Quina ràbia d’anunci! Si ja fa prou de mal vore que li posen llimona a la cervesa, més ràbia fa el menspreu matemàtic. Anys a l’escola aprenent a calcular mínims comuns múltiples i màxims comuns divisors per simplificar fraccions, i ara, els de Damm Lemon venen a tocar-nos el nas. Però de què van?

Què els costava dir que hi ha per cada tres parts de cervesa, dos de llima? Una proporció 3/2 queda fantàstica: un quocient de dos nombre imparells. No es pot dir de forma mes senzilla i elegant. Quin goig poder dir:

6/4 el puc expressar com a producte: (2·3) / (2·2 ) i jaç coca!! Me carregue els dosos, i amb aquella il·lusió de sisè de l’ EGB arribe a la fracció última i irreductible…aleshores, per què 6/4, en comptes de 3/2? Per què no 60/40? o 24/16?

Imagine que alguna raó de base tindran: tal volta 6/4, llegit a l’ anunci “sis quatre”, dóna mentalment el valor que la marca vol transmetre: 10!! Una clara 10, un clara perfecta. L’elisió del “sis sobre quatre” o “sis parts per cada quatre” sembla força meditada. Amb la proporció 3/2 hagueren tingut una clareta que aprova pels pèls, amb una 60/40, un parell de glops assegura el positiu en un control d’alcoholèmia…el que sí que no acabe d’entendre és per què punyetes ha d’eixir un “guiri” per fer-ne l’explicació de tota la falla.

Tindrà alguna cosa a vore amb el famós “que inventen ellos”? Un veí del nostre poble no haguera estat capaç d’explicar tan gran misteri matemàtic? Encara tenim la imatge que a l’estranger en saben més de qualsevol tema tècnic? Vols dir que els nostres veïns europeus han investigat la proporció exacta per fer malbé una cervesa? Tal volta Unamuno sí tenia raó. Ja ho crec que en saben més afora,sí: allà fabriquen Chimays i ací…una cervesa 6 4! Aneu-vos-en a fer la mà!!

A les 8 estàvem ja a l’hospital de dia de la Plana. Al poc d’estar l’han cridada. L’hospital de dia ha perdut tot el dramatisme d’antany. Ara ja no hi ha llit amb rodes espentat per cap infermer que, per un llarg passadís de parets verdes, et condueix cap a la sala d’operacions. Ara la pacient, apaga el mòbil seguint les recomanacions de l’infermera, i pel seu propi peu surt de la sala d’espera.

Espera que se’ns ha fet curta (quasi ni he trobat a faltar el pilot d’exercicis que m’esperava al piset). Al cap d’uns 20 minuts, la meua sogra ha reaparegut, caminant alegrement. Caramb, - he pensat - ni post-operatori ni flautes!! Redéu amb l’hospital de dia!! La dona eixia més contenta que uns gínjols.

- El doctor no m’ha volgut operar! - ens ha aclarit Pilar, visiblement alleugerida
- Com es això? - li pregunta Silvieta
- Que no ho tinc tan mal, que si m’opera em quedarà pitjor.

Després de mig any de proves, radiografies, plantilles, modificacions de plantilles, anti-inflamatoris i podòlegs, tot es resumix amb un “virgencita, virgencita, que me quede como esté”

Que vos sembla? Hem anat a celebrar-ho amb un bon esmorzar a una cafeteria.

http://www.youtube.com/watch?v=nQ9pRFno-GA

P.D. En record de Gloria, qui realment si que sabia d’aquestes coses.

La setmana que ve hi vaig de vacances.

La preparació pel vol ha estat ben fàcil. Pensava que ens farien moltes més proves mèdiques. Però, la veritat, és que tot ha resultat ben senzill. El curset de cosmonauta m’ha encantat. Ens emprovàrem els trajes, amb l’escafandra i tot. L’hostessa, rossa i de pell molt blanca, ens parlava a tot el grup amb un accent no vaig saber copsar. De totes maneres era molt agradable i vam passar una bona estona amb ella. Insistia en la importància de ficar-se l’escafandra. Algunes dones no volien desfer-se el tocat, just venien de la perruqueria. Però ella insistia, amb un vermellòs somriure.

- Són ordres del capità, senyora. El capità Armand no permet pujar al transbordador ningú que no hagi estat escafandrat.

