“L’Après-midi d’un Faune”, inspirat en el poema de Stéphane Mallarmé titulat “La tarda d’un faune”, fou estrenat el 29 de maig de 1912 per Vaslav Nijinski, sobre una partitura de Claude Debussy amb escenografia de Léon Baskt.

L’obra provocà un enorme escàndol quan fou presentat per primera vegada a Paris. S’apartava radicalment de la tradició del ballet clàssic. La coreografia representava un aspecte grec animat on les ballarines tenien que desplaçar-se amb el peu al piso, posant primer el taó i acabant el moviment amb els dits, en total oposició a les regles clásiques que s’ensenyaven fins llavors. Els ballarins debien ubicar el cos front al públic, el cap i els membres de perfil i els braços se mantenien en diverses posicions angulars.

El teló del Teatre del Châtelet se va alçar davant un públic sorprés a la vista del bellísim decorat de León Bakst -un llac bordejat per arbres- en mig del qual estava Nijinski amb la seua malla coberta de taques i les ninfes vestides amb túniques plisades beige, peluques daurades i nuus els seus peus.

Nijinsky va lograr crits i ahucs amb l’ús del foulard. Debussy va abandonar la sala dient: “Ha interpretat groserament la paraula satisfer”. August Rodin va enviar una acalorada defensa als periodics: “Nijinsky era un geni; Diaghilev, altre; el Preludi, art; i qui no estiguera d’acord, un retrógrade”.

L’obra és considerada per alguns experts com el punt de sortida de la modernitat musical. I és que tacar un xal té eixes conseqüències…

Per cert, algú veu alguna semblança?

Supose que de nou, fa pensar en la gran quantitat de referències que se’ns hauràn passat per alt, no?

Bé, això, no vaig a repetir lo escrit a la Wikipedia. Només dir que no els havia sentit mai nomenar, que son Focus tocant el tema “Hocus Pocus” i que este cacapost ve per haver llegit açò.

Quina canya de concerts deurien fer estos amb l’holandès tocat de l’ala Thijs van Leer…

PS: Aing, la presentadoreta!

Molta gent, per pressió social, no ho diu però sé que pensa igual que jo. Així que propose en veu alta una nova moda, propose la castitat total, reservar els nostres beneits cosos per a les persones que cregam oportunes fins arribar al matrimoni. I quant més temps se tarde molt millor. A Hollywood, que al ser rics, templats i famosos son superiors a nosaltres, ja fa un temps que han començat amb aquesta tendencia. I el més cool és dur el nou purity ring i cridar als quatre vents la puresa de les seues ànimes.

Jo, que sempre m’ha agradat anar a la última, ja he posat tota la discografia dels germans Jonas (uns simpàtics xicons portadors d’aquest anell de virtut) al meu ipod de 40 GB i estic intentant aconseguir un d’aquestos anells. Perquè permanèixer cast i pur és dur i tot un repte digne d’admiració.

Primer va ser Britney (que se veu que va perdre el seu anell dins d’algun orifici). Després, una llau de seguidors que els seus pares van fer pendre’s-ho més seriosament. Inclús vesteixen de blanc a les seues filles, lis fan una cerimònia i prometen al seu pare que mentre dugen al damunt l’anell se mantindran pures i castes. I així vull romandre jo, decent i esperant la persona adequada. Això sí, no me toqueu molt les pilotes que estic que rebente.

Podeu veure que està tenint prou repercussió aquesta monja. És una llàstima que documents així no siguen fàcils de veure en el comú dels medis d’informació -més bé medis de liquat neuronal-. L’autor no té raons per a dubtar de les dades científiques que exposa la metòdica Teresa, donat el seu aspecte crític just -de les dades- i que no té la formació adient -l’autor- per a contrastar-les com deuria. L’únic que critica és la vesant conspiranoica (dins de la lo afable del seu caràcter i discurs) dels darrers minuts de l’exposició. Si bé sembla necessària per a moure’ns eixe sentiment d’angúnia i inconformisme, crec que queda fora de lloc certes declaracions que per al crític amb encefalograma plà li servirien de combustible. Només amb la primera part ja ens deuria de ser suficient. I de ser certes, preguntar-nos per n-èssima vegada sobre el caràcter dels nostres medis de comunicació i pol·lítics.

Com no, ja han sortit crítiques a aquest video. Però normalment tenen el problema de mesclar arguments i insultos banals que a mi em fan desmerèixer-les d’entrada.

Així que no esperau veure en aquest video material susceptible de rialles que seria esperable d’aquest autor. Reconec que en un primer moment només esperava sentir un munt de testimonis espirituals que farien eixir incontrolablement del meu sistema gàstric la ingesta del migdia. Ja m’he fustigat pel pecat; al primer minut ja m’estava penedint. Vos recomane el seu visionat. De veres.

Fa un temps vaig veure també l’entrevista que feien en una televisió argentina a un metge que ja ens haguera agradat tindre a tots. Vos la deixe de regal. No patiu, és molt més digerible i curta, i vos un bon sabor de boca. Només dir que l’home, amb molt de seny, acaba dient que “besarse es sano porque da alegria”. Ja sabeu! Ai, sstos argentins…

Ací hi ha tres parelles desordenades, on hi ha una que sempre duu els bigots. Tracta d’emparellar-les correctament junt amb els objectes pels què passaran a la història. També podeu votar per la parella, que al vostre parer, tinga més gràcia i per aquella parella, que novament al vostre parer, vos semblen uns desgraciats. Vols jugar?

Els bigotuts són:

A) B) C)

que s’emparellaren amb:

1) 2) 3)

i ací, els fetitxes de les seues actuacions:

i) ii) iii)