El pintor Edvard Munch va intentar visualitar “un crit” en un sèrie de quadres molt famosos amb el mateix títol.

Una figura andrógina en primer plano, que simboliza a un hombre moderno en un momento de profunda angustia y desesperación existencial
Aquesta és la interpretació que apareix a la Wikipedia

Però hi ha un crit més famós i utilitzat encara, el Wilhem Scream, . No es “veu” però es pot sentir. Segur que alguna vegada l’has escoltat sense saber-lo.

La seua difusió es deu en part a que a que no s’han de pagar drets d’autor. La llista de pel·lícules on s’ha utilitzat és immensa i sorprén, entre altres Indiana Jones, Starwars, Gremlins o Titanic.

Malauradament no va ser utilizat, ni tant sols imitat, en aquesta famosa coguda-producció. Un bon moment per fer un remake.

Quins són els crits que més dolor, angoixa, desesperació, emoció, plor, plaer etc vos han donat?

Escoltat aquest matí en “A vivir que son dos días”, Cadena Ser.
Més informació: http://www.youtube.com/watch?v=_PxALy22utc

Allò li devia haver passat a una noia, punkie, amb un cap rapat coronat amb una inverosímil cresta blava: tota una esculptura de set punxes. Davant l’escenari, asseguda a terra, amb les cames creuades sobre unes botes militars —uns quatre número més grans— vestia una camiseta fosca, de la què s’havia despenjat un tirant, i una falda de pany, molt curta —o arromangada, qui sap!. Tenia el ulls tancats mentre escoltava el concert. Amb un rostre de tensa concentració duia el ritme amb la punta dels dits! Dits que arronsaven amunt i avall el seu sexe al descobert. Un frenètic solo final de guitarra li va fer alcançar el cel del mortals!!

Tota una fan de la música, qui ho dubta! Qui negarà el poder de suggestió de la música en viu? Visca el Vila-rock!!

Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:

—¿Quién?

Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.

Fins els inerts vehicles han contret la Sanpasqualitis!!

La darrera perla que vos deixe és aquesta entrada sobre el membre més prolífic del clan dels Fabricios.

—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.

—Estàs segura? Mira que és forta…

—I tant que n’estic!— rigué la Laia.

Dins el saló la música es sentia tan forta que amb prou concentració podia seguir la conversa de les seues amigues. Es dirigí a l’alacena. Allí hi guardava, darrer d’uns gots alts i amples de vidre, una caixeta, “el seu cofret”, com li agradava dir-li, que contenia tres xicotets gots, totalment decorats amb lletres d’or aràbigues; gots que havia comprat en un zoco feia ja quasi dos anys. Dins la caixa, de fusta fosca i treballada artesanalment, els gotets estaven curosament embolcats amb un pany suau, que la Laia solia recórrer amb la punta dels dits cada volta que obria la caixa.

La Laia eixí de nou al balcó, es llevà la camiseta, i mig nua, contra la barana, encengué una cigarreta. Fora la nit dormia; els blocs d’apartaments de davant eren completament foscos: cap llum ni remor de televisor encés. Observà el carrer en silenci. Cap vehicle a la carretera, que recta i grisa es desdibuixava en direcció al poble. Aquella nit fins i tot el mar semblava no voler molestar tota aquella quietud. Ni la més lleugera brisa acaranova la pell de la Laia, que havia començat a ventar-se, distretament, amb la palma de la mà.

Apurà la darrera calada i apagà la cigarreta contra el metall de la barana; i alçant el braç per damunt el seu cap, amb l’índex i el polze formant una immòbil pinça, deixà caure a terra la cigarreta des de la cinquena planta; i sense moure’s, contenint la respiració, tenia la impressió que un invisible fil anava desenrollant-se des de la pinça acompanyant la cigarreta, i que, en qualsevol moment, amb un gest enérgic, podria retindre la caiguda i invertir el procés.

Tres o quatre tímides espurnes sostragueren la Laia del seus ensismismament. Les seus amigues ja havien tret l’absenta que havien posat a refredar al congelador i, ara se la miraven entre rises.

—Mare quina calor! Acabaré despullant-me del tot— rigué ella també.

Les dos amigues eixiren també al balcó carregades amb el tremolosos gotets, plens del licor.

—Apa! No sé si açò t’ajudarà a refrescar-te, Laieta.

—Hmmm, sembla fresquet i… quina oloreta més anissada!

—Salut!!— cridaren alhora.

El brindis sonà amb estrèpid en mig la nit, atravessà el carrer i tornà rebotat del negre edifici de davant; mentrestant les tres amigues alçaren els gotets i engoliren, amb complicitat, el transparent líquid: el somriures es transformaren al pocs segons en ganyotes, i la Laia notà com una ona de calor s’extendia ràpidament des de la seua gola cap a la boca de l’estòmac.

—Ondia, com crema!— rigué com va poder —De què dimonis ho faran?

—El que jo no sé, Laia, es com dimonis farem per acabar-nos la botella.

—Poquet a poquet, xica!

—Però tu saps quina hora és? D’ací no res es farà de dia!!

—Ostres, no sé qui tindrà ganes demà d’anar a treballar— tornà riure la Laia mentre servia la següent ronda.

Dins l’esglesia les espelmes es bellugaven rítmicament, com si sentiren el vent que havia començat a bufar fora. Em vaig quedar darrere una gran columna i hi vaig cap al voltant: gent asseguda, altra agenollada, amb les mans creuades sobre la barbeta. On devía estar?

Em vaig dirigir cap a l’altar: allí es representava una obra de teatre, de temàtica militar. Una família prenia el berenar a la sala d’estar. El cap de família es dirigia en aquell moment als fidels. Era Franco! Jo havia de pasar necesàriament per l’escenari; depressa, ningú es va adonar, crec. I en eixir d’escena vaig sentir que Franco deia, donant per finalitzada l’obra:

—I la semana vinent, vindrà James Dean a fer-nos una pel·lícula!

Aplaudiments dels feligresos!

El que entonces era un horror per a mi, ahir va ser una alegria al dur mon tio a casa un DVD on havien gravat la cinta VHS d’eixes festes. Em pisava de la risa al vore’m com pujava a l’escenari, tot nerviós, durant la presentació dels festerets, festeros i clavaris. De seguida em va vindre la idea de pujar-ho a Internet. Bé, eixa idea i la de trencar el DVD… però com que estava maníac, el resultat és aquest:

He deixa’t al video el festeret que anava davant de mi… —Primooooo, que reguapet que eres de xicoteeet!!! Xaaa, t’apuntaves a tot!!! Quin desparpajo, tu!— I el de les ulleres de Bill Foster (Un día de furia) soc jo. Encara recorde lo nerviós que estava: Tenia que donar-li dos besets a la festera damunt d’un entablao i davant de tot el món!

Després de vore’m (era el que més m’interessava) me vaig fixar en les pintes de la gent. Com ja he dit, corria l’any ‘84 però si m’hagueren dit que això és la postguerra m’ho haguera cregut (el que estiguen tocant pasodobles ajuda molt). Com pot canviar tant la moda en… en… ja fa 24 anys d’allò? El temps corre i no t’espera.