Pel que vaig poder entendre, a l’espai es donen sensacions, a voltes aterradores, en alguns visitants. Uns, no s’hi acostumen a l’inexistent atmosfera llunar. Aquell cel buit, negre; aquell èter intangible provoca una agorafòbia a alguns turistes, que amb ells ulls tancat s’aferren al seient de l’autobús llunar negant-s’hi a baixar; o pitjor, fugen d’aquesta sensació cap l’autobús amb tant descontrol que en entropessar amb alguna roca desapareixen llençats de la superfície entre un níngul de pols color cendra. Afortunadament, durant aquest dos anys de proves, una pastilleta antimarejos espacials ha aconseguit enganyar el cervell i reduir-ne al mínim aquest nombre de casos.
Per a l’altra sensació no s’ha trobat encara cap medicament. Es qüestió de tranquilitzar-se i respirar lentament. L’escafandrament hi provoca la sensació contraria, una claustrofòbia plena de silenci. A la Terra, als transbordador, a l’hotel-spa sempre hi ha soroll. Pensen, ens deia l’hostessa, que les màquines que controlen la temperatura i les que produeixen la mescla correcta d’oxigen i nitrògen provoquen un xiuxiueig constant allà d’alt. Però quan es posen l’escafandra veuran que tot canvia! El casc s’ajusta perfectament, segellant el vestit de l’espai exterior.

Durant l’escafandrament he vist que la noia del meu costat ha començat a possar-se vermella als pocs segons, jo la veia a través de la meua escafandra: la veia cridar, aixecar els braços, veia la seua boca obrir-se, fins i tot les dents, i com les seues galtes s’inflaven d’eter gassificat, però no la sentia. L’hostessa a vingut a ajudar-la, i poc a poc la noia s’ha anat calmant.

Despús-demà hem de pujar al transbordador.

No temas, meua, que ya me doy yo el par de collejas pendientes.

Un gran abrazo.

20 de Desembre del 2008, 3:12 minuts. No vaig estar present per força major, no per no voler. Els metges encara protegeixen la seua intimitat i la del pacient quan es realitza una intervenció quirúrgica. Mentre donava voltes en un passadís curt, estret, silenciós, pràcticament desèrtic. Unes poques persones també esperaven.

De sobte em va cridar una de les metgesses residents que ens havia assistit a l’habitació de dilatació. No hauria passat ni una hora des de que havia deixat aquella habitació on Nerea esperava un part natural que havia quedat paralitzat.

Després d’entrar per una porta de dues fulles, a l’esquerra, contra la paret, hi havia a un carret-cuna on un infant, amb uns ulls blaus ben oberts i desperts destacaven sobre un bebé embolicat amb una manteta i el cap tapat amb un gorret. Les mans i els braços estaven en continu moviment. Ander, qui sap si per donar-me la benvinguda m’estava somrient.

Ni em vaig emocionar ni vaig plorar, com suposava que ho faria, però estava increïblement feliç i content. El cansanci acumulat després de 2 setmanes d’espera s’havia esvaït de repent.

Em van deixar temps per fer dos fotos, donar-li besets i tocar les seues manetes. Eren les 3:29 com indica el rellotge de la dona que subjecta al nin. Mai havia pensat que Ander naixeria tant despert i tan fet. Torne fora en espera de poder visitar la mare.

Els moments que han vingut després també han sigut molt entranyables, vore la cara d’emoció de la mare, que tenia ja al xiquet agarrat al pit, l’arribada dels pares de la mare per veure al primer nét… També posteriorment hem tinguts moments més difícils caracteritzats per plors de diferents tons, intensitats i duracions.

Les causes de dolor del nostre xiquet de moment són encara necessitats fisiològiques bàsiques, fam, dolor, incomoditat, falta d’afectivitat, necessitat d’higiene del seu bolquer, etc. el primer escaló de la Piràmide de Maslow. Encara ens queda molt per aprendre, potser no acabarem mai. Algun dia, esperem, Ander serà adolescent com el fill d’una infermera que ens reconeixia que continuava aprenent cada dia com educar i relacionar-se amb el seu fill.

Ander no ha arribat a soles i també altres familiars, amics i coneguts han tingut fills: Milan, Pau, Aitana, Urko, Óscar, Albert i altres que arribaran el 2009.

PD. Vaig escriure este post fa més d’un mes (11 de Gener) i no l’havia pogut acabar. Mea culpa. Ahir Ander va fer dos mesos. Ha hagut dies difícils però el balanç és molt positiu. Des de fa dos setmanes ha començat a tocar objectes de la seua hamaca o inclús aquesta setmana ens ha sorprés col·locant-se un cuc de joguet baix de l’axil·la. El dimecres d’aquesta setmana Ander coneixerà Vila-real, la xicoteta pàtria de la infantesa de son pare, i també el pis de Javi i Silvia, on esperem l’estoreta roja abans del dinar de germanor.

I si comença a plorar aquesta cançó (traducció) li agrada molt i es tranquilitza, així que amics coguts vos l’heu d’aprendre per si de cas!!

Ah! Crec que Agus i Nerea i Ander venen a finals de mes, així que vos esperem amb la catifa roja per fer un sopar de germanor.

