cada costat tres cercles rojos, de la mateixa mida, color i intensitat que els anteriors. I ara, com si disposàreu dels comanaments d’una taula de controls, aneu donant-li intensitat a eixos sis punts rojos alhora que feu desapareixer les linies del triangle que fins ara les havia servit de suport.

(Llegeix més…)