Així que hui, en escassos minuts, ens devíem reunir almanco 4 dels coguts que contribuïm a l’escalfament de cap que és el blog. Espere que el dimarts a Palma siguem 1 més els reunits.

Com a Javi sé que li agrada molt la literatura li regale esta resposta d’un ex-futbolista que desconeixia les seues aficions literàries. No sé si ell s’identificara en la resposta però no li costara molt trobar un absent conegut:

Cuando en la soledad de las concentraciones usted disfrutaba con la lectura de César, Cioran, Mario Vargas Llosa, Borges…, ¿le veían como un «bicho raro»?

-Yo creo que en la literatura todo aquello que es sospechoso de poco control siempre inspira mucho recelo. No es que me pasase a mí, yo creo que le pasa a todo el mundo. No le ocurre solamente a la gente del fútbol con la gente del fútbol que lee. Cualquier persona que vaya con un libro en la mano o debajo del brazo, y que dé muestras de ensimismamiento o de estar en otro mundo que no tiene nada que ver con la realidad cotidiana, siempre parece que es sospechoso, o sea, que no se sabe muy bien por dónde va. Yo he llevado muy bien mi condición de tipo algo extravagante, y nunca le he prestado mayor importancia porque para mí jugar al fútbol o leer han sido las dos caras de una misma inquietud: hacer algo creativo, algo que me llenaba de satisfacción.

Que ho passeu molt bé i tot vaja bé!!!

P.D.: Com ho llegireu després espere que tot haja anat molt bé.

Fa ja unes dies que Josevi i el seu germà estan AntoniaFontats. Una compra compulsiva de quatre de seus treball (estes compres succeïxen de tant en tant: quan tens un trasllat de pis per fer, quan has d’avaluar 217 monstruets o quan comptes dies i veus que la setmana que ve et cases, o quan totes tres coses confluixen alhora!!).

Així és com els al·lots d’AF m’evadixen de l’escorça terrestre, em pujen fins als níguls, o més amunt, en transbordadors espacials o com és el cas de les darreres hores, em sumergixen cap a les profunditats de la mar.

Fumen es pescadors, blanca es sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare.
Mamà, avui m´he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, qui som, es papà diu que som es seu tigreton.

Bamboo, ets tu aigua de fruites, tiramissú, bamboo, ets tu…

Criden es pescadors, roja es sa platja africana i un tauronet petit sopa amb son pare i sa mare.
Mamà, avui m´he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, que no, es papà diu que som es seu airgam-boy.

Bamboo, ets tu canya de sucre, mousse de iogurt, bamboo, ets tu…

Com veieu la cançò sona força dolceta i mostra quan difícil és la vida social per a un tauró: eixe animaló ferotge, una màquina sense sentiments d’aniquilar peixes i braços de peixcador, una doble filera de dents triangulars i capritxoses que es tanquen com escluses d’un submarí, un nas fi que detectarà una gota de negra sang entre un mil·lió de partícules insípides. Eixa imatge terrible… s’ha clavat un fil de coco dins un ulll!! El tauronet plora, i son pare li recorda la seua raça: ets un tigreton, un airgamboy, redeu!! Però sa mare el coneix, és un tros de pa, tendre i dolç, canya de sucre, tiramissú.

Fantàstic drama familiar on els prejudicis i la pressió social atabalen al pobre tauronet.

Javi sent desil·lusionar-te. M’ha agradat la teua interpretació però era més críptic. No sabia que la parauleta no apareixia abans al Google. He tingut una setmana molt ocupada i no vaig entrar en cogudes fins ahir per la nit.

Innotisible = In + Notícia + visible = (notícia invisible per ser justament massa visible i evident, notícies que per la seua visibilitat i repetició deixen de ser-ho)

O el refrany sobradament conegut: “no hi ha pitjor cego que aquell que no vol vore”.

Em va costar lo meu posar-li un títol al nanorelat!! Haguera resultat més fàcil si parlara d’un dinosaurio com el relat de Monterroso. Si en l’anglès es creen paraules cada dia, per què no fer el mateix a Cogudes? —vaig pensar.

En canvi, el nanorelat tenia trampa. L’origen és el costum que tinc d’anotar frases que em resulten simpàtiques. Així mentre el dissabte tirava papers en brut em vaig trobar a una frase pareguda a la que ara he escrit, sentida en la ràdio. Com no tenia anotat qui l’havia dit, la vaig adaptar un poc i post fet!!!

L’original escoltat deia:
“No empieza a ser noticia, empieza a ser como siempre”
M’agradava molt la repetició de la paraula “empieza”, però aquesta repetició la vaig trobar més adequada per al llenguatge oral que no per a l’escrit.

Quin rollo acabe d’amollar per comentar una frase! xDDDDDDD
No escriuré un post amb aquesta resposta?

Ander de moment va bé.